Facebook: AHP

Google: AHP. Facebook. Una dona atractiva asseguda al sofà del que sembla casa seva clava els seus ulls marrons en els meus. No puc apartar la vista de la seva mirada durant uns quants minuts. Sí, no hi ha dubte, és ella. No és joveneta però continua provocativa i manté la sensualitat. Vint anys han passat des que aquests ulls no han tornat a mirar-me. Els recordava més verds però igual m´equivoco. Vint anys de silenci. Vestit curt, brillant, que deixa veure perfectament unes cames llargues, encreuades, en primer pla. Destaquen per l´efecte d´unes mitges també brillants i transparents que atrauen la mirada de l´espectador. És la imatge que em retorna la pantalla, sense més. Estàs sola. No hi ha homes, ni dones, ni criatures. Tampoc plantes ni animals. Ets al centre de la imatge amb tot el teu cos insinuant i elegant. Han pasat els anys però es nota que no has perdut la personalitat. Jo tampoc. Ara tinc moltes opcions: puc veure´t cada dia un minut o dos i deixar que la memòria revisqui els moments que vam viure juntes. Puc oblidar-te, l´opció més poc probable, ja veus que ha passat molt de temps i encara mereixes la meva atenció. Fins i tot podria contactar amb tu... però crec que potser no seria molt oportú. Així que de moment continuaràs vivint en la meva memòria, on guardo molts dels moments importants de la meva vida. No m´importaria veure´t si així ho desitgessis: ja saps que sóc a l´altra banda de la pantalla. Si vols, escriu-me i ens posem al dia. No tinc por. Vint anys donen per molt. Molta sort en el teu camí per la vida. P.D. La poesia m´agrada.

Membre

No vull el teu membre dur. No vull la gota que et vessa de dins. No vull el teu cos ebri de desig. No vull els teus espasmes i gemecs. No. Ara no. Ara només voldria que amb un dit tendra i delicadament em freguessis a penes la pell mentre jo tanco els ulls i m´imagino com de mica en mica el teu membre humit es va tornant cada vegada més i més dur, i de dins et vessa una gota de diamant que jo no deixaria caure, i com fortament abraçats i en el clímax tots dos gemeguem i ens convulsionem com dues feres assedegades. I quedar units només per aquest membre que em falca a tu com un efiçaç tirabuixó. I després... aquella mirada serena i profunda que ens uneix tantíssim de manera invisible sense ni tan sols tocar-nos.

Notes al cel

I de cop i volta, com venint d´un lloc molt llunyà i bonic, les notes van volar i s´alçaren per sobre l´ermita, per sobre el xiprer, per sobre els nostres diminuts caps, fins arribar molt a dalt, al cel blavíssim. Les pedres i tots els verds ens feien companyia. També els moixons semblaven gaudir. La música envaïa tot, i tot convidava a dansar: Un sac de gemecs, sonor i potent, la veu greu d´una noia d´aspecte fràgil que al rascar una guitarra semblava transformar-se en una ferma revolucionària de principis de segle. El conjunt tocava i cantava. Jo observava els rostres de les moltes persones allí aplegades: tots ells denotaven una serena felicitat. Felicitat que es contagiava, també a l´entorn. Tots junts, embadalits amb l´espontani regal de les cançons. (Ara sonen les campanades). El sol anava de baixa i deixava anar màgicament els seus rajos daurats, suaus, acaronant amb cura tot el que tocaven, mentre la prioratina Clavellinera omplia l´espai. Ratafies, llonganisses, pastissos i cafetons presidien les taules compartint protagonisme amb les paraules i les rialles. Vaig saber de seguida que es tractava d´un instant fugisser de felicitat en un petit racó de món. Fins i tot els grans d´arròs dintre l´estòmac dirien que s´ajuntaven per comentar la jugada. Una jugada amb una gran dosi de joia. Joia fràgil que ens visita massa poc freqüentment i que ens deixa aquell regust d´enyorança de quan érem només uns infants corrent costa avall, plens de somnis per complir. Gira, que gira, que gira... en un esplèndid dia de primavera. Sóc l´unica que confón l´alegria amb la tristor?