13 de desembre 2007

Terol al desembre


Munts de cagades d´ovelles,
turons secs i ressecs amb romanins esgrogueïts.
Serpentegen rierols amagats entre parets:vida.
Voltors sobrevolen els nostres caps,cabres a les penyes altes.
Pobles ficats en el paisatge o el paisatge que es fica dins dels pobles.
Ermites deixades de la mà de Déu.
Les campanades sonen dues vegades,per si de cas...
Carreteres zigzaguejant per l´agrest paisatge.
Oliveres als bancals.Tractors que escriuen damunt la terra.
Bosses blanques als presseguers nus.
El sol brilla,núvols esfilagarsats sobre l´horitzó.
Bufa el vent.
Fòssils mai trobats esperen el pas dels dies,dels anys,dels segles.
Pintures d´altres temps en temps d´altres pintures.Símbols.
Un esquirol vola entre les capçades dels pins,
però ningú el veu.
Sèquies amb llim transporten només silencis
d´un lloc a un altre.
Un ramat d´ovelles i el seu pastor passen les hores
aliens a la resta del món.
Les fulles ocres,grogues i vermelles s´apilonen
a la riba del riu en un ordre desordenat.
La pell d´una mandarina destaca en el terra.
Només les roques ens donen la benvinguda.
Gris,taronja,vermell,blanc:colors de pedra.
I silenci.Molt de silenci.
La teva mà i la meva s´enllacen en un gest igual de silenciós.

29 de novembre 2007

Fàstic


Cada dia que passa intento comprendre algunes actituds,diguem-ne humanes, que no les considero gens humanes.I no me´n surto.I cada dia menys.
I cada dia em donen més exemples.
Només cal mirar els diaris o veure la televisió,per exemple...
Però ja ni això.
En el nostre entorn més immediat,només que facis una vida mínimament activa, te´n trobes gent d´aquesta que ara us explicaré.Però alguns d´ells/es tenen tanta astúcia,tanta retòrica, que trigues mesos,i fins i tot anys a adonar-te de la seva malignitat.
Són persones que no dialoguen,només ho fan veure,que no escolten de veritat,només exposen i imposen la seva raó .Gent molt curta de mires,gent molt pobra per dintre,però molt ben camuflada dintre de la societat,i sovint ben posicionada.
Gent que te la dóna per darrera.Que no li importa el temps,els esforços,la il.lusió que els hi has dedicat.
Gent que s´empara en "no tinc temps" ,o "ara no"per això o per allò altre,que precisament per tu és l´important.
És gent que sovint s´envolta de molta gent,però van canviant perque al final fan pudor i,per sort, algunes persones els "calen" i s´allunyen d´ells.
Gent que té còmplices,sense els quals no són ningú.
És gent que creix ella a base de fer petits als que té al costat fent-los veure que creixeran amb ells,a base d´anul.larlos,però això sí, aprofitant-se d´ells.I realment només creixen ells i els seus projectes cada vegada més grandiloqüents.Et dirigeixen cap a on ells volen,i sinó... fora.
Gent que des de fora sembla que tira del carro,però que el carro realment és tirat per persones com tu,o com jo.
Gent que només vol acaparar,aixafar els altres,engrandir el seu ego,utilitzar per després llençar.
És gent a la que sense adonar-te acabes dedicant molt del teu temps,per malauradament després penedir-te,i molt.
Actituds de prepotència,d´egoisme.
Actituds de maquiavel.lisme, de cinisme,de manipulació.

A on us porta això?Al poder?Qui us heu pensat que sou?
Us oblideu que no sou més que un més?Que no teniu més drets sobre els altres que la resta?
Us oblideu que hi ha regles no escrites de consciència,de dignitat que tothom sap quines són, i no cal dir-les,però sí cumplir-les.

Només espero,i ho desitjo fervorosament, que tot això us retorni com una gran bola de neu lliscant per un pendent.Millor encara, que es faci una megapilota i us esclafi com un escarabat d´aquells negres brillants.És la pilota de tota la merda que heu anat escampant arreu,i que ara fa un canvi de direcció,es reorganitza, i us aixafa amb tot el seu pes,com la cosa més insignificant del món.
Com el que sou en realitat.
Encara que us dolgui molt.

09 de novembre 2007

De "marxa" al Baix Aragó


Tardor mogudeta.
Baix Camp,Maestrat,Mezquín...En pocs caps de setmana,no paro amunt i avall.Després d´aquest necessitaré descansar una mica crec...
Demà me´n torno a anar al Baix Aragó.
Fa ja set anys que m´apunto amb els tiets a la marxa senderista del Mezquín,que cada any surt d´un poble diferent dels set que el conformen.
No ens uneix res especial amb aquelles terres,però m´hi sento molt a gust.Passarem,de ben segur,entre oliveres mil.lenàries,totes ben arrenglerades.Caminarem per senders mig oblidats els 364 dies de la resta de l´any,trepitjarem pedres,i bassals si ha plogut.Pujarem,baixarem.Als controls ens aniran alimentant regularment,gairebé cada hora:que si xocolata,que si fruita,que si pernil, que si pa amb vi i sucre...
Per un dia donem feina,però ells la busquen,i repeteixen,a més.Serà que ens hi volen...M´agrada també donar vida a aquestes petites zones que estan fora de les rutes més turístiques.Que només tenen la terra,el paisatge,les oliveres,la seva gent...Però no tot és o pot ser previsible,i això m´agrada també.
I nosaltres què hi busquem?Jo busco entre d´altres coses, sensacions.Mentre estic allà caminant, el meu esperit o animeta o com vulgueu dir-li,s´està carregant de nous colors,noves formes,noves textures,i l´ull humà és molt agraït.
No ens adonem i s´han passat 5 o 6 hores i ja tornem a ser al poble,on ens donaran de dinar.
I després...petita pausa i cap a Barna de nou,amb pastissets boníssims de confitura de carbassa,i un bon oli verge de la zona.

I a esperar un any més,segur que mereix la pena!
P.D.Ah!El Mezquín rep el seu nom pel riu del mateix nom que passa per allà,de cabal més aviat minso.
http://www.marchamezquin.es/

16 d’octubre 2007

Guerrer en posició


I d´aquests també tenim a la natura!No us sembla el millor guerrer que heu vist mai?

Jo l´he descobert una mica tard,però us asseguro que no et deixa indiferent quan veus un bitxo d´aquests per primera vegada.

Gràcies a un amic que m´ha ajudat a identificar-lo sé que pertany al grup de les mantis, i que es diu Empusa pennata. Joaquim i David,gràcies de nou.

Jo em quedo amb aquesta imatge, no feta per mi ,però que m´ha deixat embadalida.

De mollerics i rubiols

Discretament ja ens hem estrenat amb una guarnició de bolets aquest any.
De moment molt, però que molt... poca cosa.
I no rovellons,ni ceps,ni els més preuats.I molt caminar per poc fruit,però...
a les muntanyes de Prades comença a moure´s alguna cosa...
La sorpresa la van donar primer un grapat de rubiols,Agaricus silvicola, trobats al costat d´uns pins a peu de carretera.Hi havia mig quilet i,després de nets, va permetre fer un remenat amb alls per sopar.Com no hi comptàvem va ser tot un regal.
I l´endemà...després d´una caminada de tres hores i mitja,anàvem d´excursió de fet,vam arreplegar alguns mollerics,Suillus granulatus, vora el camí.Aquests van ser la guarnició del segon plat del dia.
No vam tenir cagarrines com a mínim,encara que jo no hi confiava gaire,entre els uns i els altres...
Aviam si segueix plovent i algun rovelló ens alegra l´existència.
Em diuen que a la tardor ja porto el xip dels bolets quan surto a caminar,i crec que tenen raó.No és el mateix...Hi ha "mono" de bolets.Més que res de trobar-los,que em fa molta més il.lusió que menjar-los.Però a tot m´apunto.
Apa!Bona passejada i a disfrutar amb els premis de consolació que ens ofereix el bosc en un any no gaire brillant boletairement parlant.

27 de setembre 2007

I cada vegada


I cada vegada m´interessa menys
el que interessa molt a gairebé tothom.
Prefereixo un tros de formatge d´ovella
al millor mòbil del mercat.
Prefereixo regar l´stachys
que xerrar per cortesia amb una coneguda.
M´és més important pelar una ceba
que estar fent zàping al sofà.
Vull que el sol m´acaroni la cara
abans que m´invitin a un casament.
M´agrada més la teva olor
que l´última fragància de Paris.
Les grans marques no són res
comparat amb la marca que em deixa
el somriure d´un nen al carrer.
Prefereixo cagar al camp
que entrar a la majoria de lavabos.
Anar en metro molta estona m´agobia,
i si és la L1 encara més.
La solitud no m´avorreix.

Prefereixo tacar-me agafant una móra
que maquillar-me la cara.
Prefereixo menjar un ou ferrat
de les gallines de la meva mare
que anar al Bulli.
Miro els arbres amb més amor i interès
que a moltes persones.
Tinc desig d´anar a un poble petit
i deixar l´urbs pels urbanites.

No puc passar sense saber-ne més de les plantes de casa.
No puc passar sense l´oli d´oliva verge extra.
No puc passar sense veure el mar per molt de temps.
No puc passar sense trepitjar camins,descobrir fonts,
coves,cims,rius i pobles.
No puc passar sense les teves abraçades.
No puc passar sense la teva mirada.
No puc passar sense.
No puc passar.
No puc.
No.
No ara...

27 d’agost 2007

Salzburgerland


Cau la pluja insistent,
la boira cubreix els cims.
Escoltem en Roger Mas
i penso en fer l´amor amb tu.
I hi ha revolts verdíssims
zigzaguejants,i "moos" als camins.
I un ciclista es mulla.
I m´amaro de tant de verd i de tanta pluja.
Una filera d´arbres ens saluden,
i una nena rossa m´ofereix un pom de flors
i bec alguna cosa semblant a un cigaló.
I el fum de la cigarreta
sembla la boira dels cims.
I tot es barreja i res no fa nosa
i el pendent és del 12% però no m´importa.

24 de juliol 2007

Panicals blaus


Avui només vull veure
panicals blaus vora el camí.
Avui només vull veure sedums florits
que fan companyia als panicals.
I les pedres fan un mosaic
com a la Pedrera.
I els plomalls em fan pessigolles al nas.
Només vull un camí i un horitzó.
Només vull un dia núvol i uns ametllers.
Només vull un gorg blau i un got de ví.
Avui la boira pixanera se´n riu dels pixapins.
Avui només vull panicals blaus
que m´alegrin l´existència.
I també caques de guineu
amb els pinyols de cirera conglomerats.
I papallones papallonejant.
I els caus rodons dels llangardaixos.
Avui vull dormir en un cau rodó
i mirar la lluna amb un llangardaix.

14 de juliol 2007

Dels vells( i bells) temps


Són les 22h i escaig de la nit.A casa encara no m´esperen.Els hi he dit que anava a veure una exposició de nit.I és cert.Però ja he tornat.En una horeta ja ho tenia tot vist.I ara estic aquí,en una terrassa,de nit,sola.Corre una brisa fresca,i això que estem al juliol.Però aquest juliol està sent benèvol amb nosaltres.Estic al costat de casa.Podria haver anat a casa directament,però em venia de gust una estona per mi,aquí amb una cervesa i un entrepà.
Hi ha dues taules ocupades,on xerren,però jo intento no escoltar i disfrutar d´aquest moment.Quan de temps feia que no estava sola en una terrassa?
És divendres.Un altre divendres estaria davant la tele,o amb el meu company fent "sofing".Aquest ha estat diferent.
L´exposició,de fet,era un showroom a casa de l´artista.Hem vist les obres d´art de Raquel Cohen,a Vallvidrera.Quan s´il.luminen,els seus "cocuyos" cobren vida i són el centre d´atenció d´allà on estiguin.Veieu http://www.cocuyos.com/.
Tenen força,tenen vida pròpia,i un diria que no tenen preu,però sí que en tenen sí... La visita és totalment aconsellable,d´una altra banda.
Tornem al present.M´he fotut un entrepà de xistorra,i ara damunt la taula només resta l´ampolla d´oli verge extra Olisone ( no la conec),que he demanat per refregar mig tomàquet al pa i untar-lo d´oli.Ara em ve al cap el capullo que conduïa el cotxe descapotable per la carretera de Vallvidrera i anava fent ziga-zagues i accelerant i desaccelerant cada dos per tres.En aquest sí que se li podria recriminar una conducció poc respetuosa tant amb el medi ambient com amb la resta de conductors que l´han d´aguantar.Agents de l´autoritat:Perseguiu aquest tipus de conducció i deixeu en pau als conductors que respecten les normes amb sentit comú.Sentit comú.Fa tant de temps que no en veig pel carrer una mostra,així... a l´atzar.
Haurem d´esperar canvis.Com diu el Dylan en la seva frase:"Els temps estan canviant ".
Bona nit companys de lectura.

