La tarda avança tranquil.la,sense imprevistos.
Els meus ulls se´n van darrera la vanessa
papallonejant entre els avellaners,
(encara en aquest mes i trobar una vanessa!)
el grup d´estornells que,tots junts se´n van a dormir.
Els detalls quotidians donen sentit a la vida,ara i aquí.
És novembre i els colors penetren en el meu iris
entrellaçant-se: el groc dels codonys, l´altre groc de
les fulles de roure, el fum que mandrós s´escapa de la xemeneia,
s´esfuma i deixa d´existir ràpidament, el vermell dels
grataculs del roser...
Has anat a donar de menjar a aquesta gosseta sense amo.
Tornaràs i t´haurà llepat la mà.
Amb aquest gest hauries d´haver après què vol dir la humilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada