Vint-i-cinc

Estirada al llit panxa enlaire. Estirats els braços en forma de creu, creu asimètrica, com alguna d´un quadre del Tàpies. Encara és fosc, són les 5h45. Mira cap a la finestra. No pot evitar comptar-les. Compta les estretes franges de llum perfectament alineades a la cortina, reflexes de la llum del fanal que entra pels foradets de la persiana. N´hi ha vint-i-cinc. Pensa en si aquest vint-i-cinc pot tenir algun sentit per a ella, però no li sap trobar. No té vint-i-cinc anys, no fa anys un vint-i-cinc de mes ( encara que algú molt proper a ella sí), el vint-i-cinc no és el seu número favorit, no és el vint-i-cinquè aniversari de res... De cop es sorprèn pensant... seran els anys que li queden per viure? Desitjaria poder viure una mica més de vint-i-cinc anys ( sempre que sigui en bones condicions és clar). Encèn el llum de la tauleta, ja no es veuen les franges de llum. Deixa d´escriure. Els pensaments de matinada ja tenen aquestes coses... Ara pensa en en el plat de llenties que dinarà avui en companyia del seu pare quan vagi de visita a veure´l.

La cisterna

Mes de juny. Terol. Dia assolellat. Tres dones i un home arriben després d´una bona caminada a una masia enlairada on ja fa molts anys que no viu ningú. Al voltant, un magnífic bosc de pi roig. Se´n van directes a l´antiga cisterna. La dona més gran obre la vella porteta de fusta. Hi ha aigua: se n´alegren, encara que saben que sempre hi ha hagut aigua en aquella cisterna. Les tres donen treuen aigua de pluja (o potser és de neu?) fresquíssima, amb l´ajuda d´una petita gerra de fang esberlada i molt fràgil (quants anys farà que viu en la foscor?). Tots beuen i es refresquen. Només la més gran (que alhora és la més vella) llença el petit càntir amb una força diferent, com més concentrada, creant un so únic i profund. Sap que si no es llença amb prou força, la gerra no s´enfonsarà i no podrà pujar l´aigua. Només la més gran sap que si introdueix una mica d´aigua per un lloc concret on comença un tubet, l´aigua surt per un forat a l´exterior. Ho prova, encara funciona. Fa molts anys ficaven a sota el raig d´aigua un "gamellón" que s´omplia per beure els animals de casa. Només la més gran entra dins la casa i va a buscar el niu de culroig que durant generacions ha fet niu al mateix lloc. El niu, enguany, no està. Només ella es fixa en la canal per recollir l´aigua: està trencada. Caldrà canviar-la si es vol que la cisterna continui tenint aigua. Només ella pensa que si, mentre treu l´aigua, caigués a dins, alguns encara dirien que s´ha llençat voluntàriament. Tres dones, un home i una cisterna dialoguen sense paraules sobre la mort i la vida, sobre el present, el passat i el futur. Només la més gran se n´adona del color vermell que s´entreveu fugaçment, allunyant-se, volant cap a la immensa vastitud.

Facebook: AHP

Google: AHP. Facebook. Una dona atractiva asseguda al sofà del que sembla casa seva clava els seus ulls marrons en els meus. No puc apartar la vista de la seva mirada durant uns quants minuts. Sí, no hi ha dubte, és ella. No és joveneta però continua provocativa i manté la sensualitat. Vint anys han passat des que aquests ulls no han tornat a mirar-me. Els recordava més verds però igual m´equivoco. Vint anys de silenci. Vestit curt, brillant, que deixa veure perfectament unes cames llargues, encreuades, en primer pla. Destaquen per l´efecte d´unes mitges també brillants i transparents que atrauen la mirada de l´espectador. És la imatge que em retorna la pantalla, sense més. Estàs sola. No hi ha homes, ni dones, ni criatures. Tampoc plantes ni animals. Ets al centre de la imatge amb tot el teu cos insinuant i elegant. Han pasat els anys però es nota que no has perdut la personalitat. Jo tampoc. Ara tinc moltes opcions: puc veure´t cada dia un minut o dos i deixar que la memòria revisqui els moments que vam viure juntes. Puc oblidar-te, l´opció més poc probable, ja veus que ha passat molt de temps i encara mereixes la meva atenció. Fins i tot podria contactar amb tu... però crec que potser no seria molt oportú. Així que de moment continuaràs vivint en la meva memòria, on guardo molts dels moments importants de la meva vida. No m´importaria veure´t si així ho desitgessis: ja saps que sóc a l´altra banda de la pantalla. Si vols, escriu-me i ens posem al dia. No tinc por. Vint anys donen per molt. Molta sort en el teu camí per la vida. P.D. La poesia m´agrada.

