Ymedioteatro

Aquest diumenge al vespre, i ja gairebé "in extremis", vam fer un cop de cap amb el David i ens vam dirigir al Passatge Insòlit, a tocar del Museu Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet. Havia rebut la informació gràcies a l´Ateneu de Nou Barris i fent un cop d´ull ràpid ja em va semblar que podria haver-hi propostes interessants. Per l´hora que vam arribar només vam poder veure dos espectacles. Destaco els 20 minutets intimistes de la companyia Ymedioteatro amb la què vam gaudir d´una bona estona amb una posada en escena treballada, original i amb sentit de l´humor. L´escenari que ens envoltava tot petit, folrat de tela com si fos un mini-teatret també acompanyava. Me n´alegro que propostes d´aquesta mena tinguin cabuda en circuits periòdics i que tots poguem gaudir d´un retorn a l´origen del teatre senzill que ens fa viure històries formidables.

www.sócuntiràs.com

Aquest seria el nom en català de la companyia MOPA, www.soyunamopa.com, companyia andalusa de dansa contemporània amb una interessantíssima trajectòria ( de la qual m´acabo d´assabentar...). Ahir vaig poder comprovar-ho de primera mà al teatre Tantarantana de Barcelona amb el seu darrer espectacle: "Mala suerte o falta de talento". Haig de dir ben clar que ni una cosa ni l altra. És un espectacle que enganxa des del primer moment. Fresc, divertit, amb molta força, sorprenentment proper. Amb moments per la disbauxa però també per la intimitat: Una genialitat. I és que potser els aires del sud són una altra cosa... No pots més que deixar-te seduir per aquesta colla d´ undergrounds amb molt de talent...Enhorabona! No cal dir que intentaré no perdre´m els propers espectacles que facin per Catalunya.

Festa major a Capafonts

Lladrucs de gossos. La claror d´una espelma damunt la taula. Els horts i les piscines són llocs de culte a l´estiu. També el xiri-vip. Onze campanades. Els marrecs pels carrers no deixen dormir. Els gats persegueixen ratolins encara que siguin de peluix. Un estol de noietes disfressades d´animals (bigotis, plomes, orelletes...) animen els carrers costeruts. Els nois imiten calamars, però amb els vestits llargs i tibants semblen més aviat maldestres pingüins que una altra cosa. Samfaines acabades de fer sorprenen els paladars. All-i-olis "rezumantes" vessen de morters de pedra mentre es parla de pellets i gasificadors, clofolles i troncs. Una amanida de tomàquet i ceba presideix la taula. L´acompanyen unes D.O. Costers del Segre: Llebre i Auzells, bonics noms per dues ampolles de vi. Què dius? Que el suc de raïm blanc és igual que el suc de figa? Munts de caca d´oreneta s´acumulen davant una casa llunyana i la gossa que va boja pels ous de les gallines. Ruscus vol sucar el melindro però no hi ha manera, la patrulla humana ha vingut de nou a buscar-lo. Lo cotxe d´incendis gairebé fosforito encara està quiet al bell mig del passeig. És maco. L´Argentera pertany a ??? Les gates tricolors són sempre femelles. Un faristol dialoga en silenci amb la boira...

Vint-i-cinc

Estirada al llit panxa enlaire. Estirats els braços en forma de creu, creu asimètrica, com alguna d´un quadre del Tàpies. Encara és fosc, són les 5h45. Mira cap a la finestra. No pot evitar comptar-les. Compta les estretes franges de llum perfectament alineades a la cortina, reflexes de la llum del fanal que entra pels foradets de la persiana. N´hi ha vint-i-cinc. Pensa en si aquest vint-i-cinc pot tenir algun sentit per a ella, però no li sap trobar. No té vint-i-cinc anys, no fa anys un vint-i-cinc de mes ( encara que algú molt proper a ella sí), el vint-i-cinc no és el seu número favorit, no és el vint-i-cinquè aniversari de res... De cop es sorprèn pensant... seran els anys que li queden per viure? Desitjaria poder viure una mica més de vint-i-cinc anys ( sempre que sigui en bones condicions és clar). Encèn el llum de la tauleta, ja no es veuen les franges de llum. Deixa d´escriure. Els pensaments de matinada ja tenen aquestes coses... Ara pensa en en el plat de llenties que dinarà avui en companyia del seu pare quan vagi de visita a veure´l.

La cisterna

Mes de juny. Terol. Dia assolellat. Tres dones i un home arriben després d´una bona caminada a una masia enlairada on ja fa molts anys que no viu ningú. Al voltant, un magnífic bosc de pi roig. Se´n van directes a l´antiga cisterna. La dona més gran obre la vella porteta de fusta. Hi ha aigua: se n´alegren, encara que saben que sempre hi ha hagut aigua en aquella cisterna. Les tres donen treuen aigua de pluja (o potser és de neu?) fresquíssima, amb l´ajuda d´una petita gerra de fang esberlada i molt fràgil (quants anys farà que viu en la foscor?). Tots beuen i es refresquen. Només la més gran (que alhora és la més vella) llença el petit càntir amb una força diferent, com més concentrada, creant un so únic i profund. Sap que si no es llença amb prou força, la gerra no s´enfonsarà i no podrà pujar l´aigua. Només la més gran sap que si introdueix una mica d´aigua per un lloc concret on comença un tubet, l´aigua surt per un forat a l´exterior. Ho prova, encara funciona. Fa molts anys ficaven a sota el raig d´aigua un "gamellón" que s´omplia per beure els animals de casa. Només la més gran entra dins la casa i va a buscar el niu de culroig que durant generacions ha fet niu al mateix lloc. El niu, enguany, no està. Només ella es fixa en la canal per recollir l´aigua: està trencada. Caldrà canviar-la si es vol que la cisterna continui tenint aigua. Només ella pensa que si, mentre treu l´aigua, caigués a dins, alguns encara dirien que s´ha llençat voluntàriament. Tres dones, un home i una cisterna dialoguen sense paraules sobre la mort i la vida, sobre el present, el passat i el futur. Només la més gran se n´adona del color vermell que s´entreveu fugaçment, allunyant-se, volant cap a la immensa vastitud.

Facebook: AHP

Google: AHP. Facebook. Una dona atractiva asseguda al sofà del que sembla casa seva clava els seus ulls marrons en els meus. No puc apartar la vista de la seva mirada durant uns quants minuts. Sí, no hi ha dubte, és ella. No és joveneta però continua provocativa i manté la sensualitat. Vint anys han passat des que aquests ulls no han tornat a mirar-me. Els recordava més verds però igual m´equivoco. Vint anys de silenci. Vestit curt, brillant, que deixa veure perfectament unes cames llargues, encreuades, en primer pla. Destaquen per l´efecte d´unes mitges també brillants i transparents que atrauen la mirada de l´espectador. És la imatge que em retorna la pantalla, sense més. Estàs sola. No hi ha homes, ni dones, ni criatures. Tampoc plantes ni animals. Ets al centre de la imatge amb tot el teu cos insinuant i elegant. Han pasat els anys però es nota que no has perdut la personalitat. Jo tampoc. Ara tinc moltes opcions: puc veure´t cada dia un minut o dos i deixar que la memòria revisqui els moments que vam viure juntes. Puc oblidar-te, l´opció més poc probable, ja veus que ha passat molt de temps i encara mereixes la meva atenció. Fins i tot podria contactar amb tu... però crec que potser no seria molt oportú. Així que de moment continuaràs vivint en la meva memòria, on guardo molts dels moments importants de la meva vida. No m´importaria veure´t si així ho desitgessis: ja saps que sóc a l´altra banda de la pantalla. Si vols, escriu-me i ens posem al dia. No tinc por. Vint anys donen per molt. Molta sort en el teu camí per la vida. P.D. La poesia m´agrada.

Membre

No vull el teu membre dur. No vull la gota que et vessa de dins. No vull el teu cos ebri de desig. No vull els teus espasmes i gemecs. No. Ara no. Ara només voldria que amb un dit tendra i delicadament em freguessis a penes la pell mentre jo tanco els ulls i m´imagino com de mica en mica el teu membre humit es va tornant cada vegada més i més dur, i de dins et vessa una gota de diamant que jo no deixaria caure, i com fortament abraçats i en el clímax tots dos gemeguem i ens convulsionem com dues feres assedegades. I quedar units només per aquest membre que em falca a tu com un efiçaç tirabuixó. I després... aquella mirada serena i profunda que ens uneix tantíssim de manera invisible sense ni tan sols tocar-nos.

Notes al cel

I de cop i volta, com venint d´un lloc molt llunyà i bonic, les notes van volar i s´alçaren per sobre l´ermita, per sobre el xiprer, per sobre els nostres diminuts caps, fins arribar molt a dalt, al cel blavíssim. Les pedres i tots els verds ens feien companyia. També els moixons semblaven gaudir. La música envaïa tot, i tot convidava a dansar: Un sac de gemecs, sonor i potent, la veu greu d´una noia d´aspecte fràgil que al rascar una guitarra semblava transformar-se en una ferma revolucionària de principis de segle. El conjunt tocava i cantava. Jo observava els rostres de les moltes persones allí aplegades: tots ells denotaven una serena felicitat. Felicitat que es contagiava, també a l´entorn. Tots junts, embadalits amb l´espontani regal de les cançons. (Ara sonen les campanades). El sol anava de baixa i deixava anar màgicament els seus rajos daurats, suaus, acaronant amb cura tot el que tocaven, mentre la prioratina Clavellinera omplia l´espai. Ratafies, llonganisses, pastissos i cafetons presidien les taules compartint protagonisme amb les paraules i les rialles. Vaig saber de seguida que es tractava d´un instant fugisser de felicitat en un petit racó de món. Fins i tot els grans d´arròs dintre l´estòmac dirien que s´ajuntaven per comentar la jugada. Una jugada amb una gran dosi de joia. Joia fràgil que ens visita massa poc freqüentment i que ens deixa aquell regust d´enyorança de quan érem només uns infants corrent costa avall, plens de somnis per complir. Gira, que gira, que gira... en un esplèndid dia de primavera. Sóc l´unica que confón l´alegria amb la tristor?

La Vall del Brugent

?? Impressionant cara-troballa

Als Motllats sempre s´hi acaba tornant

Molt segurament crisàlide de la papallona de la col

Aristolochia pistolochia, per fi!

Visca els riudebitllencs!

Visca els riudebitllencs! No ens podíem imaginar que passar un diumenge al poble de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès) pogués ser tan gratificant pels sentits i l´esperit... I no és pel poble en sí (que no està malament però tampoc destaca... ai,ai,ai... si em llegeix algun nadiu...) sinó per la conversa entretinguda que ens van brindar el David Ribas (pintor) i la Pilar, i més tard el Xavier (de Viticultura) per acabar amb la Marta, dinant i gaudint al restaurant El Clos. El motiu del desplaçament va ser fer un cop d´ull al recorregut d´art anomenat MADE IN JAPAN que es fa en aquesta població els caps de setmana des de mitjans d´abril fins al 17 de juny. Quatre interessants espais de la població acullen escultures i pintures d´artistes catalans i japonesos. L´horari dels diumenges és de 12h a 14h. Res d´aglomeracions i molta tranquil.litat. Vins i caves a Viticultura. Deixeu-vos aconsellar pel Xavier i feu-la petar una estona. Gent trempada, gent que fa país, gent anònima que lluita per tirar endavant un model i un projecte de societat.
El molí paperer que es manté intacte des de fa més 25 anys quan va aturar la seva activitat, mereix també la seva visita. El paper fideuer, una anècdota del dia, però no la única. Si en voleu més, deixeu-vos caure com si res per Sant Pere: una horeta de cotxe des de Barcelona.

Em quedo amb les pintures, la pasta verge, les escales en un cel de colors, les històries de formigues de Txernòbil, la ceràmica raku, la fusta treballada, els núvols blancs escampats pel cel, la paret blava del restaurant El Clos, el feix de paper fideuer que amablement em va donar la Pilar, els últims molins paperers, la tranquil.litat d´un poble petit, un cava de bombolles petites que no et puja, un vi negre envaint les venes i dulcifican-te...

Quatre dies

Callophrys rubi



Riu Brugent

Zerynthia rumina


Quatre dies per desconnectar.
Quatre dies per llegir, caminar, observar papallones, veure més i més aigua.
Quatre dies per veure plantar les dues primeres tomaqueres a l´hort.
Quatre dies per llegir una gran novel.la "Incerta glòria" de Joan Sales, del què enguany es commemora el centenari del seu naixement.
Quatre dies per caminar, ficar els peus al riu, veure passar els núvols blancs, aprendre com s´esporga un avellaner.
Quatre dies per fabricar el meu primer bastó de branca d´avellaner.
Quatre dies per estar en silenci a estones ( i que bé que estic!), per tancar els ulls i deixar que el sol t´ompli d´energia.
Quatre dies per fer-se preguntes, les de sempre, les que segurament ens fem molts en algun moment de la vida.
Quatre dies per somniar somnis inconnexos.
Si la vida són quatre dies em quedo amb alguns instants viscuts durant aquest pont...

No li fa cap falta

No li fan cap falta però si les veu, recull les velles rajoles hidràuliques deixades a tocar dels contenidors. No li fa cap falta... però la mira una estona i no pot resistir-se: s´endú una tauleta de ferro oxidada abandonada al costat d´un arbre. No li caldria però li agrada recollir les pedres d´un paratge nou que no hagi trepitjat encara. Tot això no li fa cap falta però creu que amb temps, imaginació i paciència podrà donar un nou ús a totes les andròmines que s´ha anat trobant.
Treballar amb objectes del passat en un present amb un futur incert. És com viure una mica més "autèntic" si és que encara es pot dir així...

"Tot lo del món me cansa" ( diu la cançó "L´Anyorament" de Clavé ) si més no, aquest món d´ara i aquí.

Quatre gambades i un gegant

Ets diferent a la resta i en sabem molt poc de tu. No goso ni posar-te una edat, sembles atemporal. Amb la pilota a les mans, tot sol, avances pel passeig amb quatre gambades, com un gegant maldestre sortit d´un conte infantil. Arribes al poliesportiu on no hi ha ningú. Amb concentració màxima situes la pilota al punt de penalt, te´n retires per agafar empenta i... llences la pilota amb força contra la porteria buida. Repeteixes aquest acció metòdicament unes sis vegades mínim.
Diuen que t´escapaves dels llocs tancats i agafaves la carretera a altes hores de la nit per tornar al teu poble: Un poble petit perdut entre les muntanyes (podien haver 20 quilòmetres a peu que els feies igual!). Diuen que tot ho observes i que tot ho saps. Només la loteria i el Barça et fan perdre el cap (que se sàpiga...).
No sé quin camí seguiràs però et desitjo tota la sort en el teu viatge per la vida.

Mentre això passi...

Mentre això passi...

Mentre les necessitats bàsiques d´una persona depenguin d´un intercanvi de diners... és que estem fent les coses malament.

Mentre els rics van sent cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres, malament.

Mentre no ens adonem que no podem consumir de la manera en què volen que consumim, malament.

Mentre hagin de marxar 62,000 joves a treballar fora cada any perquè aquí no troben feina, malament.

Mentre tot això passa i nosaltres no ens atrevim a parlar i ens tenen entretinguts amb el futbol, malament.

Mentre la ciutadania no tingui més poder de decisió que anar a votar un cop cada 4 anys, malament.

Mentre siguem esclaus del deute, malament.

Mentre els polítics estiguin lligats de mans i peus (tant per bé com per mal) per les decisions que es prenen des d´Europa o des d´on sigui, i es puguin rentar les mans tan fàcilment, malament.

Mentre al territori només existeixi realment un bipartidisme polític, malament.

Mentre continuem amb aquest individualisme i no ens unim per un objectiu comú, malament.

Mentre vulguem créixer d´una manera sostinguda sense saber que el planeta ja no ho aguanta, malament.

Mentre s'enderroquin cases on viuen persones que volen continuar vivint en aquelles cases, per afavorir un eix comercial, malament.

Mentre els diners manin al món per sobre de les vides de les persones, malament.

Mentre no valorem el que tenim aquí i sempre considerem que el que ve de fora és millor, malament.

Mentre no reflexionem i en parlem plegats, malament.

Estem a l´inici del final d´aquest model social i econòmic. Petarà... més tard o més d´hora ... però encara hi ha els que veuen com poder "esprémer" una mica més per treure el suc final.

O bé tornem a donar importància al que realment és important i ho manifestem amb canvis en la nostra conducta, o bé un grup molt reduït de persones però amb un poder enorme estarà manipulant les nostres vides d´una manera subliminar però molt eficaç envers els seus interessos (que no són els nostres, no ens n'oblidem).

P.D. La foto és d´un quadre de Laurent Chabolle i es diu Meditation

Feliç 2012, Any Alió

Benvolgut Alió,

Ja feia dies que no li escrivia res, però tot aquest temps hem estat treballant ( i encara ho estem fent) en silenci per reivindicar la seva persona. El passat dia 9 de gener vam tenir oportunitat d´explicar a la ràdio en què consisteix tot el projecte 2012: 150è aniversari de Francesc Alió i cada vegada tenim més persones implicades. És magnífic. O sigui que continua estant ben viu! Perque si les persones parlem de vostè, del seu temps, de la seva obra, etc... és que és d´allò més contemporani ! I a més hem creat el web www.francescalio.cat ( en construcció)i el blog www.projectealio.blogspot.com on anirem abocant tota la informació relativa al projecte. Actualment el seu piano ben conservat el té una dona molt sensible amb el seu temps i la seva música.... i encara en surten melodies de les seves tecles!

Ah! I li haig de dir que el nostre director, en Murat Khupov, un rus ( qui ho anava a dir...) ha harmonitzat una de les seves cançons per a cor a quatre veus. És la "Cançó de l´estrella". M´agrada molt com ha quedat. Serà una primícia. El dia 29 de gener en una església del barri de Gràcia s´interpretarà per primera vegada.

Tenim molts fronts oberts ara: encara ens falta més recerca de la seva biografia, de la seva obra, i moltes altres coses que hem d´anar encaixant, com l´organització d´un cicle dedicat a la Renaixença catalana, en el qual estem treballant actualment. No tenim temps a perdre.

El continuaré mantenint al corrent de tot el referent al projecte, i vull pensar que d´aquesta manera fem reviure la nostra música catalana. Música feta per un barceloní que un dia va caure en l´oblit, potser per morir massa aviat, potser per la seva discreció, potser perque li fan ombra altres grans compositors que van venir després... Nosaltres (i cada vegada més persones) continuem pensant en que és un digne representant de la Renaixença catalana.

La seva incondicional amiga del segle XXI

P.D.No ens oblidarem de fer un brindis amb cava el dia 29 per vostè!

Primer dia de l´any

Sortírem de casa ja amb el sol ben alt. Encara no sabíem de la placidesa d´aquest camí però alguna cosa va fer que triéssim aquest i no un altre. Les pedres no eren cap entrebanc. N´hi havia de llises, de brillants, d´anguloses. De grises, sobretot. Al camí verdejava una herbeta curta impròpia d´aquests paratges a l´hivern. Ens va transportar a un altre moment i fins i tot a una altra estació.
Tanco els ulls i ens abracem. Sentim les ombres, les llums, el brogit de l´aigua, els picots. El silenci i el xiu-xiu dels petits ocells.
Els troncs nus platejats a sobre la tartera semblen escultures fugides d´un museu d´art contemporani. I el sol escalfant-nos la pell de la cara. Encaixàvem perfectament en aquell lloc i moment. Que sapigueu que tot aquell temps vaig ser enormement feliç. Ens veníem sobtadament impulsos d´afecte, sense més i deixàvem fluir el temps i l´aire límpid a través dels nostres cossos.

I de sobte... aquell magnífic paó de dia, solitari, brillant com un estel de colors en un fons gris.