Brots d´hivern i suc d´oliva

Gebre, pedres, fang. Boira blava cobrint- ho tot. Fred. Fonts, oliveres, ametllers i ceps. Oli verd al paladar, costers del Segre al nas, ens anem buscant, ens anem trobant. Bevem el pòsit dels vins, espremem el suc de les olives del camí, mengem raïm hipermadurat de ceps congelats vora els marges... i ens anem tornant una mica més feréstecs. Caminant, trescant, trepitjant el terreny, som cada vegada una mica més indígenes.
Escoltant en Roger Mas a tot volum després de l´àpat garriguenc somiarem amb braços de gitano regats amb xarrups celestials.
Cabanes de pedra seca, pous de gel que ens murmuren, no donem l´abast. Conills i senglars esquius s´amaguen entre romanins perfumats.
Riurem a cada cantonada, les galtes i el nas gelats, el cor negat de glòria. Tot s´esborra, tot es perd. I tu i jo... cada vegada una mica més indígenes...

A qui li importa?

A qui li importa que m´agradin les lloses de pedra, i les busqui i les remeni, i en triï una amb molta cura per posar-la no se sap a on?

A qui li importa que tingui "Bigott-obsession"?

A qui li importa que vulgui pintar de blau i taronja els quatre costats d´unes fustes primetes i després les disposi verticalment com si fos un bosc de coloraines?

A qui li importa que ara vulgui penjar testos cap per avall o a les parets?

A qui li importa que miri la closca d´una nou i vegi un petit cap de persona tallat en fusta?

A qui li importa la "carinyitopènia"? estat anímic en què es troba un ésser viu quan li manca el nivell d´afecte que necessita?

A qui li importa saber que estic fascinada per les papallones i les orquídies?

El vent s´agita, les passes d´un gos, bolets amagats, les trufes soterrades, els núvols que avancen...

A qui li importa que somiï amb cons de vent multicolors?

Fil de seda

Un dilluns de tardor al matí. Camino per un bosc. Dia assolellat i net.
Ningú ni res que trenqui l´harmonia de l´instant.
El camí s´estén davant meu com si portés segles en el mateix lloc esperant que jo hi passés en aquest mateix moment. I potser és així.
És una llàstima no poder dialogar amb els camins, amb els arbres, amb les flors.

De sobte, un objecte es mou a l´alçada dels meus ulls. M´aturo i el contemplo sense pressa.

És la imatge més bonica i fràgil que he vist des de fa temps.

De la branca d´un majestuós pi penja un delicat fil de seda de teranyina, i a l´extrem, un trosset d´escorça es belluga, lliure, amb el vent, com un estel.
L´ombra del trosset d´escorça en moviment es projecta en el tronc talment un cavallet de mar solcant les aigües.

Aquest moviment aleatori m´hipnotitza.

És el vent? És l´escorça? És el fil?
No. No és només el vent, ni només l´escorça, ni només el fil.

És la llibertat. La llibertat del trosset d´escorça.
La llibertat que un cop més, només penja d´un fil.

"Semillas de mielga" paraules que es van perdent...

Harinezumi 2

Troballa: St.Mary´s River fa 15 anys...

Anit, portada per la curiositat de remenar entre aquelles cartes que un escriu d´adolescent, vaig trobar aquest escrit entremig de la paperassa i vaig pensar que no es podia quedar allà oblidat i mig perdut en un calaix. L´escric íntegre tal qual l´he trobat.

Per posar en antecedents només diré que va ser escrit en un lloc de Florida, fa just 15 anys, prop de Jacksonville.

"Avui fa un dia esplèndid. El sol brilla en el cel i no hi ha ni un núvol. Dia net. Dia perfecte. Estic asseguda en l´embarcador, el meu lloc secret on vinc a escriure una estona i a prendre el sol. Davant, tinc l´encalmat St.Mary´s River; ample, tranquil, però a la vegada obscur i enigmàtic. A la riba els arbres s´inclinen per saludar-lo. Tot ho arrossega corrent avall. El corrent és pràcticament invisible, però si t´hi fixes bé, es nota. El sol m´acarona la pell: m´escalfa la cara, els braços, les cames. Si no fés sol, no estaria aquí. Estic tranquil.la, relaxada. De vegades penso que aquest és el lloc on haig d´estar. Aquí els actes cobren sentit:no existeix la superficialitat de les grans ciutats. No et pots refugiar en les coses superflues: el que no fas tu ningú ho farà per tu. El que tu fas és imprescindible perque tot marxi bé. Que bonic no?

Penso en els milers de pinyons que estant surant en la superfície del riu: van tots en la mateixa direcció: cap avall. Hi ha més coses que suren, però només em fixo en els pinyons, perquè de totes les coses que veig només d´ells pot brotar una nova vida. El tros de fusta que sura també, no m´interessa ara mateix. Em pregunto: on aniran a parar tots aquests pinyons? M´imagino que els que estan més a la vora de la riba potser es queden aturats a prop, i en l´època oportuna, després d´escalfar-se pel sol, potser donin un brot verd, viu, que es transformarà en un pi, que tornarà a donar pinyons. Crec que d´altres seguiran surant per molt de temps: dies, setmanes? No ho sé. Estaran plens d´aigua, tan plens que potser no serviran com a futura llavor.
M´agrada que sigui capaç d´escriure alguna cosa observant la natura. Hi ha dies en què un està especialment sensible a tot el que l´envolta. Hi ha dies en què veus un arbre sec i penses: un arbre sec. D´altre dia el veus i penses: Per què s´assecaria? Un altre dia el veus i penses: tallo aquella branca, la netejo, la tenyeixo i la restauro com a decoració. Hi ha dies per tot. M´agraden els dies com avui en què em qüestiono coses, els dies en què vaig trobant-me a mi mateixa, els dies en què el silenci és el teu aliat i un boli i un paper els teus únics instruments. Tanco els ulls i noto el vent al clatell, el sol a la cara, l´aigua m´observa des d´abaix, la fusta em manté surant. Tot sembla que necessita moure´s: les persones, l´aigua, les fulles, el sol.
Veig l´ombra dels meus cabells en els taulons de fusta: estan despentinats com les pues d´un eriçó. Tinc amb mi una fulla de pi diferent: té tres fulles enlloc de dues i són força més llargues. Em resten pocs dies d´estar aquí i tot em sembla un somni.
La tarda comença a ser ja capvespre i la tonalitat de la llum es torna esplèndida. Escolto les garses i de tant en tant algun avió, com el que en molt poc temps em tornarà de nou a l´anomenada civilització."

Res a dir...

e MOTH ionant

Qui ha dit que les papallones nocturnes no són boniques?

El passat dia 11 de setembre vaig tenir l´oportunitat de participar en les CMN d´enguany (Catalan Moth Night),organitzades per la Societat Catalana de Lepidopterologia.

Durant quatre nits consecutives, diferents voluntaris en diferents països europeus fan aquest mostreig i després posen les dades en comú, un material molt valuós per veure com evolucionen els lepidòpters nocturns a casa nostra i a tota Europa. Els lepidòpters són uns indicadors mediambientals molt importants ja que són molt sensibles als canvis climàtics.

Gràcies a l´Albert Miquel del Pinetell, vam poder col.laborar amb ell en la col.locació dels paranys de llum a la zona de les muntanyes de Prades. Gràcies Albert.

L´experiència va ser molt maca. L´endemà amb moooltíssima paciència vam "alliberar" les papallones i vam fotografiar-les i classsificar-les; bé, de fet, ho va fer l´Albert, però nosaltres li donàvem algun tipus de suport moral espero (admirable la tasca de tots els que s´hi dediquen i l´esforç i passió que mostren).

Un món inabastable al costat de casa nostra i tan desconegut.

10.000 km de silencis

Em descobreixo mig absent buscant
formes als núvols i resseguint
amb la mirada verdes muntanyes.

Em descobreixo buscant
aquella llum màgica del capvespre
que tot el que toca
ho transforma en un subtil esquitx daurat.

Em descobreixo buscant
altives palmeres que no trobo, falgueres que
no hi són, cims que estan molt lluny.

Deturo instants a la memòria.
Fico en imaginàries carpetes records esmicolats
que després extraviaré.

Estirats al llit, ens adormim
amb el cànon dels gripaus sota la celístia.
Ens despertem, lliures, amb la ronca nota del gall,
amb la sonata matinal dels moixons.

Torno amb el cor vestit de verd, l´ànima
sobreeixint nostàlgia.

La creu del Sud és l'estrella i l'estel que
se m´emporta en la foscor.
10.000 Km de blau ens separen de
l'illa verda.

10.000 Km de silencis la creu del Sud se m´emporta.

Capafonts

Capafonts


Capafonts cap al fons, rerefons, són les fonts.
Mira al fons: horitzons.
Capafonts, finestrons, molts racons, mil petons.
Capafonts, tradicions, no molts trons, un bell pont.

Ziga-zaga, zaga-zigui, munt de revolts
aigua i verd pels quatre cantons.

Segui al txiri, no es regiri,
vagi a peu, besi la creu.

Capafonts, timborinos i rodamóns,
formatges, trumfos i cagallons.

Capafonts...molts móns...en un sol tros.

Vesprada domèstica

Aquella polsereta amb el seu dofí,
em va fer feliç, em va fer feliç,
el gat sota el cotxe em va fer feliç
em va fer feliç.

Aquell poema que em vas llegir,
em va fer feliç, em va fer feliç.
El blog de Tasmània,
les gotes del cel que em mullaven,
em van fer feliç, em van fer feliç.

Aquell angelet que volava
em va fer feliç.
El paté de tres colors em va fer feliç.
La xurreria "kin cacau" em va fer feliç.
El llit esperant-me em va fer feliç, em va fer feliç.

La teva notícia de nou embaràs
em va fer feliç, em va fer feliç,
em va fer mooolt feliç.

Estem a la casa del Titllar.
Hi ha esplèndides roselles i tot llueix un verd molt brillant i tendre.
Els roures desenrotllen les seves fulles de vellut i les sargantanes, àgils, salten de pedra en pedra.
El bosc s´ha vestit de molts verds diferents i tots macos: el verd més clar és el dels roures, el més fosc el del boix grèvol, i a mig camí queden tota la resta: alzines, boixos, pins, estepes, teixos... Volen els dípters i passegen les formigues. Brillen les pedres de la tartera.
El vent mou delicadament les capçades dels arbres que dansen lliurement cadascú amb el seu ritme. Alhora sembla que tots formen part d´un tot.

També tu mous delicadament el teu coll per desencarcarar-te, i sense saber-ho participes d´aquesta dansa universal: els arbres, els insectes, les fulles, nosaltres... tots en dansa en un planeta que no cessa de girar.

I ara mateix

IV

I ara mateix uns petitíssims plançons

acabats de plantar a l´hort

m´ocupen una grandíssima part dels

meus pensaments.

V

El tic-tac del rellotge

el cruixir dels nostres intestins

l´espiració i l´inspiració,

el frec de la mà sobre el paper,

tot al mateix temps, quan sembla que no hi hagi temps.

VI

Un gos badalla davant meu

mentre tu t´endormisques al meu costat.

Afora quatre estornells volen junts

per sobre dels avellaners.

I jo ni badallo, ni m´adormo

ni volo, només miro.

VII

Passejant pels teus dits

descobreixo una nova durícia.

Fora, el vent ho escombra tot

"lo bo i lo dolent".

VIII

Dins, l´incessant so del rellotge

fora, el cant de la mallerenga.

A la meva panxa, grans d´arròs

barrejats amb pinya dolça.

" Marbé "

I

Brilla l´herba, brillen les pedres,

brilla el riu.

Ombres com fletxes

remunten les aigües,

peixos fulgurants del Brugent.


II


Peus pesants en terra ferma

però ànima lleugera

que voleia enmig del cel blau

III


Asseguda al pedrís

picant pacanes, res d´especial.

Miro les aigües verdes de la bassa

i les branques de la morera

com tentacles de pop.

Breu

L´oli essencial
rellisca entre els meus dits.
Les veus ressonen.

La imatge al mirall
retorna un cos cansat.
El llit m´espera.

MºJOSÉ CUADRA ESCAMILLA: MOROSA!

Sí, sí, així, amb majúscules i amb totes les lletres.

Aquesta persona m´ha deixat a deure 8 mesos de lloguer d´un pis a St.Feliu de Guíxols malgrat oferir-li moltes facilitats per fer els pagaments. Si una persona no pot pagar un mes o dos, bé, ho puc entendre. Si no pot continuar pagant, parlem-ne,intentem arribar a una solució,i si no,tingues dignitat: marxa, i busca ajuda en els organismes adequats. A banda d´això, també he hagut de pagar el judici per tal que marxés del pis, i és clar, fer les despeses de neteja i pintura corresponents, donat que es veu que, a més a més, no era gaire polida que diguem (sol passar això també).

No deixa de sorprendre´m la impunitat amb la què aquest tipus de persones viuen o sobreviuen. No només no compleixen reiteradament els acords pactats (i signats), sinó que aquesta situació es pot anar repetint "in aeternum" sense que aparentment passi res.

M´ha dit l´advocat que ja em puc oblidar de cobrar aquesta quantitat pendent perquè aquesta persona es considera insolvent, i no té cap aval ni propietat al seu nom per poder reclamar. Mentrestant ells van vivint a costa dels altres, van deixant deutes aquí i allà (com a les Balears, on també té uns quants deutes pendents) i donen una aparença de normalitat.

És increïble...no és la primera vegada que em passa...Dubto de si tornar a llogar el pis o no. No crec en la justícia, ho sento. M´agradaria creure-hi, però no és així. Em sap greu dir-ho. Però cada dia que passa i cada telediari que veig em va reafirmant-me en aquesta opinió.

Voilà.

L´auca de la Nuri i el Grèvol

Diumenge passat vam acomiadar-nos finalment del Grèvol, a Capafonts. Tristos i alhora contents. Barreja de sentiments.
Han estat 10 anys de molta feina i molts records per tots els que hi han treballat, i especialment per la Nuri.

Diumenge a la tarda es van preparar dues taules llargues on no va faltar de res: ni teca, ni gairebé tots els amics del Grèvol.

Van ser uns moments molt emotius.

Us deixo amb els versos que li vam recitar a la Nuri, fets especialment per l´ocasió.
Casualitats,resulta que el dia 21 de març era el dia mundial de la poesia...

L´AUCA DE LA NURI I EL GRÈVOL:

En una vall ben frondosa
hi ha un poble ben boniquet
al poble, un bar i una noia agradosa
no us els podeu perdre si sou bon gurmet!

És ben fàcil si la voleu trobar
només al Grèvol us heu d´arribar
darrere el taulell, per la Nuri demaneu
i de seguida a taula us acomodeu.

Tant si és de dia com a les nits
tant si aneu sols com amb petits
sempre us servirà beguda i un bon plat
d´aquells que us encomanen... felicitat.

Popets,cua de bou i cargols no oblidareu
ni el seu "superromesco" saborós
regat tot amb bon vi negre generós
només un pensament tindreu: quan és que tornareu?

A la sortida i amb el cor ben joiós
enfilareu el carrer agafats del bracet
l´aire, les cases, la plaça, les flors,
quina alegria de fer aquest tombet.

És "l´efecte Grèvol" que us farà enamorar
del lloc, la gent, les muntanyes, el riu
ja esteu perduts, no en podreu escapar
aquí tornareu i qui sap si per fer-hi el niu.

A tothom ens ha deixat corglaçat
la notícia que la Nuri deixa el Grèvol
malgrat el seu lloc sigui reemplaçat
de la Nuri no ens separa ni un terratrèmol!

No puc deixar de fer esment
dels qui al Grèvol tant d´esforç han dedicat
mereixen també un gran reconeixement
els anònims que entre olles han cuinat!

I és que una cosa hem après entre teca i teca
i no és qüestió d´alabances ni de xerrameca,
volem dir-te ben alt: Nuri, t´estimem!
amb Grèvol o sense amb tu seguirem!

Nuri, amics del Grèvol,
una altra etapa us espera,
que el vostre destí sigui benèvol
i no us allunyi gaire de l´era.

Passaran dies, mesos, passaran anys
el Grèvol anirà canviant de mans
sort li desitjo de tot cor
i que se l´estimin com un tresor!

I qui sap si potser un dia
ens retrobarem tots en un món més senzill
on només regni la pau i l´alegria
i compartirem de nou el pa, el vi i el mateix setrill.

El barranc

És hivern. El dia és fred i quiet.
La solitud cobreix el barranc per on
tu i jo anem lentament caminant.
Un gaig alça el vol espantat
per la nostra presència.
Les botes trepitgen les
pedres del camí.
No hi ha flors, ni papallones,
ni serps, com quan vam
passejar a l´estiu per aquest mateix lloc.
No hi ha escalfor, ni sol, ni ombres.
No hi ha tampoc ramats d´ovelles
ni homes que treballin les carboneres
ni dones que els esperin.

No, no hi ha res de tot això.

Però les cuques de riera continuen
desafiant les gèlides aigües
del rierol i s´aferren
a les roques com
els homes desesperats s´aferren
a la vida.

Tu i jo tornem en silenci
cap a casa amb un feix
de llenya sota el braç
per posar escalfor on no
n´hi ha i embadalir-nos
amb les ombres d´un foc
que no s´apagarà mai.

La tristesa

La tristesa ha fet niu en el meu cor.
L´alimento amb sopes d´aigua i sal
i sembla que ja li va bé.
Creix a bon ritme, constant i creixent.
Tot el contrari dels líquens per exemple,
que tenen un creixement lentíssim.

Estic esperant el dia de la mudança
amb entusiasme.
Crec que amb l´alba, la tristesa marxarà
empesa per l´alegria, que reclamarà el seu lloc.
Es coneixen molt bé l´alegria i la tristesa,
com dues velles amigues de la infància que
es disputen un lloc privilegiat.

L´ampolla de Norit

Sí, pot semblar sorprenent però el moment més feliç del dia d´avui ha estat el de ficar-me al llit a la nit, i abraçar l´ampolla de Norit contra el meu pit plena d´aigua calenta.
No estaves tu, i no podies donar-me la inimitable calor humana.
L´he tinguda una bona estona ben fermada contra mi, amb els ulls tancats, i notant com desprenia una agradable escalfor. Aquesta, traspassava la pell i m´arribava ben endintre.
Les mans se m´han escalfat ràpidament. Els dits s´han passejat per la nansa,per l´etiqueta una mica desenganxada. He acariciat el tap (m´imaginava que era el teu cap en petit). Per un moment he pensat que estaria bé que fóssis així de petit per una estona.
Després d´uns minuts l´he situat una mica més avall, a la part baixa del ventre.
L´ampolla de Norit verda (de les antigues i de rentat a mà), ha aconseguit que entrés en calor en uns quants minuts.
Aquesta ampolla no perd gens d´aigua,i per això és millor que d´altres i la guardo molt bé.
L´endemà, quan buido l´aigua, ja freda, a les plantes o on sigui (reciclant-la això sí), em dóna la sensació que aquella estona a través del plàstic ha hagut alguna mena d´intercanvi, alguna mena de transferència. Ella m´ha donat escalfor, i jo li he passat simultàniament alguna cosa que formava part de mi.
Aquets dies estic observant les plantes amb deteniment,aviam si noto algun efecte visible, diferent d´una simple regada amb aigua normal, que m´ajudi a comprendre una mica millor.