In hora mortis

Caminàvem per la muntanya, com en tantes d´altres ocasions.
Hem arribat a un punt on ja no podíem avançar més (com en tantes d´altres ocasions), una mena de cinglera. Molt abaix, inaccessible, vèiem un replà rocós de color gris.
Lluny, a la nostra dreta, amb l´ajuda dels prismàtics, hem vist un grup d´escaladors preparat per fer un salt assegurat amb cordes.
Tot ha estat molt ràpid i brutal.
Has deixat la motxilla a terra i sense dir res t´has llençat al buit.
En pocs segons he vist com xocaves sordament contra el fons i un esclat de sang s´escampava pels aires amb una força descomunal. M´he quedat xocada.
Després, m´he trobat sense saber com al punt d´inici, on un noi del grup d´escaladors m´ha dit: " Ho sento". L´he mirat als ulls totalment commocionada i l´he dit: "Però... és veritat?". "Home, no es podia caminar més i ell ha saltat". He esclatat a plorar, se m´ha enfonsat el món i encongit el cor tot alhora. Sembla que encara em pregunta: "Li havien diagnosticat al.lèrgia? Molt sorpresa per la pregunta i perplexa li he respost: "Ell sempre havia estat convençut que en tenia".

El molí de Més Amunt

Un lloc on hi ha un grup d´orquídies potser es podria dir un "orquidar", no ho sé.
En cas que sigui així, aquesta tarda he caminat a la vora d´un orquidar silvestre d´un llampant color rosa. Al seu costat hi havia les ruïnes d´un antic molí fariner: quatre parets sense sostre. A dins, continuava la pedra del molí, amb el seu forat al mig, abandonada i tota envoltada d´un herbassar. També he vist les dues finestres petites, per on es veia un cel blavíssim. El sanguinyol s´arrapava amb molta força a la pedra. Hi havia també teules trencades, deixades allà. Les he tocades. He sentit la rugositat i he pensat en el temps en què aquest molí estaria habitat. M´ha vingut un sentiment de nostàlgia, nostàlgia no sé exactament de què. Dins meu creixia una pau estranya. El paisatge que m´envoltava el trobava únic i irrepetible. Els ulls estaven contents de mirar i el cor se m´eixamplava. He descobert un cargol abraçat a una branqueta i l´he fotografiat. He fotografiat tot el que em cridava l´atenció, en silenci, com si fos l´únic testimoni d´un lloc i un moment que estigués a punt de desapàrèixer.

P.D.Ara ja sé que no existeix el mot "orquidar" però a mi m´agrada com sona.

Petit poble formatger: St.Cugat de formatgins

Damunt la taula
poble petit fet amb formatge. A estones m´agradaria viure en ell.

A les orelles
dues copes buides de vi
ressonen com campanes al cel.

Cara

Dibuixo un òval al paper.
Amb un sol gest, ràpid, traço el cabell.
Després una cella.
Amb un altre traç l´altra cella i el nas.
Començo a dibuixar l´ull esquerre i
m´espanto de la força que pot arribar a
tenir un ull mirant-te fixament des d´un tros de paper.
Superat aquest moment continuo amb l´altre ull.
Finalment m´atreveixo amb els llavis, mig somrients,
donant un aire enigmàtic a tota la cara.

Ara, la cara de línies simples i jo
ens mirem mútuament compartint un secret.