De regal

Un bon regal pot venir qualsevol dia.Inesperadament.No cal que sigui el teu aniversari,ni el dia dels enamorats,ni Sant Jordi.De fet,millor si no és així.
Pot venir d´una manera tan senzilla com és rebre unes línies d´una persona a la que t´adreces per primer cop.
Una mica d´inquietud,il.lusió i també de neguit i ja tenim els ingredients per l´emoció i la sorpresa.
Me n´alegro que encara rebi aquests detalls amb il.lusió.
Me n´alegro que en aquesta societat en que vivim trobem persones que es comporten com persones.
Me n´alegro que la poesia crei enllaços invisibles.
A on arriba el poder de la poesia?I de les opinions,i de les idees,i de la música...
Arriba tan i tan lluny que ,per sort,mai el podrem abraçar.

Segons es miri...

Segons es miri...així sóc.
Puc ser la que tenia minicrisis intermitents,
la que somniava dormida i desperta.
La miop acneica,
o la jove simpàtica.

Continuo sent la que és de vida.La que camina.
La que pren trifàssics,la que escriu,la que canta.
La que no acaba de trobar el seu lloc en aquest panorama.
La que busca.La que troba.
L´aficionada a les plantes i als bolets.
La que li agrada que li gratin l´esquena fort.
La que sap posar-se insolent.
Puc ser una gateta mimosa
o un corcó incisiu.

Espero ser algun dia
una dona de cabells blancs,serena,
amb les mans entrellaçades a les teves,
mentre mirem com el sol es pon,un vespre més,
darrere les blaves muntanyes.
Després ens mirarem,i somriurem.
Com el seu resplendor il.lumina el perfil de la muntanya,
durant només uns segons,
igual d´efímer és el nostre pas per la vida.

Pluja de febrer

Un,dos,tres.Un,dos.
Un.Pausa.Un,dos,tres,
quatre.Un.Un,dos.Pausa.
Un,dos,tres,quatre,cinc.
Un.
Són els cops intermitents
de les gotes de pluja
colpejant la silent teulada.
La pluja ens visita poc últimament.
Té arrítmia.
Cuidem-la,o qualsevol dia
ens quedarem sense ella.
Amb els ulls secs.Cecs d´ignorància.

Per A.H.P.

Cada cop et somio menys.I crec que al final arribarà el dia que dubtaré de si realment vas existir.
I ja van divuit anys,sense veure´t,ni parlar-te,ni escriure´t.Matisso,jo sí t´he escrit,però tu mai l´has rebut.M´ho he quedat jo.Potser, el que he fet, és escriure´m a mi mateixa per no oblidar.Per no oblidar-te.No t´he pogut parlar, però sí t´he pensat.I molt.
Ara,la veritat,cada vegada menys.No perque ho trii així,sinó perque és així.
Abans,quan passejava pel carrer,pensava que podies aparèixer en qualsevol moment,com un espectre.Ara,ja no.
Que sàpigues que,com sempre,et desitjo el millor.No em penedeixo de res.Vaig ser feliç amb tu en aquells temps.Els nostres temps...
Que siguis feliç i "Que Dios reparta suerte".
Un apunt:Encara conservo el flascó de colònia que tant t´agradava,la de roure:olor a fusta,densa,atraient...S´estarà convertint en un "reserva" després de tants anys en la foscor,quieta,envellint amb el pas dels dies.
I ploro,de tant en tant,pensant en tu,llàgrimes celestials.

Els problemes i el frontó

Als problemes hem d´esperar-los com quan esperem una pilota de frontó per colpejar-la amb força contra la paret.
Ells venen,no se sap per on,ni com,i nosaltres hem d´estar ben posicionats per donar-los el cop més magistral que puguem.
Ells tornen,i nosaltres,tornem-hi.
Al final,passa,que els problemes,de fet,
els passem a un altre,o bé se´ns escapen fora del camp.
Si se´ns escapen hem de fer tot el possible per trobar-los,perque sinó tenim un problema no resolt que dormita en algun lloc perdut,i se´l trobarà una altra persona.
I aquell era el nostre problema i l´hem de resoldre nosaltres.
De vegades el cop és tan fort que el problema no pot aguantar-lo i mor.
I nosaltres,masoquistes,anem a buscar un altre problema per estar entretinguts una estona més.

Els impossibles

Un petit vaixell de paper solca el desert
damunt les daurades dunes.
Jo,m´immerso en un mar cristal.lí
per jugar tot el dia amb els cavallets de mar.
Ara,rodolo avall avall pels amables turons verds
dels camps anglesos.
Amarada,m´arrebosso en l´àuria sorra del Sàhara
i brillo com un peixet fulgurant.
Em faig lil.liputenca i em refrego en la molsa humida
en un bany de carícies.
Sempre m´han agradat els impossibles.
T´estimaré sempre.Tu,no ho sé.
Només a tu,no ho sé.

Enyoro

Enyoro els dies que buscava fòssils vora el camí,
els dies que remenava petxines a la platja.
Enyoro els entrepans de carn salada de la mare,
enyoro les partides "a pichi" del pati,
enyoro quan se´m surtia la cadena de la bici
i tornava amb els dits negres.
Enyoro les nits de tempesta.

Enyoro la innocència de la infantesa,
i el meu coixí de llana.
Enyoro les sopes de llet per sopar.
Enyoro els xuxos únics de la pastisseria.
Enyoro els dies que fèiem volar l´estel al camp de blat,
enyoro les nits que comptàvem els altres estels al cel.
Enyoro la meva primera guitarra.
Enyoro el meu primer plor
i la meva primera rialla.
Enyoro el sabor dolç de la pruna claudia
agafada de l´arbre.
Enyoro la tovallola al cap
i l´olor dels bafs d´eucaliptus al nas.
Enyoro el xou de les meves germanes
abans d´anar a dormir.
Enyoro tots els records que tenia
i que,ara,se m´han oblidat,i ja no sé quins són.
Enyoro la meva pluma de fusta
per escriure al paper en blanc.
Enyoro el soroll caòtic de les antigues màquines d´escriure.
Enyoro el quatre llaunes vermell
que em va donar llibertat.
O més aviat,enyoro els temps de l´R-4.
Enyoro la meva gorra verd caqui
que es desfeia de tant rentar-la.
O més ben dit,enyoro els dies
que jo portava aquella gorra cremada del sol.
Enyoro les seves mans als meus cabells
pentinant-me i fent-me cues.
Enyoro les tardes de cinema,
al cinema del barri,avui inexistent.
Enyoro, encara, les nits de tempesta.
Enyoro les enyorances.
Enyoro,enyoro...

D´anada i tornada

Silenci.
Neixo,m´obro,em direcciono,em desenvolupo,vaig a més,creixo,em tenso...MÀXIM!!M´AGUANTO...i...
ja torno,em tanco,vaig a menys,afluixo,em mantinc,
una última alenada en un puntet que em trobo i...
finalment em relaxo,i desapareixo...
Desapareixo però encara estic.Ja no.
Silenci.
Ja he aconseguit emocionar.
És la meva vida.
La vida d´una nota musical.

Capterra

Lentament,la meva ma acarona el teu cap.
Els teus cabells tan curts
em fan pessigolles al palmell,
i jo dono voltes i voltes
amb la ma al teu cap.
I tanco els ulls, i em sembla
que el teu cap és la Terra,
i jo l´acaricio amb cura.
Ella em transmet
tot el seu saber de mil.lenis.
Obro els ulls i veig una clariana.
Em preocupa com s´estan
desforestant els boscos últimament.