Cada cop et somio menys.I crec que al final arribarà el dia que dubtaré de si realment vas existir.
I ja van divuit anys,sense veure´t,ni parlar-te,ni escriure´t.Matisso,jo sí t´he escrit,però tu mai l´has rebut.M´ho he quedat jo.Potser, el que he fet, és escriure´m a mi mateixa per no oblidar.Per no oblidar-te.No t´he pogut parlar, però sí t´he pensat.I molt.
Ara,la veritat,cada vegada menys.No perque ho trii així,sinó perque és així.
Abans,quan passejava pel carrer,pensava que podies aparèixer en qualsevol moment,com un espectre.Ara,ja no.
Que sàpigues que,com sempre,et desitjo el millor.No em penedeixo de res.Vaig ser feliç amb tu en aquells temps.Els nostres temps...
Que siguis feliç i "Que Dios reparta suerte".
Un apunt:Encara conservo el flascó de colònia que tant t´agradava,la de roure:olor a fusta,densa,atraient...S´estarà convertint en un "reserva" després de tants anys en la foscor,quieta,envellint amb el pas dels dies.
I ploro,de tant en tant,pensant en tu,llàgrimes celestials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada