El teu cap innocent sobre el meu pit reposa. Els meus dits compten hores vagant pels teus cabells. Tota la teva vida depèn de mi.M´enfonso pel cotó fluix dels somnis.
Aquesta llum d’agost que tot el dia ha fet dansar abusiva els seus dimonis, ara la lassitud la venç i cau aplomada, desfeta, vespre avall, cap a un mar de tenebra que la salva de l’excés de certesa.
Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso —mentre una lluna minvant, mig despectiva, ho vol emmelar tot amb ironia plàcida— i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.
2 comentaris:
AIGÜES PROFUNDES
Aquesta llum d’agost que tot el dia
ha fet dansar abusiva els seus dimonis,
ara la lassitud la venç i cau
aplomada, desfeta, vespre avall,
cap a un mar de tenebra que la salva
de l’excés de certesa.
Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso
—mentre una lluna minvant, mig despectiva,
ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—
i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.
Narcís Comadira
Maquíssim aquest poema...Tots ens hem enfonsat alguna vegada en els nostres dubtes i és on es navega millor.Dubto molt dels que no dubten mai.
Publica un comentari a l'entrada