Per un moment m´he imaginat que
en acabar de remullar-me els peus
una persona silenciosa, vindria i retiraria
el cossi amb aigua, i eixugaria delicadament
els meus peus fumejants perfumats.
Per un moment m´he imaginat que seia a la cadira
i unes mans expertes, no fredes, vindrien lentament
per darrera, sense incomodar-me gens,
i començarien a amassar els meus trapezis contracturats.
Per un moment he pensat que els plats bruts
després de sopar ja es recollirien sols,
es rentarien sols, es col·locarien sols.
Per un moment m´he imaginat que tot seguit
descansaria al sofà i una veu desconeguda
però que no em resultaria estranya
em llegiria uns poemes molt bonics.
Per un moment m´he imaginat que la pluja
es contindria al cel
i no es deixaria caure, suïcida.
M´he imaginat una mirada que fa segles que em busca
i encara no m´ha trobat.
Ni per un moment m´he imaginat...
Que no m´ha trobat encara una mirada suïcida continguda al cel.
Que la pluja sí que cau, que uns poemes desconeguts
descansen al sofà molt bonic.
Que tu i jo ens col.locaríem sols, ens rentaríem sols,
soparíem sols, contracturats en uns trapezis sense incomodar-nos.
Ni per un moment m´he imaginat que delicadament
em perfumaries els peus acabats de remullar
en l´aigua fumejant.
Per un moment... m´he imaginat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada