Vindràs avui

Tu vindràs després de la pràctica

i em trobaràs al sofà estirada escoltant Los Tellarini.

Farem l´amor.

Junts,pensarem en les petites flors

blaves,roses i grogues que ahir

ens van inundar els ulls;

i en tots els verds

que ens van embolcallar.

Menjarem els colitxos en un arrosset

i tastarem la infusió d´orenga.

Recordarem el gust dolç

de les flors de la jonça i

la no tan amargor dels brots tendres

de l´esbarzer.

La dolçor del bes efímer,i l´amargor dels comiats.

I ens abraçarem en un silenci etern

mentre mirem les engrunes de felicitat

escampades per terra.

Ulls plorosos

Ja forma part del conjunt.
Arribes al poble, i veus la seva silueta
retallada contra el cel.
Assegut al pedrís,damunt d´aquell tros d´escuma
de color indefinit,veu passar les hores,la gent.
No puc oblidar els seus ulls,
sempre plorosos,sempre vermells.
Aquella mirada abstracta resumeix en
un instant totes les vivències viscudes.
Un pou de coneixement sens fons.
Dues cames adolorides,arquejades
com les branques dels vells avellaners,
el passegen encara pel mateix escenari
d´altres temps
amb diferent decorat.
Per l´arc que formen,voleien,
juganeres,les fulles del til.ler.

Coll de la Ventosa

El sol càlid ens escalfa de tornada a casa.

Camino sense deixar la pinya resinosa,que ensumo encara.

El temps,ingràvid,sura sobre els nostres caps.

Quatre abellerols,altíssims al cel,

celebren la primavera cantussejant.

Mentrestant,als nostres peus,la ciutat

blava batega un dilluns qualsevol.

Així, de lluny,sembla més petita,

en una ullada l´abastem tota.

A l´horitzó una línia difusa delimita el cel del mar.

La butxaca de la teva camisa porta un tresor inesperat:

la dotzena d´espàrrecs que ens donarem

en tendra truita en arribar a casa.

Antre

L´antre d´en Pere continua igual que fa molts anys,
cutre,de fusta,sense repintar.
La dona vella amb mocador negre
asseguda en un racó demana una mitjana.
El seu fill li porta.
Aquesta cervesa està molt freda,diu la vella.
El fill posa la cervesa al microones
uns instants i la treu vessant escuma.
La vella,sense dir res,se l´empassa gola avall.
Una arengada sembla que se la miri amb ulls ressecs
esperant temps millors.

Somio

SOMIO


Somio amb un vent nou

que em geli la cara i em renovi l´esguard.

Amb la llavor que vola amb el vent

i acaba germinant en un terròs qualsevol.

Somio amb els camins perdedors

que encara no sé on comencen ni on acaben,

amb els espàrrecs de marge,

amb les aloses d´abril.

Somio amb els esbarzers que

m´esgarrinxen els braços,

amb els xipresos esqueixats després de la ventada.

Les cingleres,els marges,les basses,els gorgs.

Somio amb les ruïnes d´aquell llogarret :

quatre pedres dretes que s´aixequen al cel

clamant als visitants que recordem el seu passat.

Somio amb l´aigua que,després de la tempesta,

brolla arreu i s´escola barranc avall.

I somiant,somiant,m´imagino

un futur fèrtil,planer,

on res és el que sembla

però tot és el que ha de ser.

Somio amb un vent nou…

que em renovi l´esguard.