Gebre, pedres, fang. Boira blava cobrint- ho tot. Fred. Fonts, oliveres, ametllers i ceps. Oli verd al paladar, costers del Segre al nas, ens anem buscant, ens anem trobant. Bevem el pòsit dels vins, espremem el suc de les olives del camí, mengem raïm hipermadurat de ceps congelats vora els marges... i ens anem tornant una mica més feréstecs. Caminant, trescant, trepitjant el terreny, som cada vegada una mica més indígenes.
Escoltant en Roger Mas a tot volum després de l´àpat garriguenc somiarem amb braços de gitano regats amb xarrups celestials.
Cabanes de pedra seca, pous de gel que ens murmuren, no donem l´abast. Conills i senglars esquius s´amaguen entre romanins perfumats.
Riurem a cada cantonada, les galtes i el nas gelats, el cor negat de glòria. Tot s´esborra, tot es perd. I tu i jo... cada vegada una mica més indígenes...
1 comentari:
M'agraden les fotos i m'agrada tenir una germana cada vegada més indígena.
Publica un comentari a l'entrada