02 de juliol 2007

Descobrint Vallromanes


El matí de l´u de juliol va ser diferent pel meu company i per mi.A les 10h ens vam trobar puntualment amb el Toni Ibàñez,a la plaça de l´església del poble de Vallromanes,al Vallès Oriental.
Ens esperava la descoberta de Vallromanes i el seu entorn,amb un guia d´excepció:el mateix Toni.
No sabíem el que donaria de si el matí, però Déu n´hi do els racons que vam conèixer i el ritme que vam portar.
Era la primera vegada que ens trobàvem,encara que jo el seguia assíduament al seu blog http://www.entrellum.blogspot.com/ des de feia mesos.
Em va fa gràcia el nom que li dóna a aquest fet en Toni:la "desvirtualització".
La primera visita va ser a La Roca Foradada,de la que en Toni es declara obertament enamorat,tant de la roca,com del lloc i de la màgia que es desprèn.Tot l´entorn és un alzinar,en un lloc tranquil,que convida a estar-s´hi una bona estona.A més,allà mateix també podem gaudir de l´anomenada Pedra del Sacrifici, i el perfil de la bruixa que,sempre,en tot bosc encantat ha d´haver-hi.
Seguidament ens vam apropar al mirador de la cornisa des d´on vam veure part del litoral del Maresme,fins a Barcelona,la Mola,el Vallès i inclús Montserrat treient el cap al fons del quadre.Sempre tenia alguna anècdota,alguna història diferent, que donava un encant especial al lloc on ens trobàvem.
D´aquí vam fer a peu per un corriol fins l´ermita de Sant Mateu,amb la seva peculiaritat del campanar dirigit en direcció perpendicular a la façana.
Incís:Si podeu fer aquest recorregut un dia que no sigui diumenge el fareu molt més tranquils i trobareu poca gent pels camins.
Posteriorment ens dirigim al Turó d´en Baldiri,un altre punt interessant amb molt bones vistes sobre el mar, i ,en aquesta època de l´any, amb vigilància per control d´incendis.Des d´aquest, es pot albirar també el castell de Burriac,a Cabrera,dalt del turó.
En Toni és un gran comunicador i es nota que,en aquest entorn, se sent com peix a l´aigua, i que li agrada compartir-ho.Gràcies,un cop més.
D´aquí fem via cap a la part final del nostre recorregut d´avui:és la zona més ferèstega i ombrívola de tot l´itinerari:el torrent d´en Lairet i les fonts
de Sta.Anna i St.Joaquim.Ens acompanyen arbres,m´atreviria a dir centenaris,segur,per l´alçada que han arribat a assolir les seves capçades:plataners,alzines,pins,són els guanyadors de l´altura,però les reines del paratge són... dues sequoies gegantines!Als seus troncs ens sorprenen, a més, els forats rodons dels picots.També podem observar espècies més discretes,com l´agraït grèvol, galzerans,joncs,etc.
No podem acabar sense seure una estona al banc de pedra de la font de Sta.Anna,i gaudir d´una sensació que et transporta a èpoques passades,com si res alterés l´ordre de la mare natura.
Ja de tornada,el camí ens porta fins la riera,i d´aquí, de nou a la civilització.
Una merescuda cervesa fresca al Casal del poble,recentment inaugurat,posa el colofó final a un matí ben aprofitat.
Ens quedem amb ganes de conèixer encara d´altres amagatalls, i de ben segur,que no serà l´última vegada que ens deixem caure per Vallromanes.
Cuideu-lo bé! els que teniu l´oportunitat de vetllar per ell.
Tornarem per comprovar-ho.



28 de juny 2007

Capafonts,juny del 2007



(Per llegir-lo lentament i amb un especial estat d´ànim:"aquell".)
M´has descobert l´olor dolça
de les flors del teu til.ler.
(Em pregunto ara,com podia viure
sense conèixer-la?).
Til.ler,una reverència per tu i la teva grandiositat:
n´hauràs vist de tots colors.

M´has descobert el paradís
en les teves aigües maragdes,miralls transparents,
que em fan l´ullet amb els últims rajos de sol del capvespre.
És el gorg del Brugent,geladíssim ,on jo,nimfa per uns instants,
em summergeixo.
Quan surto sóc una altra:més lleugera,més
fresca,més jo.
Regalimo felicitat per tot arreu.
El so de l´aigua,la brisa del riu, i res més.

I m´has redescobert el cant dels grills a la nit,
i l´aranya que,insistent,torna a entrar a la casa,
i els matolls aromàtics dels teus camps,
i la serp blanca del costat de la bassa.
I els avellaners,els ametllers i l´estepar florit.
I, allà dalt, veig la Ninota i el Picorandan,
la parella vigilant.

I sobretot, m´has descobert la melangia
de no saber quan tornaré a gaudir-te...
Que sigui ben aviat.

12 de juny 2007

Prika

No t´oblidarem Prika.Vas morir a les meves mans i no t´oblidaré.
Has viscut anys amb nosaltres.Vuit?Nou?Tant és. Trobarem a faltar els teus crits matutins que ens feien de despertador,la teva tenacitat en menjar-te el palet de fruita,la brutícia al voltant de la gàbia,el teu mirall...Què serà del mirall sense tu?Ja ningú reflexa la seva imatge en aquella rodona esquitxada.

L´últim dia però,es va esquitxar de sang.Et vaig veure tacada de sang.Vaig agafar-te,em vas picar a la ma.Seria l´última vegada que em picaries.
El terra de la gàbia tacat de vermell.Et vaig netejar sí,però el teu cor petit no va aguantar l´estrès d´agafar-te, l´aigua relliscant per la pica, i se´m vas quedar a les mans,petitona...
Jo només volia curar-te,deixar-te neta,salvar-te.
Com vaig llegir fa uns dies:com és que sent tan petita ocupes tant?
Diu David que estàs al cel dels pericos i que ens veus des d´allà a dalt.
Cuida´t doncs,i no ens oblidis.