Membre

No vull el teu membre dur. No vull la gota que et vessa de dins. No vull el teu cos ebri de desig. No vull els teus espasmes i gemecs. No. Ara no. Ara només voldria que amb un dit tendra i delicadament em freguessis a penes la pell mentre jo tanco els ulls i m´imagino com de mica en mica el teu membre humit es va tornant cada vegada més i més dur, i de dins et vessa una gota de diamant que jo no deixaria caure, i com fortament abraçats i en el clímax tots dos gemeguem i ens convulsionem com dues feres assedegades. I quedar units només per aquest membre que em falca a tu com un efiçaç tirabuixó. I després... aquella mirada serena i profunda que ens uneix tantíssim de manera invisible sense ni tan sols tocar-nos.

Notes al cel

I de cop i volta, com venint d´un lloc molt llunyà i bonic, les notes van volar i s´alçaren per sobre l´ermita, per sobre el xiprer, per sobre els nostres diminuts caps, fins arribar molt a dalt, al cel blavíssim. Les pedres i tots els verds ens feien companyia. També els moixons semblaven gaudir. La música envaïa tot, i tot convidava a dansar: Un sac de gemecs, sonor i potent, la veu greu d´una noia d´aspecte fràgil que al rascar una guitarra semblava transformar-se en una ferma revolucionària de principis de segle. El conjunt tocava i cantava. Jo observava els rostres de les moltes persones allí aplegades: tots ells denotaven una serena felicitat. Felicitat que es contagiava, també a l´entorn. Tots junts, embadalits amb l´espontani regal de les cançons. (Ara sonen les campanades). El sol anava de baixa i deixava anar màgicament els seus rajos daurats, suaus, acaronant amb cura tot el que tocaven, mentre la prioratina Clavellinera omplia l´espai. Ratafies, llonganisses, pastissos i cafetons presidien les taules compartint protagonisme amb les paraules i les rialles. Vaig saber de seguida que es tractava d´un instant fugisser de felicitat en un petit racó de món. Fins i tot els grans d´arròs dintre l´estòmac dirien que s´ajuntaven per comentar la jugada. Una jugada amb una gran dosi de joia. Joia fràgil que ens visita massa poc freqüentment i que ens deixa aquell regust d´enyorança de quan érem només uns infants corrent costa avall, plens de somnis per complir. Gira, que gira, que gira... en un esplèndid dia de primavera. Sóc l´unica que confón l´alegria amb la tristor?

La Vall del Brugent

?? Impressionant cara-troballa

Als Motllats sempre s´hi acaba tornant

Molt segurament crisàlide de la papallona de la col

Aristolochia pistolochia, per fi!

Visca els riudebitllencs!

Visca els riudebitllencs! No ens podíem imaginar que passar un diumenge al poble de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès) pogués ser tan gratificant pels sentits i l´esperit... I no és pel poble en sí (que no està malament però tampoc destaca... ai,ai,ai... si em llegeix algun nadiu...) sinó per la conversa entretinguda que ens van brindar el David Ribas (pintor) i la Pilar, i més tard el Xavier (de Viticultura) per acabar amb la Marta, dinant i gaudint al restaurant El Clos. El motiu del desplaçament va ser fer un cop d´ull al recorregut d´art anomenat MADE IN JAPAN que es fa en aquesta població els caps de setmana des de mitjans d´abril fins al 17 de juny. Quatre interessants espais de la població acullen escultures i pintures d´artistes catalans i japonesos. L´horari dels diumenges és de 12h a 14h. Res d´aglomeracions i molta tranquil.litat. Vins i caves a Viticultura. Deixeu-vos aconsellar pel Xavier i feu-la petar una estona. Gent trempada, gent que fa país, gent anònima que lluita per tirar endavant un model i un projecte de societat.
El molí paperer que es manté intacte des de fa més 25 anys quan va aturar la seva activitat, mereix també la seva visita. El paper fideuer, una anècdota del dia, però no la única. Si en voleu més, deixeu-vos caure com si res per Sant Pere: una horeta de cotxe des de Barcelona.

