Mas de Sant Blai, Bonrepòs

Érem en un racó ben amagat d´aquest món.

Senyorívol mas envoltat només de silenci.
Les branques salvatges havien guanyat molt de terreny.
La bassa, la font, dos teixos imponents.
1817.
Miràvem les llavors que volaven lliurement com angelets
per sobre les vinyes. Flors dioiques.
Un estol d´abellerols com pensaments es dispersava per l´espai.
Un roure sèssil treia reverències dels humans sensibles.
Al camí les Hipparchia i els saltamartins de colors saltaven a cada pas.
Un ramat de cabres amb un gran boc singular pasturava el rostoll en un camp de conreu daurat.
Olor de curry al nas i al cap.
La nostra pell salada semblava agraïda d´estar aquí.
Dos falcons xisclen.

Les capsetes de tabac ja no resten abandonades a la vora de la carretera.


Priorat, agost 2011 Mas de Sant Blai, Bonrepòs

No em cal

No em cal mirar el rellotge: sé que ja fa estona que és fosc quan veig els peixets de plata caminant per les rajoles. Sé també que cada matí des de fa sis mesos em desperto a les 7h15 espontàniament.

No em cal mirar el calendari: Ja fa una pila d´anys que no et veig i des de llavors tots els dies es precipiten els uns sobre els altres com fitxes de dominó esperant canviar el color de la meva vida.

No em cal mesurar el temps: El meu cos nu davant el mirall em recorda l´edat que tinc. Al mirar el paisatge hauria de saber en quina estació estem. El meu estómac m´avisa que ja és hora de dinar. Els meus ulls s´acluquen quan necessiten descans.
Probablement tot el que artificialment està alterant aquest ritme de les coses no m´és favorable/saludable.

No em caldrà mesurar més el temps, el temps és sempre aquí. D´aquí a que em mori... ningú no ho sap. Quan mori, tindré tota l´eternitat per endavant.

I mentre escric això l´aire fresc de la nit refresca els meus llavis vaginals oberts com una cloïssa amarada amb la brisa suau del Pacifíc.

"Litocares"

In hora mortis

Caminàvem per la muntanya, com en tantes d´altres ocasions.
Hem arribat a un punt on ja no podíem avançar més (com en tantes d´altres ocasions), una mena de cinglera. Molt abaix, inaccessible, vèiem un replà rocós de color gris.
Lluny, a la nostra dreta, amb l´ajuda dels prismàtics, hem vist un grup d´escaladors preparat per fer un salt assegurat amb cordes.
Tot ha estat molt ràpid i brutal.
Has deixat la motxilla a terra i sense dir res t´has llençat al buit.
En pocs segons he vist com xocaves sordament contra el fons i un esclat de sang s´escampava pels aires amb una força descomunal. M´he quedat xocada.
Després, m´he trobat sense saber com al punt d´inici, on un noi del grup d´escaladors m´ha dit: " Ho sento". L´he mirat als ulls totalment commocionada i l´he dit: "Però... és veritat?". "Home, no es podia caminar més i ell ha saltat". He esclatat a plorar, se m´ha enfonsat el món i encongit el cor tot alhora. Sembla que encara em pregunta: "Li havien diagnosticat al.lèrgia? Molt sorpresa per la pregunta i perplexa li he respost: "Ell sempre havia estat convençut que en tenia".

El molí de Més Amunt

Un lloc on hi ha un grup d´orquídies potser es podria dir un "orquidar", no ho sé.
En cas que sigui així, aquesta tarda he caminat a la vora d´un orquidar silvestre d´un llampant color rosa. Al seu costat hi havia les ruïnes d´un antic molí fariner: quatre parets sense sostre. A dins, continuava la pedra del molí, amb el seu forat al mig, abandonada i tota envoltada d´un herbassar. També he vist les dues finestres petites, per on es veia un cel blavíssim. El sanguinyol s´arrapava amb molta força a la pedra. Hi havia també teules trencades, deixades allà. Les he tocades. He sentit la rugositat i he pensat en el temps en què aquest molí estaria habitat. M´ha vingut un sentiment de nostàlgia, nostàlgia no sé exactament de què. Dins meu creixia una pau estranya. El paisatge que m´envoltava el trobava únic i irrepetible. Els ulls estaven contents de mirar i el cor se m´eixamplava. He descobert un cargol abraçat a una branqueta i l´he fotografiat. He fotografiat tot el que em cridava l´atenció, en silenci, com si fos l´únic testimoni d´un lloc i un moment que estigués a punt de desapàrèixer.

P.D.Ara ja sé que no existeix el mot "orquidar" però a mi m´agrada com sona.

Petit poble formatger: St.Cugat de formatgins

Damunt la taula
poble petit fet amb formatge. A estones m´agradaria viure en ell.

A les orelles
dues copes buides de vi
ressonen com campanes al cel.

Cara

Dibuixo un òval al paper.
Amb un sol gest, ràpid, traço el cabell.
Després una cella.
Amb un altre traç l´altra cella i el nas.
Començo a dibuixar l´ull esquerre i
m´espanto de la força que pot arribar a
tenir un ull mirant-te fixament des d´un tros de paper.
Superat aquest moment continuo amb l´altre ull.
Finalment m´atreveixo amb els llavis, mig somrients,
donant un aire enigmàtic a tota la cara.

Ara, la cara de línies simples i jo
ens mirem mútuament compartint un secret.

Perruques als plataners

Els plataners que fa unes setmanes estaven nus han estrenat unes perruques verdes al capdamunt de les branques que els hi escauen molt bé.

Dedicat a en Francesc Alió

Benvolgut,

Cent cinquanta anys ens separen.
Vostè, un mestre. Jo... ningú conegut, només una persona inquieta.
Vostè no em coneix. Jo intento conèixe´l des de fa un temps tot el que puc.
De tant remenar papers, llegir textos, imprimir articles, seleccionar revistes antigues, confesso que li he començat a agafar estimació.
Respecte ja li tenia des de l´inici.
Estic aprenent molt "de" i "amb" vostè.
Faré tot el que estigui en la meva mà per dignificar la seva figura: N´és mereixedor.
(Avui sense anar més lluny m´he deixat caure a Sancho de Ávila per veure si em deien en quin cementiri reposen les seves despulles).
Vostè, un indiscutible músic pioner de la Renaixença. Jo,renaixent cada dia per inventar la "tornada" de la meva vida. El mantindré al corrent de tot.

Molt atentament, s´acomiada de vós una cantaire del segle XXI.


P.D.Potser li agradarà saber que aquesta nit passada l´equip del Barça de futbol ha passat a la final de Wembley, derrotant el Madrid (o potser no).

La terrassa

Tot just davant, les quatre branques nues del plataner, tan a prop que podria penjar-hi collarets si volgués. A tots els plataners del carrer els han deixat quatre branques excepte a un, que li han deixat tres, com si fos una forquilla encarada al cel on encara no s´ha punxat res.
A terra, a un metre de mi, una vespa, immòbil durant una bona estona, sembla que s´hagi escalfat i aixeca el seu abdomen d´un costat a un altre, com en una classe de dansa del ventre, mentre dirigeix les seves ales cap endavant. Una mica més enllà els vianants amunt i avall, amb semblants no gaire expressius. Encara una mica més enllà , un cop travessat el carrer, el col.legi, amb els seus xiscles i corredisses. A uns metres del col.legi, les dues palmeres altives, elegants, brillen amb el sol de la tarda. Travessant el pas de vianants dues dones agafades de la mà, amb vestits clàssics. La més gran amb cabells blancs ben pentinats. La del costat, més jove, fent passetes curtes i ràpides par tal de seguir el pas.
Un cotxet de la compra grinyola, una bossa de patates s´enlaira amb el ventet que s´ha aixecat, una llavor que vola i cau dintre la paperera com si hagués fet cistella.
Miro de nou la vespa que s´ha dirigit cap a mi, però resta quieta. Jo sé que ella porta el verí dintre seu. No sé si ella sabrà com d´enverinades poden arribar a ser les persones de vegades.

Líquids alimentaris

Al menjador, les vetes de fusta semblen les cames d´un saltimbanqui molt prim i artròsic; però fins avui no m´hi havia fixat.
Amb tanta informació que arriba de totes bandes començo a oblidar determinades coses. Però hi ha coses que no m´agradaria oblidar i per això crec que és millor escriure-les.
És millor escriure que la lluna anit era grandiosa, màgica i fantàstica. I així en un futur poder intentar tornar a imaginar-me-la. Que ahir vaig recordar després de molt temps l´especial triangle de les Bermudes, no el de veritat, sinó el que tenies d´adolescent (i deus tenir) al teu turmell dret: tres grans pigues marrons com illes, formant el que vam anomenar "El triangle de les Bermudes". És millor escriure que fa dos dies vaig plantar esparregueres i les vaig regar amb aigua de lluna, que ja fa un temps que escric, que avui en sis hores hem fet dues vegades l´amor (per fer mitjana, com tu dius).
És millor escriure que ens vam enamorar d´un poble petit vist des del cim d´una muntanya. Volíem buscar pau, silenci i tranquil.litat. Hi vam fer cap i aterràrem com dos nouvinguts extraterrestres, forasters.
De mica en mica vam fer coneixences perque l´atzar així ho va voler. Vam mig arrelar-nos. Hem conegut grans persones, també misèries i enveges. Hem viscut les absències d´alguns i l´arribada d´uns altres. Hem escoltat els que critiquen i els que són criticats. Hem vist els que treballen i els que només ho fan veure. Nosaltres només volíem buscar pau i tranquil.litat en un poble petit. Ens vam enamorar des del cim d´una muntanya.

No se m´ha d´oblidar d´escriure que no se m´ha d´oblidar d´escriure que...

"El pèl públic" de l´ Haruki Murakami:1Q84

Escrit enviat a editorial Empúries.

Benvolguts,

Sóc una lectora habitual en català. No em dedico a rastrejar els llibres per trobar faltes ortogràfiques, però aquest tipus de faltes que he trobat en l´edició en català del llibre 1Q84, de l´Haruki Murakami, editat per Narrativa Empúries, són molt greus i crec que no m´havia passat mai abans.

"Suant la cansada", "el pèl public semblava un herbassar", "es va servir un got... i se´l va veure tot sol". Errors ortogràfics que podeu trobar a les pàgines 174, 215 i 253 per citar uns exemples només. I encara vaig per la pàgina 289 només, de 780 que en té.

No sé què pensar...sincerament. Potser les presses de tenir a punt un supervendes, potser les limitacions d´un corrector automàtic... se´m fa difícil d´entendre.

Perque... l´Haruki de ben segur que l´ha escrit bé, el Sr. Jordi Mas, traductor, molt probablement ha fet bé la seva feina... I doncs? Com és possible que finalment es passi a la impremta un text amb aquestes errades? Qui hauria d´haver estat l´última persona en donar el vist-i-plau a les 780 pàgines? Per què va fallar?

Em desconcerta. No li trobo explicació lògica.

Us agrairé que em donessiu una resposta. Oi que em treureu aquest neguit? Ara per ara, gairebé parlo més d´aquests detalls que no pas de la història que s´explica al llibre, que d´una altra banda, em té molt enganxada.

Atentament,

Encants amagats

Cola Cao

De tant en tant prens un Cola Cao i deixes la tassa a tocar del cendrer, on les puntes de les cigarretes, totes ben juntetes, semblen dones que volguessin fer amistat.
T´acompanya la bata, ben abotonada, el foc a terra, i molt segurament algun pensament al cap.
I m´agrada quan m´expliques com amb una mica de Cola Cao en pols i dues cullerades d´oli, mesclant-ho bé, fèieu una mena de succedani de Nocilla. I també m´imagino les sortides en autocar fins Andorra en aquells temps... Déu n´hi do!
Ara arriba el guapíssim amb un feix de llenya als braços i olor de cabrum.
Darrera la finestra, el silenci, el fred, la límpida nit.
Junts, anem cremant les hores, els oblits, les pors, mentre una fumera d´esperances es va escampant per tot el poble.

Per un moment

Per un moment m´he imaginat que
en acabar de remullar-me els peus
una persona silenciosa, vindria i retiraria
el cossi amb aigua, i eixugaria delicadament
els meus peus fumejants perfumats.