21 de maig 2007

Del Maresme a Àustria


Cap de setmana intens vocalment parlant.Dissabte tarda,assaig a La Salle de Premià i diumenge al matí,ídem.Estem preparant un concert de Cor i Cobla,a banda de preparar l´actuació de l´òpera Sort! pel proper dia 2 juny a Sort.
Més info a www.corimpromptu.org, on tindreu les dades de les properes actuacions.
Sort que diumenge a la tarda vam poder fer una escapada a Sant Pol de Mar,una estona a la platja,pujar a Sant Pau,veure les orenetes sobrevolant el poble al capvespre,i veure aquell blau grisós que agafa el mar quan el cel es va ennuvolant.
Tornada en l´atrotinat Renault 11,però com me l´estimo encara!
No sé si podré aguantar el ritme que estem portant,entre la feina i el cor em trobo força cansada últimament,i només penso en descansar i en les vacances.Se m´esgoten les piles i el cap de setmana no he pogut recarregar com caldria.
Avui al matí hem anat a contractar les vacances d´estiu.Marxarem a Àustria.Teníem ganes d´un país civilitzat,net,centreeuropeu,i de canviar del paisatge mediterrani.Ens espera un dels Parcs Nacionals més grans del país.Ja tinc ganes de perdre´m per les carreteres tiroleses i pels glaciars...
Mmm...que passi ràpid la setmana!

27 d’abril 2007

Desil.lusió

"Et llegiré,i et publicitaré...Escriu-me més"Doncs,ni et llegiré,ni et publicitaré,ni et contestaré a alguns mails...La primera vegada per quedar bé i punt.Ja sospitava que ,de vegades,la gent et diu les coses perque sí,sense tenir intenció de fer-les realment.I,efectivament,no m´he equivocat.Però jo,sempre innocent, m´havia confiat.Pensava que podia creure en el què et diuen,però un cop més,la realitat et torna la indiferència d´algú que et va fer pensar en una possibilitat.
I no obstant això,llegeixo el seu blog a diari,pràcticament.
Encara que amb alguns dels seus posts no combrego gaire,de vegades en trobo d´altres,fets pel seus altres "jo",especialment sensibles i emotius,però començo a pensar que potser posa l´automàtic i li surten així com a xurros,pel costum d´haver fet tants.
Deu ser com aquelles relacions o amistats que saps que no et portaran enlloc,però alhora no saps com trencar-les.O com la peli de la tele que,ni és tan dolenta com per aixecar-te, ni tan bona com per continuar mirant-la, però allà et quedes,escarxofat al sofà.
Companys,sospiteu quan una persona que ja està " a les altes esferes" sembla que sigui proper.Desenganyeu-vos,tenim uns altres valors,encara que puguem coincidir parcialment en "cosetes".

19 d’abril 2007

Apadrinem paraules i Rhamnus


Apadrinar paraules està molt bé i ha estat una iniciativa molt ben rebuda crec.En el nostre cas,a més,acabem d´apadrinar quatre exemplars d´espina cervina de fulla petita (sí,un nom força llarg) o el que és el mateix:Rhamnus saxatilis.Es tracta d´un arbust autòcton molt semblant a l´aranyoner,dels fruits del qual,els aranyons,en fan el conegut licor "pacharán".
L´atzar va voler que fa dos diumenges anéssim a deixar el cotxe al pàrquing del Coll de la Ventosa,a Collserola.I allà ens vam trobar amb diferents exemplars a terra d´espina cervina i de llentiscle sense test,però amb el seu pa d´arrels.Vam pensar que moririen si es quedaven allà sense plantar i finalment els vam ficar al cotxe,els hem regat,posat terra nova,i ja estan a punt per anar al seu emplaçament definitiu:la població de Capafonts.
De moment estaran en un test gran fins que poguem plantar-los a la terra.
Em va emocionar veure´ls a casa com quatre germanets,compartint terrassa.Hi ha qui adopta nenes xineses,n´hi ha que adoptem espines cervines...Intentaré donar-los el millor jo també.

I si us plau,no deixem morir cap ésser viu ni cap paraula.
Siguem persones abans que res.

18 d’abril 2007

Cadis "poquetailobiu"


Moltes vivències en pocs dies.Molt secret,molt de verd,molta "presa" ibèrica( que no pressa),molt de vi,molts clics,molt pins,moltes flors,molt gadità,molta mar,molts xoriguers,moltes canyetes,molta figuera de moro,molta amabilitat,moltes cases encalcinades,molts carrers costeruts,molts núvols amb formes divertides,molta sorra,molt de pantaló mini i mitges de reixa i sabates de taló,moltes vaques retintes,molt palmar,molta alzina surera,algunes cigonyes,algun conill,gavines i estornells.
Molt de Kiko,molta Amparo,molt de vosaltres,molt de nosaltres,molt de tots junts,molt de molt..."Ezo é Cai".
I també,molta tranquilitat,espais oberts,una plaça que t´acull,una palmera que et dóna ombra,una carretera per la que et perds,unes olives alinyades espectaculars.Bona gent.Una font que alegra les teves oïdes,una cantonada,un racó...

31 de març 2007

Era demanar massa

Era demanar massa que rebéssis amb il.lusió
el teu aniversari i el teu regal.
Era demanar massa que estiguéssis content de bon matí.
Era demanar massa que m´esperéssis mitja hora en un bar.
Es veu que era demanar massa...
I sense demanar-ho,em vas donar l´ànim
que em fa regalimar llàgrimes,
em vas regalar aquella angúnia tan difícil
de marxar.
Em vas regalar una altra cicatriu al cor encongit,
ja fibrosat de tantes que en té.
I aquí em tens, de nou,estimant aquell
altre percentatge de tu que no em fereix.
Després de llegir-ho,
has empassat saliva com a mínim?

20 de març 2007

La Mort

Feia temps que no anava a serveis funeraris.Ahir,dia del pare,va morir el meu tiet,germà del meu pare.Mentre nosaltres fem el dia a dia,la Senyora Mort també fa el seu dia a dia.I ahir va ser el meu tiet qui va rebre la visita.No ha estat sobtada.Diguem-ne que era una mort anunciada i previsible.Però mai saps en quin moment just arribarà i et donarà l´esglai que aquella persona, físicament ja no estarà amb tu.
Abraçades,encaixades de mans,ulls plorosos...no és fàcil fer-se a la idea.
Ara sí, tu descansa definitiva i eternament,que nosaltres anirem tornant al nostre estat de tranquilitat i de serena indiferència, de mica en mica,així sense adonar-nos...perque així és la vida.

15 de març 2007

Dijous


Els dijous,dia de paella als menús dels restaurants.Dia groc al Mercat:"compri molt i pagui poc".
Dia que m´agrada perque ja encara la setmana cap el cap de setmana.
Fa un dia bo,ennuvolat.No fa "un día de perros",però aquí cada dia és dia de gossos.
Ja he arreglat a un petit yorki de 1,500kg,i s´ha anat perfumat de la consulta.Amb les ungles tallades,la caca del cul enganxada fora,les glàndules anals buides, i els nussos que també s´han quedat aquí.Però l´halitosi se l´emporta una altra vegada cap a casa.Està molt coquetó però li fa mal alè la boca.Quina llàstima!Un altre dia li farem una neteja bucodental i llavors sí que rebrem amb gust aquests petons.
Sona el timbre,algun client em reclama de nou.Fins després.

09 de març 2007

Plastificat

Avui he somniat que em neixia un nen mort.
Només un instant i dos homes el ficaven
dintre d´una bossa blava d´escombreries, i al congelador.
No era un nen de veritat.Era plastificat de color malva.
Jo,després,amb llàgrimes als ulls,
em refugiava als braços d´un home negre desconegut,
que m´estrenyia amb força per consolar-me.
Em desperto a mitjanit.
No estic embarassada.
No estic plastificada.
No conec a cap home negre.
Després rumio.
No estic embarassada?No ho sé.
No estic mig plastificada?
I sí que conec a un home negre.
Ve a recollir els gossos que sacrifico,
se´ls duu a un congelador,
i després els incinera ecològicament.

07 de març 2007

Fòssil


És una pedra.No,és el cap d´un peix.
És una pedra rara.Bé,me l´emporto.
Aquell vespre d´estiu
en aquella platja solitària,
vaig trobar-me el fòssil
entre un munt de còdols.
Jo me´l miro i veig el cap d´un peix.
Ara descansa sobre la taula del despatx
entremig de la resta d´andròmines i minerals.
Però ell és l´únic que té òrbites
i que em mira mentre escric.
I l´únic que inspira pels narius alhora que jo inspiro.
I manté la boca oberta
mentre jo l´escolto a cau d´orella.
I jo l´acaricio el front amb una delicadesa inhumana.
Li he fet una promesa.

Comprenen ara que no vull que l´estudiïn mai?

06 de març 2007

Em captiven


Per on començo?
Per l´eclipsi de lluna que em va tenir l´altra nit enganxada als prismàtics mirant amunt?Per l´emoció de rebre,per fi,les claus del nostre refugi a la muntanya?Pel cometa que va travessar el cel amb la seva cua blava?
Pel conill amb patates que transforma el dinar d´avui en un moment únic?
Per la teva abraçada i mirada silencioses que van dir molt més que moltes boques que no paren de xerrar?

02 de març 2007

Aiguabarreig


Amb les cervicals encarcarades
miro de reüll el coixí que m´espera.
Desig del merescut descans després del treball.
Amb les mans àvides d´escriure
llisco pel paper com l´infant pel tobogan.
Robo temps al meu son
i m´enfilo a la descripció del breu poema.
Però el coixí,insistent,m´insta
des del llit estant.
I finalment,cedeixo al seu reclam.
Ara sí,el meu cap cansat, reposa.
Durant la nit,les idees i els pensaments
formaran un sediment incrustat a l´occipital.
I demà, al llevar-me,començarà de nou,l´aiguabarreig.

28 de febrer 2007

De regal


Un bon regal pot venir qualsevol dia.Inesperadament.No cal que sigui el teu aniversari,ni el dia dels enamorats,ni Sant Jordi.De fet,millor si no és així.
Pot venir d´una manera tan senzilla com és rebre unes línies d´una persona a la que t´adreces per primer cop.
Una mica d´inquietud,il.lusió i també de neguit i ja tenim els ingredients per l´emoció i la sorpresa.
Me n´alegro que encara rebi aquests detalls amb il.lusió.
Me n´alegro que en aquesta societat en que vivim trobem persones que es comporten com persones.
Me n´alegro que la poesia crei enllaços invisibles.
A on arriba el poder de la poesia?I de les opinions,i de les idees,i de la música...
Arriba tan i tan lluny que ,per sort,mai el podrem abraçar.