Em quedo amb les pintures, la pasta verge, les escales en un cel de colors, les històries de formigues de Txernòbil, la ceràmica raku, la fusta treballada, els núvols blancs escampats pel cel, la paret blava del restaurant El Clos, el feix de paper fideuer que amablement em va donar la Pilar, els últims molins paperers, la tranquil.litat d´un poble petit, un cava de bombolles petites que no et puja, un vi negre envaint les venes i dulcifican-te...

Quatre dies

Callophrys rubi



Riu Brugent

Zerynthia rumina


Quatre dies per desconnectar.
Quatre dies per llegir, caminar, observar papallones, veure més i més aigua.
Quatre dies per veure plantar les dues primeres tomaqueres a l´hort.
Quatre dies per llegir una gran novel.la "Incerta glòria" de Joan Sales, del què enguany es commemora el centenari del seu naixement.
Quatre dies per caminar, ficar els peus al riu, veure passar els núvols blancs, aprendre com s´esporga un avellaner.
Quatre dies per fabricar el meu primer bastó de branca d´avellaner.
Quatre dies per estar en silenci a estones ( i que bé que estic!), per tancar els ulls i deixar que el sol t´ompli d´energia.
Quatre dies per fer-se preguntes, les de sempre, les que segurament ens fem molts en algun moment de la vida.
Quatre dies per somniar somnis inconnexos.
Si la vida són quatre dies em quedo amb alguns instants viscuts durant aquest pont...

No li fa cap falta

No li fan cap falta però si les veu, recull les velles rajoles hidràuliques deixades a tocar dels contenidors. No li fa cap falta... però la mira una estona i no pot resistir-se: s´endú una tauleta de ferro oxidada abandonada al costat d´un arbre. No li caldria però li agrada recollir les pedres d´un paratge nou que no hagi trepitjat encara. Tot això no li fa cap falta però creu que amb temps, imaginació i paciència podrà donar un nou ús a totes les andròmines que s´ha anat trobant.
Treballar amb objectes del passat en un present amb un futur incert. És com viure una mica més "autèntic" si és que encara es pot dir així...

"Tot lo del món me cansa" ( diu la cançó "L´Anyorament" de Clavé ) si més no, aquest món d´ara i aquí.

Quatre gambades i un gegant

Ets diferent a la resta i en sabem molt poc de tu. No goso ni posar-te una edat, sembles atemporal. Amb la pilota a les mans, tot sol, avances pel passeig amb quatre gambades, com un gegant maldestre sortit d´un conte infantil. Arribes al poliesportiu on no hi ha ningú. Amb concentració màxima situes la pilota al punt de penalt, te´n retires per agafar empenta i... llences la pilota amb força contra la porteria buida. Repeteixes aquest acció metòdicament unes sis vegades mínim.
Diuen que t´escapaves dels llocs tancats i agafaves la carretera a altes hores de la nit per tornar al teu poble: Un poble petit perdut entre les muntanyes (podien haver 20 quilòmetres a peu que els feies igual!). Diuen que tot ho observes i que tot ho saps. Només la loteria i el Barça et fan perdre el cap (que se sàpiga...).
No sé quin camí seguiràs però et desitjo tota la sort en el teu viatge per la vida.

Mentre això passi...

Mentre això passi...

Mentre les necessitats bàsiques d´una persona depenguin d´un intercanvi de diners... és que estem fent les coses malament.

Mentre els rics van sent cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres, malament.

Mentre no ens adonem que no podem consumir de la manera en què volen que consumim, malament.

Mentre hagin de marxar 62,000 joves a treballar fora cada any perquè aquí no troben feina, malament.

Mentre tot això passa i nosaltres no ens atrevim a parlar i ens tenen entretinguts amb el futbol, malament.

Mentre la ciutadania no tingui més poder de decisió que anar a votar un cop cada 4 anys, malament.

Mentre siguem esclaus del deute, malament.

Mentre els polítics estiguin lligats de mans i peus (tant per bé com per mal) per les decisions que es prenen des d´Europa o des d´on sigui, i es puguin rentar les mans tan fàcilment, malament.

Mentre al territori només existeixi realment un bipartidisme polític, malament.

Mentre continuem amb aquest individualisme i no ens unim per un objectiu comú, malament.

Mentre vulguem créixer d´una manera sostinguda sense saber que el planeta ja no ho aguanta, malament.

Mentre s'enderroquin cases on viuen persones que volen continuar vivint en aquelles cases, per afavorir un eix comercial, malament.

Mentre els diners manin al món per sobre de les vides de les persones, malament.

Mentre no valorem el que tenim aquí i sempre considerem que el que ve de fora és millor, malament.

Mentre no reflexionem i en parlem plegats, malament.

Estem a l´inici del final d´aquest model social i econòmic. Petarà... més tard o més d´hora ... però encara hi ha els que veuen com poder "esprémer" una mica més per treure el suc final.

O bé tornem a donar importància al que realment és important i ho manifestem amb canvis en la nostra conducta, o bé un grup molt reduït de persones però amb un poder enorme estarà manipulant les nostres vides d´una manera subliminar però molt eficaç envers els seus interessos (que no són els nostres, no ens n'oblidem).

P.D. La foto és d´un quadre de Laurent Chabolle i es diu Meditation

Feliç 2012, Any Alió

Benvolgut Alió,

Ja feia dies que no li escrivia res, però tot aquest temps hem estat treballant ( i encara ho estem fent) en silenci per reivindicar la seva persona. El passat dia 9 de gener vam tenir oportunitat d´explicar a la ràdio en què consisteix tot el projecte 2012: 150è aniversari de Francesc Alió i cada vegada tenim més persones implicades. És magnífic. O sigui que continua estant ben viu! Perque si les persones parlem de vostè, del seu temps, de la seva obra, etc... és que és d´allò més contemporani ! I a més hem creat el web www.francescalio.cat ( en construcció)i el blog www.projectealio.blogspot.com on anirem abocant tota la informació relativa al projecte. Actualment el seu piano ben conservat el té una dona molt sensible amb el seu temps i la seva música.... i encara en surten melodies de les seves tecles!

Ah! I li haig de dir que el nostre director, en Murat Khupov, un rus ( qui ho anava a dir...) ha harmonitzat una de les seves cançons per a cor a quatre veus. És la "Cançó de l´estrella". M´agrada molt com ha quedat. Serà una primícia. El dia 29 de gener en una església del barri de Gràcia s´interpretarà per primera vegada.

Tenim molts fronts oberts ara: encara ens falta més recerca de la seva biografia, de la seva obra, i moltes altres coses que hem d´anar encaixant, com l´organització d´un cicle dedicat a la Renaixença catalana, en el qual estem treballant actualment. No tenim temps a perdre.

El continuaré mantenint al corrent de tot el referent al projecte, i vull pensar que d´aquesta manera fem reviure la nostra música catalana. Música feta per un barceloní que un dia va caure en l´oblit, potser per morir massa aviat, potser per la seva discreció, potser perque li fan ombra altres grans compositors que van venir després... Nosaltres (i cada vegada més persones) continuem pensant en que és un digne representant de la Renaixença catalana.

La seva incondicional amiga del segle XXI

P.D.No ens oblidarem de fer un brindis amb cava el dia 29 per vostè!

Primer dia de l´any

Sortírem de casa ja amb el sol ben alt. Encara no sabíem de la placidesa d´aquest camí però alguna cosa va fer que triéssim aquest i no un altre. Les pedres no eren cap entrebanc. N´hi havia de llises, de brillants, d´anguloses. De grises, sobretot. Al camí verdejava una herbeta curta impròpia d´aquests paratges a l´hivern. Ens va transportar a un altre moment i fins i tot a una altra estació.
Tanco els ulls i ens abracem. Sentim les ombres, les llums, el brogit de l´aigua, els picots. El silenci i el xiu-xiu dels petits ocells.
Els troncs nus platejats a sobre la tartera semblen escultures fugides d´un museu d´art contemporani. I el sol escalfant-nos la pell de la cara. Encaixàvem perfectament en aquell lloc i moment. Que sapigueu que tot aquell temps vaig ser enormement feliç. Ens veníem sobtadament impulsos d´afecte, sense més i deixàvem fluir el temps i l´aire límpid a través dels nostres cossos.

I de sobte... aquell magnífic paó de dia, solitari, brillant com un estel de colors en un fons gris.

Encara ets a temps de somniar

Arribes a casa. Aviat serà hivern. No tens calefacció però sí unes sabatilles noves que escalfen els peus ràpidament. (Si no tens fred als peus no tens fred a la resta del cos). Menges una poma fuji amb pell i unes nous. Et rentes la cara. Et despulles dels vestits del carrer. És com si al canviar-te de roba puguessis desfer-te alhora dels pensaments que et preocupen i quedessis lliure de neguits fins l´endemà. Et grates l´esquena amb les ungles, i quan ja no arribes més alt, contra el marc de fusta de la porta, com els óssos amb l´escorça dels arbres. Et treus un mitjó, ara l´altre. Agafes un llibre per llegir fins que et vingui la son. T´arrauleixes dins el llit fent un quatre, en postura fetal, com buscant aquell estat ingràvid i d´aparent felicitat dels encara no-nascuts. Penses en les dues banyes de cabra que has polit al migdia amb una navalla i en el destí que les donaràs. T´agradaria algun objecte de caire artístic...
Avui t´has trobat el pijama girat del revès. Demà compraràs un dècim de loteria. Encara ets a temps de somniar.

Ja està

Ja està. Tot ha anat com estava previst, excepte que els sentiments han aflorat amb força en l´últim moment. No hi ha hagut estridències, ni ensurts, ni dolor. El sol de primera hora del matí ja entrava al menjador i el teus cabells brillaven sota els seus rajos. No feia fred, tampoc calor. Mica en mica el líquid rosat anava inundant tot el teu cos i entraves en un son cada vegada més profund. Nosaltres t´acompanyàvem. En poca estona dormies per ja no despertar-te més. Encara semblaves viu, però ja no ho estaves. Descansaves a sobre del teu coixí. T´has marxat com un senyor, "míster". Millor que molts humans en una habitació asèptica i freda, envoltats de persones desconegudes després d´un deteriorament físic i psíquic implacable. Et recordarem esclar. No pot ser d´una altra manera...

(Ara començo a sentir una mena d´alleujament estrany, com si el teu descans fos també el meu descans. Com si aquesta tensió acumulada els últims dies comencés a esvair-se i deixés pas a una mena de pau interior...)

Comiat digne

Tot sembla indicar que ben aviat deixaràs d´estar entre nosaltres. Si més no, de la manera en què t´hem conegut fins ara. Tu encara ets aliè a aquesta realitat que s´esdevindrà d´aquí a molt poc. I millor així. No volem preocupar-te. Els teus ronyons són els que ja fa temps que estan dient prou...
Però... Rex: te n´aniràs dignament. A casa, al costat d´aquests humans que s´han encarregat de tu aquests últims mesos. Has estat un bitxo molt especial, i malgrat tot, continuo pensant que has estat un bon jan. Te n´aniràs sense patiment i sense dolor. Potser somiaràs i tot mentre el degotador, lenta però inexorablement, omplirà les teves venes d´un bonic líquid color rosat. Serà l´últim acte clínic en vida que et podré oferir. S´acabaran mesos de paciència, medicaments,horaris,responsabilitats.
La cueta deixarà de bellugar-se amb aquell moviment tan ràpid i característic, i ja no escoltarem el teu claqué ni les teves vocalitzacions inimitables.
Rex, et queda poc d´estar amb nosaltres. M´ha agradat conèixe´t. Bon viatge. Reposa allà on sigues feliç. Sempre tindrem un "prado herboso" on poder recordar-te. Les teves cendres volaran i desapareixeran, com si res, amb la mateixa naturalitat que cau una fulla de tardor gronxada per una brisa suau.

Accident

Barcelona, districte de Nou Barris, 22h.
Fort estrèpit. Accident de trànsit.
Un cos inert de dona estès a terra.
Una sabata desaparellada al seu costat.
La taca de sang vermella
sobre l´asfalt quan l´han girada.
Una hora després: serradures a sobre la sang
les dues sabates ben col.locades a l´escocell del plataner.

L´ordre aparent momentani: tan canviant, tan efímer com un fluid que passa d´un vas a un altre.
L´endemà.
No sé el què m´ha empès
a aturar-me al lloc de la taca:
no hi queda cap rastre.
Els cotxes passen per sobre com si res...

Objectiu: Senzillesa

Aquests dies porta un ritme pausat, auster i casolà. Els àpats són senzills, no abundants, però nutritius. No pren alcohol. Escolta música agradable. Parla poc i llegeix molt. Està sola amb si mateixa més temps de l´habitual i li agrada. Ara fa exercicis amb la pilota fent-la lliscar per la planta del peu dret. Des què els fa, ha disminuït el dolor que tenia feia unes setmanes. No en té de tele i no mira cap programa excepte Thalassa els divendres a la nit. Pensa més. Està més en pau. No necessita comprar per sentir-se feliç. Tampoc necessita tenir fills. Pensa en els milers de bolets que en pocs dies esberlaran el terra i sortiran a l´exterior. Se sent bé mirant la cara de la pedra que està a sobre del moble del menjador. Li arriba la dolça olor d´eucaliptus mentre es prepara una infusió de marialluïsa amb mel abans d´anar a treballar la segona part del dia. Avui és un dia d´aquells que es quedaria tota la tarda llegint un llibre fins que li arribés la son. Fora, el cel color del pela-roques torna a amenaçar pluja... però a ella no li fa res.

Pela-roques a Capafonts o l´escalador vermell

Aquest cap de setmana ha estat profitós. Com no hi ha bolets (encara...) per aquestes contrades, enlloc de mirar el terra ara mirem el cel. Malgrat el temps ennuvolat i una mica amenaçador ens vam animar a fer una excursió circular sortint de Capafonts passant per la Roca Foradada i baixant pel Pont de Goi. Una ruta molt recomanable i que es completa en mitja jornada. La descoberta d´un ocell molt singular va ser molt gratificant. Es tracta del pela-roques,Tichodroma muraria, un ocell que viu de cara als cingles i roques del nostre país i que és ben escàs. Té un color gris perla molt bonic amb uns tons com fumats. Però el més vistós són les seves ales de color vermell que va obrint i tancant quan està encarat a la roca. A Catalunya només hi ha, segons els últims estudis, unes 40-100 parelles i només cria a dues zones del Pirineu i Prepirineu durant els mesos de maig a juliol. En els mesos de tardor i hivern es poden veure exemplars solitaris en terres més baixes fugint dels rigors meteorològics del nord, com és el nostre cas. Durant l´hivern el mascle i la femella tenen el mateix plomatge però en l´època d´aparellament el mascle llueix una gorja i un coll tot negre, que el diferencia de la femella. No és esquerp i almenys aquest es va deixar veure durant una bona estona. Em va caure molt simpàtic.
Llarga vida als pela-roques!

Socotra, illa mítica

Sí, així de cop i volta i sense pensar més. Amb unes imatges i una entrevista vistes a la televisió (que estrany que en aquesta ocasió la tele hagi intervingut positivament!) he tingut suficient per decidir que vull anar abans que em mori a aquesta illa tan excepcional. Perduda en l´oceà Índic a quatre-cents quilòmetres de les costes d´Aràbia ha preservat una flora i fauna primordials i espectaculars. Començaré llegint-me el que expliquen d´ella els que ja l´han visitada i m´aniré amarant una mica d´aquest halo de misteri.

Veieu aquestes imatges i digueu-me que no val la pena...

http://www.google.es/search?q=socotra&hl=ca&biw=1366&bih=586&prmd=imvns&tbm=isch&tbo=u&source=univ&sa=X&ei=1iW4TrODPZTc4QTLi4H9Aw&sqi=2&ved=0CEkQsAQ