Ja està

Ja està. Tot ha anat com estava previst, excepte que els sentiments han aflorat amb força en l´últim moment. No hi ha hagut estridències, ni ensurts, ni dolor. El sol de primera hora del matí ja entrava al menjador i el teus cabells brillaven sota els seus rajos. No feia fred, tampoc calor. Mica en mica el líquid rosat anava inundant tot el teu cos i entraves en un son cada vegada més profund. Nosaltres t´acompanyàvem. En poca estona dormies per ja no despertar-te més. Encara semblaves viu, però ja no ho estaves. Descansaves a sobre del teu coixí. T´has marxat com un senyor, "míster". Millor que molts humans en una habitació asèptica i freda, envoltats de persones desconegudes després d´un deteriorament físic i psíquic implacable. Et recordarem esclar. No pot ser d´una altra manera...

(Ara començo a sentir una mena d´alleujament estrany, com si el teu descans fos també el meu descans. Com si aquesta tensió acumulada els últims dies comencés a esvair-se i deixés pas a una mena de pau interior...)

Comiat digne

Tot sembla indicar que ben aviat deixaràs d´estar entre nosaltres. Si més no, de la manera en què t´hem conegut fins ara. Tu encara ets aliè a aquesta realitat que s´esdevindrà d´aquí a molt poc. I millor així. No volem preocupar-te. Els teus ronyons són els que ja fa temps que estan dient prou...
Però... Rex: te n´aniràs dignament. A casa, al costat d´aquests humans que s´han encarregat de tu aquests últims mesos. Has estat un bitxo molt especial, i malgrat tot, continuo pensant que has estat un bon jan. Te n´aniràs sense patiment i sense dolor. Potser somiaràs i tot mentre el degotador, lenta però inexorablement, omplirà les teves venes d´un bonic líquid color rosat. Serà l´últim acte clínic en vida que et podré oferir. S´acabaran mesos de paciència, medicaments,horaris,responsabilitats.
La cueta deixarà de bellugar-se amb aquell moviment tan ràpid i característic, i ja no escoltarem el teu claqué ni les teves vocalitzacions inimitables.
Rex, et queda poc d´estar amb nosaltres. M´ha agradat conèixe´t. Bon viatge. Reposa allà on sigues feliç. Sempre tindrem un "prado herboso" on poder recordar-te. Les teves cendres volaran i desapareixeran, com si res, amb la mateixa naturalitat que cau una fulla de tardor gronxada per una brisa suau.

Accident

Barcelona, districte de Nou Barris, 22h.
Fort estrèpit. Accident de trànsit.
Un cos inert de dona estès a terra.
Una sabata desaparellada al seu costat.
La taca de sang vermella
sobre l´asfalt quan l´han girada.
Una hora després: serradures a sobre la sang
les dues sabates ben col.locades a l´escocell del plataner.

L´ordre aparent momentani: tan canviant, tan efímer com un fluid que passa d´un vas a un altre.
L´endemà.
No sé el què m´ha empès
a aturar-me al lloc de la taca:
no hi queda cap rastre.
Els cotxes passen per sobre com si res...

Objectiu: Senzillesa

Aquests dies porta un ritme pausat, auster i casolà. Els àpats són senzills, no abundants, però nutritius. No pren alcohol. Escolta música agradable. Parla poc i llegeix molt. Està sola amb si mateixa més temps de l´habitual i li agrada. Ara fa exercicis amb la pilota fent-la lliscar per la planta del peu dret. Des què els fa, ha disminuït el dolor que tenia feia unes setmanes. No en té de tele i no mira cap programa excepte Thalassa els divendres a la nit. Pensa més. Està més en pau. No necessita comprar per sentir-se feliç. Tampoc necessita tenir fills. Pensa en els milers de bolets que en pocs dies esberlaran el terra i sortiran a l´exterior. Se sent bé mirant la cara de la pedra que està a sobre del moble del menjador. Li arriba la dolça olor d´eucaliptus mentre es prepara una infusió de marialluïsa amb mel abans d´anar a treballar la segona part del dia. Avui és un dia d´aquells que es quedaria tota la tarda llegint un llibre fins que li arribés la son. Fora, el cel color del pela-roques torna a amenaçar pluja... però a ella no li fa res.

Pela-roques a Capafonts o l´escalador vermell

Aquest cap de setmana ha estat profitós. Com no hi ha bolets (encara...) per aquestes contrades, enlloc de mirar el terra ara mirem el cel. Malgrat el temps ennuvolat i una mica amenaçador ens vam animar a fer una excursió circular sortint de Capafonts passant per la Roca Foradada i baixant pel Pont de Goi. Una ruta molt recomanable i que es completa en mitja jornada. La descoberta d´un ocell molt singular va ser molt gratificant. Es tracta del pela-roques,Tichodroma muraria, un ocell que viu de cara als cingles i roques del nostre país i que és ben escàs. Té un color gris perla molt bonic amb uns tons com fumats. Però el més vistós són les seves ales de color vermell que va obrint i tancant quan està encarat a la roca. A Catalunya només hi ha, segons els últims estudis, unes 40-100 parelles i només cria a dues zones del Pirineu i Prepirineu durant els mesos de maig a juliol. En els mesos de tardor i hivern es poden veure exemplars solitaris en terres més baixes fugint dels rigors meteorològics del nord, com és el nostre cas. Durant l´hivern el mascle i la femella tenen el mateix plomatge però en l´època d´aparellament el mascle llueix una gorja i un coll tot negre, que el diferencia de la femella. No és esquerp i almenys aquest es va deixar veure durant una bona estona. Em va caure molt simpàtic.
Llarga vida als pela-roques!

Socotra, illa mítica

Sí, així de cop i volta i sense pensar més. Amb unes imatges i una entrevista vistes a la televisió (que estrany que en aquesta ocasió la tele hagi intervingut positivament!) he tingut suficient per decidir que vull anar abans que em mori a aquesta illa tan excepcional. Perduda en l´oceà Índic a quatre-cents quilòmetres de les costes d´Aràbia ha preservat una flora i fauna primordials i espectaculars. Començaré llegint-me el que expliquen d´ella els que ja l´han visitada i m´aniré amarant una mica d´aquest halo de misteri.

Veieu aquestes imatges i digueu-me que no val la pena...

http://www.google.es/search?q=socotra&hl=ca&biw=1366&bih=586&prmd=imvns&tbm=isch&tbo=u&source=univ&sa=X&ei=1iW4TrODPZTc4QTLi4H9Aw&sqi=2&ved=0CEkQsAQ

PLOU

Plou.
Feia molt de temps que no plovia. Plou i les persones no sortim al carrer per celebrar-ho. Com si la pluja no anés amb nosaltres. Com si no haguéssim de beure ni de dutxar-nos ni haguéssim de posar rentadores... Plou i fóra bonic sortir tots de casa, i cantar i ballar i mullar-nos sota l´aigua purificadora; tots junts com en una gran festa. Però no... A nosaltres últimament només ens importa l´últim model d´iPhone, el twitter i el facebook, però no el que ens dóna VIDA. A nosaltres, les persones autoanomenades cultes que vivim en les grans ciutats, la pluja més aviat ens molesta perque gairebé segur trobarem retencions, ens mullarem o ens esquitxarem a l´anar a la feina (si és que en tenim...). A més, haurem d´agafar el paraigua que sempre és carregós...
Plou, i feia molt de temps que no plovia.
Tranquils, no cal que agafem paraigües ni impermeables. Ja ho som d´impermeables: ens "rellisca" tot allò que directament no ens toca d´aprop.
Feia molts dies que no plovia i avui PLOU.

I què és l´aigua si ràpidament s´escola carrer avall i es perd?