24 de febrer 2007

Segons es miri...


Segons es miri...així sóc.
Puc ser la que tenia minicrisis intermitents,
la que somniava dormida i desperta.
La miop acneica,
o la jove simpàtica.

Continuo sent la que és de vida.La que camina.
La que pren trifàssics,la que escriu,la que canta.
La que no acaba de trobar el seu lloc en aquest panorama.
La que busca.La que troba.
L´aficionada a les plantes i als bolets.
La que li agrada que li gratin l´esquena fort.
La que sap posar-se insolent.
Puc ser una gateta mimosa
o un corcó incisiu.

Espero ser algun dia
una dona de cabells blancs,serena,
amb les mans entrellaçades a les teves,
mentre mirem com el sol es pon,un vespre més,
darrere les blaves muntanyes.
Després ens mirarem,i somriurem.
Com el seu resplendor il.lumina el perfil de la muntanya,
durant només uns segons,
igual d´efímer és el nostre pas per la vida.

19 de febrer 2007

Pluja de febrer


Un,dos,tres.Un,dos.
Un.Pausa.Un,dos,tres,
quatre.Un.Un,dos.Pausa.
Un,dos,tres,quatre,cinc.
Un.
Són els cops intermitents
de les gotes de pluja
colpejant la silent teulada.
La pluja ens visita poc últimament.
Té arrítmia.
Cuidem-la,o qualsevol dia
ens quedarem sense ella.
Amb els ulls secs.Cecs d´ignorància.

13 de febrer 2007

Per A.H.P.


Cada cop et somio menys.I crec que al final arribarà el dia que dubtaré de si realment vas existir.
I ja van divuit anys,sense veure´t,ni parlar-te,ni escriure´t.Matisso,jo sí t´he escrit,però tu mai l´has rebut.M´ho he quedat jo.Potser, el que he fet, és escriure´m a mi mateixa per no oblidar.Per no oblidar-te.No t´he pogut parlar, però sí t´he pensat.I molt.
Ara,la veritat,cada vegada menys.No perque ho trii així,sinó perque és així.
Abans,quan passejava pel carrer,pensava que podies aparèixer en qualsevol moment,com un espectre.Ara,ja no.
Que sàpigues que,com sempre,et desitjo el millor.No em penedeixo de res.Vaig ser feliç amb tu en aquells temps.Els nostres temps...
Que siguis feliç i "Que Dios reparta suerte".
Un apunt:Encara conservo el flascó de colònia que tant t´agradava,la de roure:olor a fusta,densa,atraient...S´estarà convertint en un "reserva" després de tants anys en la foscor,quieta,envellint amb el pas dels dies.
I ploro,de tant en tant,pensant en tu,llàgrimes celestials.

09 de febrer 2007

Els problemes i el frontó


Als problemes hem d´esperar-los com quan esperem una pilota de frontó per colpejar-la amb força contra la paret.
Ells venen,no se sap per on,ni com,i nosaltres hem d´estar ben posicionats per donar-los el cop més magistral que puguem.
Ells tornen,i nosaltres,tornem-hi.
Al final,passa,que els problemes,de fet,
els passem a un altre,o bé se´ns escapen fora del camp.
Si se´ns escapen hem de fer tot el possible per trobar-los,perque sinó tenim un problema no resolt que dormita en algun lloc perdut,i se´l trobarà una altra persona.
I aquell era el nostre problema i l´hem de resoldre nosaltres.
De vegades el cop és tan fort que el problema no pot aguantar-lo i mor.
I nosaltres,masoquistes,anem a buscar un altre problema per estar entretinguts una estona més.

Els impossibles


Un petit vaixell de paper solca el desert
damunt les daurades dunes.
Jo,m´immerso en un mar cristal.lí
per jugar tot el dia amb els cavallets de mar.
Ara,rodolo avall avall pels amables turons verds
dels camps anglesos.
Amarada,m´arrebosso en l´àuria sorra del Sàhara
i brillo com un peixet fulgurant.
Em faig lil.liputenca i em refrego en la molsa humida
en un bany de carícies.
Sempre m´han agradat els impossibles.
T´estimaré sempre.Tu,no ho sé.
Només a tu,no ho sé.

07 de febrer 2007

Enyoro


Enyoro els dies que buscava fòssils vora el camí,
els dies que remenava petxines a la platja.
Enyoro els entrepans de carn salada de la mare,
enyoro les partides "a pichi" del pati,
enyoro quan se´m surtia la cadena de la bici
i tornava amb els dits negres.
Enyoro les nits de tempesta.

Enyoro la innocència de la infantesa,
i el meu coixí de llana.
Enyoro les sopes de llet per sopar.
Enyoro els xuxos únics de la pastisseria.
Enyoro els dies que fèiem volar l´estel al camp de blat,
enyoro les nits que comptàvem els altres estels al cel.
Enyoro la meva primera guitarra.
Enyoro el meu primer plor
i la meva primera rialla.
Enyoro el sabor dolç de la pruna claudia
agafada de l´arbre.
Enyoro la tovallola al cap
i l´olor dels bafs d´eucaliptus al nas.
Enyoro el xou de les meves germanes
abans d´anar a dormir.
Enyoro tots els records que tenia
i que,ara,se m´han oblidat,i ja no sé quins són.
Enyoro la meva pluma de fusta
per escriure al paper en blanc.
Enyoro el soroll caòtic de les antigues màquines d´escriure.
Enyoro el quatre llaunes vermell
que em va donar llibertat.
O més aviat,enyoro els temps de l´R-4.
Enyoro la meva gorra verd caqui
que es desfeia de tant rentar-la.
O més ben dit,enyoro els dies
que jo portava aquella gorra cremada del sol.
Enyoro les seves mans als meus cabells
pentinant-me i fent-me cues.
Enyoro les tardes de cinema,
al cinema del barri,avui inexistent.
Enyoro, encara, les nits de tempesta.
Enyoro les enyorances.
Enyoro,enyoro...

01 de febrer 2007

D´anada i tornada

Silenci.
Neixo,m´obro,em direcciono,em desenvolupo,vaig a més,creixo,em tenso...MÀXIM!!M´AGUANTO...i...
ja torno,em tanco,vaig a menys,afluixo,em mantinc,
una última alenada en un puntet que em trobo i...
finalment em relaxo,i desapareixo...
Desapareixo però encara estic.Ja no.
Silenci.
Ja he aconseguit emocionar.
És la meva vida.
La vida d´una nota musical.

Capterra

Lentament,la meva ma acarona el teu cap.
Els teus cabells tan curts
em fan pessigolles al palmell,
i jo dono voltes i voltes
amb la ma al teu cap.
I tanco els ulls, i em sembla
que el teu cap és la Terra,
i jo l´acaricio amb cura.
Ella em transmet
tot el seu saber de mil.lenis.
Obro els ulls i veig una clariana.
Em preocupa com s´estan
desforestant els boscos últimament.

30 de gener 2007

El teu cap innocent
sobre el meu pit reposa.
Els meus dits compten hores
vagant pels teus cabells.
Tota la teva vida
depèn de mi.M´enfonso
pel cotó fluix dels somnis.

Narcís Comadira

24 de gener 2007

Arranco

Arranco una fulla de llibreta
i queda el fil de paper a l´espiral.
M´arranco una crosta de la pell
i em queda una cicatriu.
M´arranco un repeló de l´ungla
i em fa mal.
M´arranco una pell del llavi
i sagno.
M´arranco un cabell
i creix un altre.
T´arranco un somriure i...
no et deixa cap senyal?

Plors i rialles

A cada rialla o plor
Es manifesta un déu
Tot inflant-se les arrugues
Del seu vestit llarg dins l´aire.
Hi ha tantes menes de déus
A la Terra
Que no podem mai ésser capaços
De plorar o de riure prou
Com per treure´ls de llurs amagatalls.
Si rius o plores no compte.
El que importa és la intensitat.

Ana Blandiana

Llibertat


Aquí en aquesta platja on
no hi ha cap vestigi d´impuresa,
aquí on hi ha solament
ones caient initerrompudament,
pur espai i lúcida unitat,
aquí el temps apassionadament
troba la pròpia llibertat.

Sophia de Mello B.

11 de gener 2007

Glups

I es va anar formant a poc a poc.
I va crèixer.
I el sol la il.luminà com un diamant.
I brillà com una gota de rosada.
Rajà del teu cos nu,com si fossis un bosc de matinada.

Sant Elm

Blau que corre i corre
per estavellar-se sobre la riba.
I sempre així.
El blau del mar contra el blau del cel.
De vegades viure és el més meravellós
que et pot arribar a passar.
I els coloms tornen a la seva font,
i es miren, i es repten i copulen.
I tot és genial ara.

Montcortès

M´agrada notar el vent
acaronant-me la cara.
Veure córrer els núvols,
sentir el canyís fregant-se.
M´agrada veure les capçades dels arbres
mentre dansen,com si volguessin
abraçar el cel.
M´agrada la quietud
i els crits llunyans d´algú,
com una remor que entra per una oïda
i surt per l´altra.
El lladruc d´un gos,
el xip-xap de l´aigua.
M´agrada estirar-me sobre l´herba
i que les formigues pugin sobre el meu braç.
M´agrada veure les fulles grosses
en forma de cor dels pollancres.
I torna el vent
portant-me la malenconia
i enduent-se
tot allò del què em vull desfer.