La cisterna

Mes de juny. Terol. Dia assolellat. Tres dones i un home arriben després d´una bona caminada a una masia enlairada on ja fa molts anys que no viu ningú. Al voltant, un magnífic bosc de pi roig. Se´n van directes a l´antiga cisterna. La dona més gran obre la vella porteta de fusta. Hi ha aigua: se n´alegren, encara que saben que sempre hi ha hagut aigua en aquella cisterna. Les tres donen treuen aigua de pluja (o potser és de neu?) fresquíssima, amb l´ajuda d´una petita gerra de fang esberlada i molt fràgil (quants anys farà que viu en la foscor?). Tots beuen i es refresquen. Només la més gran (que alhora és la més vella) llença el petit càntir amb una força diferent, com més concentrada, creant un so únic i profund. Sap que si no es llença amb prou força, la gerra no s´enfonsarà i no podrà pujar l´aigua. Només la més gran sap que si introdueix una mica d´aigua per un lloc concret on comença un tubet, l´aigua surt per un forat a l´exterior. Ho prova, encara funciona. Fa molts anys ficaven a sota el raig d´aigua un "gamellón" que s´omplia per beure els animals de casa. Només la més gran entra dins la casa i va a buscar el niu de culroig que durant generacions ha fet niu al mateix lloc. El niu, enguany, no està. Només ella es fixa en la canal per recollir l´aigua: està trencada. Caldrà canviar-la si es vol que la cisterna continui tenint aigua. Només ella pensa que si, mentre treu l´aigua, caigués a dins, alguns encara dirien que s´ha llençat voluntàriament. Tres dones, un home i una cisterna dialoguen sense paraules sobre la mort i la vida, sobre el present, el passat i el futur. Només la més gran se n´adona del color vermell que s´entreveu fugaçment, allunyant-se, volant cap a la immensa vastitud.