Caminàvem per la muntanya, com en tantes d´altres ocasions.
Hem arribat a un punt on ja no podíem avançar més (com en tantes d´altres ocasions), una mena de cinglera. Molt abaix, inaccessible, vèiem un replà rocós de color gris.
Lluny, a la nostra dreta, amb l´ajuda dels prismàtics, hem vist un grup d´escaladors preparat per fer un salt assegurat amb cordes.
Tot ha estat molt ràpid i brutal.
Has deixat la motxilla a terra i sense dir res t´has llençat al buit.
En pocs segons he vist com xocaves sordament contra el fons i un esclat de sang s´escampava pels aires amb una força descomunal. M´he quedat xocada.
Després, m´he trobat sense saber com al punt d´inici, on un noi del grup d´escaladors m´ha dit: " Ho sento". L´he mirat als ulls totalment commocionada i l´he dit: "Però... és veritat?". "Home, no es podia caminar més i ell ha saltat". He esclatat a plorar, se m´ha enfonsat el món i encongit el cor tot alhora. Sembla que encara em pregunta: "Li havien diagnosticat al.lèrgia? Molt sorpresa per la pregunta i perplexa li he respost: "Ell sempre havia estat convençut que en tenia".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada