Dues ànimes i un paisatge

Dues ànimes i un paisatge. Dues ànimes que recullen els aliments que la terra ens ofereix ufanosa. Terra de secà: caquis, Diospyros kaki: ‘foc’ (pyros), ‘diví’ (Dio), raïm, avellanes i nous. També l´ aigua de la font que ens duem cada dia a la boca. D´altres aliments més elaborats caldrà anar a cercar-los expressament: ví de la Conca de Barberà i coca de codony. Els moments de felicitat que produeixen compensen amb escreix. Dues ànimes (sí, ànimes, perque al cap i a la fi els cossos són només un vehicle que tenim en aquest món físic per desenvolupar-nos i evolucionar ) que miren d´entendre el món que els envolta, que observen, que miren de ser conscients dels seus actes. Dues ànimes i un paisatge que els té el cor robat, miren de donar el millor de si mateixes.

Poesia tardoral

Tardor: Colors taronges de carbasses, granatosos de magranes, grocs de pomes i de raïm moscatell... cremetes, guisats que ens escalfen el cos. Per escalfar l´ànima una poesia plenament tardoral és la que ens ofereix Georg Trakl, un dels poetes més decisius i alhora més desconeguts de les lletres alemanyes. Us deixo amb un poema extret del llibre "Obra poètica" editat per la col.lecció Adesiara. Helian (extracte) Durant les hores solitàries de l´esperit és bell caminar al sol seguint els murs grocs de l´estiu. Sonen tènues les passes dintre l´herba. Al vespre a la terrassa, ens ha embriagat el vi fosc. Rogenc guspireja el préssec entre el fullatge, dolça sonata, riure alegre. Bella és la calma de la nit. A l´alta plana ombrívola ens topem amb pastors i blanques estrelles. Quan la tardor ha arribat, es mostra dins el bosc una claredat sòbria. Apaivagats errem vora parets vermelles i els ulls rodons segueixen el vol dels ocells. De nit cau l´aigua blanca en urnes mortuòries. El cel fa festa en els brancatges nus. Amb les mans netes, el camperol porta pa i vi, i pacífics maduren els fruits al cambró assolellat. Oh, que greu és el rostre dels morts estimats. Mes l´ànima es complau en la justa visió. P.D.Imatge del quadre Quatre arbres d´Egon Schiele

Setembre a Capafonts

Fantàstic!

El perfil d´algunes cases de poble amb les seves finestres situades talment com dos ulls i una boca m´agrada. El xiprer verdfosc puja erecte cap a la nit fosca com una fletxa. Tot això ho veig gràcies al reflex de la llum d´un fanal. Un fanal en un petit poble. Un poble que ara roman en silenci, només algun lladruc de gos i el raucar d´alguna granota. Només se sent el vent pentinant i despentinant els salzes i els freixes. No hi ha cap ànima més per despentinar. Fantàstic!

Cor de Cambra Impromptu i .... a vibrar!!

Bé, el concert de fi de curs ja ha passat però encara cuegen els seus efectes... En teníem mooooltes ganes d´aquest concert, i això, finalment es va notar. Un públic entregat que feia ple absolut, un escenari ben bonic, un director que ens va portar amb mestria, uns cantaires ansiosos de donar el millor d´ells mateixos, dues parts ben contrastades per copsar estils musicals ben diferents... final feliç amb uns girasols que van afegir també la seva nota de color estiuenca. Viure-ho en directe va ser magnífic! Gràcies a tots els que ho vau fer possible. Perquè escriure més si el més important ja està dit?

Energia, energia i més energia

Ja fa gairebé un mes des què vam passar aquell cap de setmana ventossíssim de mestral en companyia d´uns amics osonencs al Baix Camp. Primer vam començar a xerrar mentre anàvem cap a la Foradada de Mont-ral. Sense adonar-nos vam passar dues hores drets al costat del bellíssim arc natural xerrant de temes diversos però força profunds (avui en dia cosa insòlita no parlar d´esports, crisi o dels temes més comentats per un telenotícies). Exemplar l´actitut dels fills adolescents durant aquesta estona... Després vam continuar parlant mentre dinàvem plegats a la seva autocaravana. Fins aquí res d´especial. Però el que va succeir aquell cap de setmana ha tingut i està tenint unes repercusions alimentàries ( i més enllà) en la nostra vida quotidiana com no podíem haver imaginat. Vam sentir parlar per primera vegada de la cuina energética i vam poder gaudir plegats d´un menú saludable dintre de l´autocaravana magníficament orquestrat per la MªÀngels. Gràcies MªÀngels. I així, com qui no vol la cosa vam començar a parlar d´alimentació, d´estats d´ànim, de salut, de la vida, de la felicitat, del què volem, d´on volem anar a parar... Van passar les hores i el sol va declinar donant aquella llum pàlida tan bonica dels capvespres; després d´estar encara una estona junts i tastar l´exòtica gingerbeer, parlar de papallones, orquídies i veure l´àlbum de fotos de Tasmània ens vam acomiadar amb un "a reveure". Aquell a reveure ja s´ha fet realitat una altra vegada, perquè dissabte passat ens vam desplaçar fins a Folgueroles per participar d´un taller de cuina on tothom vam contribuir a elaborar els plats que més tard menjaríem compartint taula amb la nostra estimada mestressa, la MªÀngels. No sé on ens portarà tot això però de moment ja hem notat els seus efectes en positiu. I es pot dir que tot just comencem... Yin-yan, gomasio, cocció nituqué, miso, ja no són uns desconeguts... Que bonic és poder compartir experiències que ens enriqueixen a tots i ens fan més persones: la vida al cap i a la fi no és tan complicada com ens la volen fer veure. Tenim una gran oportunitat: la llibertat d´escollir. Fem-ho!

Liceu: "El arte de la fuga" o l´art de no emocionar

Gran teatre del Liceu, diumenge 10 de febrer de 2013, 18h30. S´apaguen els llums. Cossos magnífics, joves i bells dansen per l´escenari mentre sona una música que et sembla fluïda a l´inici, però que amb el pas dels minuts, i a base de repetir-se, va induint-te sense adonar-te una mena d´estat d´ànim somnolent que has de vèncer amb força de voluntat dirigida cap a les conques orbitàries per mantenir les parpelles ben amunt. ( Estàs al Liceu! no et pots adormir! ). LLàstima que aquests efebus no arribin a transmetre res... ni fred ni calor. És allò que passa quan no hi ha màgia. Intento mirar-me´l per tots costats de manera objectiva ( l´espectacle ) però no tinc per on agafar-lo. L´espectacle de diumenge passat al Liceu, el qual prometia ser un dels importants de la temporada, no va arribar a l´ànima de la majoria dels espectadors. Gairebé m´atreviria a dir insuls, falta d´energia, de colors, elements a l´escenari, força, sorpresa. Molt poca capacitat de sorpresa... Només brevíssims moments de certa comicitat i alguns moments gairebé acrobàtics ( alguns dels ballarins semblaven molt atlètics). El conjunt de l´espectacle amb la coreografia i escenografia incloses no cumpleix les espectatives de cap manera. L´aventura a Barcelona del senyor Martin Schläpfer no li ha sortit gaire bé crec. Que els ballarins siguin alemanys, que el coreògraf sigui suís i que soni música de Bach (gravada, no en directe) no vol dir que ho tinguem tot fet senyories... (Només salvo el vestuari). Sempre hi haurà els que pensaran que no he entès l´espectacle: sí, sí, ja m´ho conec això... que si es tractava de ser auster en estat pur, que si hem de pensar amb mentalitat alemanya, etc... Crec que no sóc l´única amb aquesta sensació de mig buidor barrejada amb indiferència: els aplaudiments finals van semblar de cortesia cap als ballarins, però no sortien de l´interior dels que allà hi érem. Cap aplaudiment mentre els ballarins saludaven individualment va sobresortir més que un altre; senzillament tampoc hi havia força en els nostres aplaudiments: els hi tornàvem la resposta d`allò què havíem rebut. Al final, una emissió d´un so monosíl.lab per part de la ballarina Yuko Kato amb faccions japoneses i després la foscor: més semblava un error tècnic de llums que la finalització de l´obra. No goso pensar en el cost d´aquesta producció, el fet de portar-la al Liceu de Barcelona, ni tampoc goso comparar el preu objectiu que hagués posat pel que vaig "veure-viure" i sentir, respecte al que realment vaig pagar.

Voltes

.

Asseguda, dono voltes a la cullera dintre del got de les herbes. Les dono en el sentit de les agulles del rellotge. Escolto una música relaxant recent descoberta que no puc parar d´escoltar. Amb el peu dono voltes a una pilota de goma, trobo millora en la part plantar si ho faig amb constància. La melodia acaba de passar a mode major, se m´eleva l´esperit (o com cadascú li digui) i penso que aquest instant és el més feliç del dia. Cada vegada sóc més feliç en solitud, i amb menys. Miro la cara-pedra de Didier, ella també em mira. Avui també li he donat un quart de volta. Sé que aquests dies són estranys i profunds. Voltes a la cullera, voltes a la pilota... la vida...voltes i més voltes.