Per un moment m´he imaginat que seia a la cadira
i unes mans expertes, no fredes, vindrien lentament
per darrera, sense incomodar-me gens,
i començarien a amassar els meus trapezis contracturats.

Per un moment he pensat que els plats bruts
després de sopar ja es recollirien sols,
es rentarien sols, es col·locarien sols.

Per un moment m´he imaginat que tot seguit
descansaria al sofà i una veu desconeguda
però que no em resultaria estranya
em llegiria uns poemes molt bonics.

Per un moment m´he imaginat que la pluja
es contindria al cel
i no es deixaria caure, suïcida.
M´he imaginat una mirada que fa segles que em busca
i encara no m´ha trobat.

Ni per un moment m´he imaginat...

Que no m´ha trobat encara una mirada suïcida continguda al cel.
Que la pluja sí que cau, que uns poemes desconeguts
descansen al sofà molt bonic.
Que tu i jo ens col.locaríem sols, ens rentaríem sols,
soparíem sols, contracturats en uns trapezis sense incomodar-nos.
Ni per un moment m´he imaginat que delicadament
em perfumaries els peus acabats de remullar
en l´aigua fumejant.

Per un moment... m´he imaginat...

Brots d´hivern i suc d´oliva

Gebre, pedres, fang. Boira blava cobrint- ho tot. Fred. Fonts, oliveres, ametllers i ceps. Oli verd al paladar, costers del Segre al nas, ens anem buscant, ens anem trobant. Bevem el pòsit dels vins, espremem el suc de les olives del camí, mengem raïm hipermadurat de ceps congelats vora els marges... i ens anem tornant una mica més feréstecs. Caminant, trescant, trepitjant el terreny, som cada vegada una mica més indígenes.
Escoltant en Roger Mas a tot volum després de l´àpat garriguenc somiarem amb braços de gitano regats amb xarrups celestials.
Cabanes de pedra seca, pous de gel que ens murmuren, no donem l´abast. Conills i senglars esquius s´amaguen entre romanins perfumats.
Riurem a cada cantonada, les galtes i el nas gelats, el cor negat de glòria. Tot s´esborra, tot es perd. I tu i jo... cada vegada una mica més indígenes...

A qui li importa?

A qui li importa que m´agradin les lloses de pedra, i les busqui i les remeni, i en triï una amb molta cura per posar-la no se sap a on?

A qui li importa que tingui "Bigott-obsession"?

A qui li importa que vulgui pintar de blau i taronja els quatre costats d´unes fustes primetes i després les disposi verticalment com si fos un bosc de coloraines?

A qui li importa que ara vulgui penjar testos cap per avall o a les parets?

A qui li importa que miri la closca d´una nou i vegi un petit cap de persona tallat en fusta?

A qui li importa la "carinyitopènia"? estat anímic en què es troba un ésser viu quan li manca el nivell d´afecte que necessita?

A qui li importa saber que estic fascinada per les papallones i les orquídies?

El vent s´agita, les passes d´un gos, bolets amagats, les trufes soterrades, els núvols que avancen...

A qui li importa que somiï amb cons de vent multicolors?

Fil de seda

Un dilluns de tardor al matí. Camino per un bosc. Dia assolellat i net.
Ningú ni res que trenqui l´harmonia de l´instant.
El camí s´estén davant meu com si portés segles en el mateix lloc esperant que jo hi passés en aquest mateix moment. I potser és així.
És una llàstima no poder dialogar amb els camins, amb els arbres, amb les flors.

De sobte, un objecte es mou a l´alçada dels meus ulls. M´aturo i el contemplo sense pressa.

És la imatge més bonica i fràgil que he vist des de fa temps.

De la branca d´un majestuós pi penja un delicat fil de seda de teranyina, i a l´extrem, un trosset d´escorça es belluga, lliure, amb el vent, com un estel.
L´ombra del trosset d´escorça en moviment es projecta en el tronc talment un cavallet de mar solcant les aigües.

Aquest moviment aleatori m´hipnotitza.

És el vent? És l´escorça? És el fil?
No. No és només el vent, ni només l´escorça, ni només el fil.

És la llibertat. La llibertat del trosset d´escorça.
La llibertat que un cop més, només penja d´un fil.

"Semillas de mielga" paraules que es van perdent...

Harinezumi 2