Encara ets a temps de somniar

Arribes a casa. Aviat serà hivern. No tens calefacció però sí unes sabatilles noves que escalfen els peus ràpidament. (Si no tens fred als peus no tens fred a la resta del cos). Menges una poma fuji amb pell i unes nous. Et rentes la cara. Et despulles dels vestits del carrer. És com si al canviar-te de roba puguessis desfer-te alhora dels pensaments que et preocupen i quedessis lliure de neguits fins l´endemà. Et grates l´esquena amb les ungles, i quan ja no arribes més alt, contra el marc de fusta de la porta, com els óssos amb l´escorça dels arbres. Et treus un mitjó, ara l´altre. Agafes un llibre per llegir fins que et vingui la son. T´arrauleixes dins el llit fent un quatre, en postura fetal, com buscant aquell estat ingràvid i d´aparent felicitat dels encara no-nascuts. Penses en les dues banyes de cabra que has polit al migdia amb una navalla i en el destí que les donaràs. T´agradaria algun objecte de caire artístic...
Avui t´has trobat el pijama girat del revès. Demà compraràs un dècim de loteria. Encara ets a temps de somniar.

Ja està

Ja està. Tot ha anat com estava previst, excepte que els sentiments han aflorat amb força en l´últim moment. No hi ha hagut estridències, ni ensurts, ni dolor. El sol de primera hora del matí ja entrava al menjador i el teus cabells brillaven sota els seus rajos. No feia fred, tampoc calor. Mica en mica el líquid rosat anava inundant tot el teu cos i entraves en un son cada vegada més profund. Nosaltres t´acompanyàvem. En poca estona dormies per ja no despertar-te més. Encara semblaves viu, però ja no ho estaves. Descansaves a sobre del teu coixí. T´has marxat com un senyor, "míster". Millor que molts humans en una habitació asèptica i freda, envoltats de persones desconegudes després d´un deteriorament físic i psíquic implacable. Et recordarem esclar. No pot ser d´una altra manera...

(Ara començo a sentir una mena d´alleujament estrany, com si el teu descans fos també el meu descans. Com si aquesta tensió acumulada els últims dies comencés a esvair-se i deixés pas a una mena de pau interior...)

Comiat digne

Tot sembla indicar que ben aviat deixaràs d´estar entre nosaltres. Si més no, de la manera en què t´hem conegut fins ara. Tu encara ets aliè a aquesta realitat que s´esdevindrà d´aquí a molt poc. I millor així. No volem preocupar-te. Els teus ronyons són els que ja fa temps que estan dient prou...
Però... Rex: te n´aniràs dignament. A casa, al costat d´aquests humans que s´han encarregat de tu aquests últims mesos. Has estat un bitxo molt especial, i malgrat tot, continuo pensant que has estat un bon jan. Te n´aniràs sense patiment i sense dolor. Potser somiaràs i tot mentre el degotador, lenta però inexorablement, omplirà les teves venes d´un bonic líquid color rosat. Serà l´últim acte clínic en vida que et podré oferir. S´acabaran mesos de paciència, medicaments,horaris,responsabilitats.
La cueta deixarà de bellugar-se amb aquell moviment tan ràpid i característic, i ja no escoltarem el teu claqué ni les teves vocalitzacions inimitables.
Rex, et queda poc d´estar amb nosaltres. M´ha agradat conèixe´t. Bon viatge. Reposa allà on sigues feliç. Sempre tindrem un "prado herboso" on poder recordar-te. Les teves cendres volaran i desapareixeran, com si res, amb la mateixa naturalitat que cau una fulla de tardor gronxada per una brisa suau.

Accident

Barcelona, districte de Nou Barris, 22h.
Fort estrèpit. Accident de trànsit.
Un cos inert de dona estès a terra.
Una sabata desaparellada al seu costat.
La taca de sang vermella
sobre l´asfalt quan l´han girada.
Una hora després: serradures a sobre la sang
les dues sabates ben col.locades a l´escocell del plataner.

L´ordre aparent momentani: tan canviant, tan efímer com un fluid que passa d´un vas a un altre.
L´endemà.
No sé el què m´ha empès
a aturar-me al lloc de la taca:
no hi queda cap rastre.
Els cotxes passen per sobre com si res...

Objectiu: Senzillesa

Aquests dies porta un ritme pausat, auster i casolà. Els àpats són senzills, no abundants, però nutritius. No pren alcohol. Escolta música agradable. Parla poc i llegeix molt. Està sola amb si mateixa més temps de l´habitual i li agrada. Ara fa exercicis amb la pilota fent-la lliscar per la planta del peu dret. Des què els fa, ha disminuït el dolor que tenia feia unes setmanes. No en té de tele i no mira cap programa excepte Thalassa els divendres a la nit. Pensa més. Està més en pau. No necessita comprar per sentir-se feliç. Tampoc necessita tenir fills. Pensa en els milers de bolets que en pocs dies esberlaran el terra i sortiran a l´exterior. Se sent bé mirant la cara de la pedra que està a sobre del moble del menjador. Li arriba la dolça olor d´eucaliptus mentre es prepara una infusió de marialluïsa amb mel abans d´anar a treballar la segona part del dia. Avui és un dia d´aquells que es quedaria tota la tarda llegint un llibre fins que li arribés la son. Fora, el cel color del pela-roques torna a amenaçar pluja... però a ella no li fa res.

Pela-roques a Capafonts o l´escalador vermell

Aquest cap de setmana ha estat profitós. Com no hi ha bolets (encara...) per aquestes contrades, enlloc de mirar el terra ara mirem el cel. Malgrat el temps ennuvolat i una mica amenaçador ens vam animar a fer una excursió circular sortint de Capafonts passant per la Roca Foradada i baixant pel Pont de Goi. Una ruta molt recomanable i que es completa en mitja jornada. La descoberta d´un ocell molt singular va ser molt gratificant. Es tracta del pela-roques,Tichodroma muraria, un ocell que viu de cara als cingles i roques del nostre país i que és ben escàs. Té un color gris perla molt bonic amb uns tons com fumats. Però el més vistós són les seves ales de color vermell que va obrint i tancant quan està encarat a la roca. A Catalunya només hi ha, segons els últims estudis, unes 40-100 parelles i només cria a dues zones del Pirineu i Prepirineu durant els mesos de maig a juliol. En els mesos de tardor i hivern es poden veure exemplars solitaris en terres més baixes fugint dels rigors meteorològics del nord, com és el nostre cas. Durant l´hivern el mascle i la femella tenen el mateix plomatge però en l´època d´aparellament el mascle llueix una gorja i un coll tot negre, que el diferencia de la femella. No és esquerp i almenys aquest es va deixar veure durant una bona estona. Em va caure molt simpàtic.
Llarga vida als pela-roques!

Socotra, illa mítica

Sí, així de cop i volta i sense pensar més. Amb unes imatges i una entrevista vistes a la televisió (que estrany que en aquesta ocasió la tele hagi intervingut positivament!) he tingut suficient per decidir que vull anar abans que em mori a aquesta illa tan excepcional. Perduda en l´oceà Índic a quatre-cents quilòmetres de les costes d´Aràbia ha preservat una flora i fauna primordials i espectaculars. Començaré llegint-me el que expliquen d´ella els que ja l´han visitada i m´aniré amarant una mica d´aquest halo de misteri.

Veieu aquestes imatges i digueu-me que no val la pena...

http://www.google.es/search?q=socotra&hl=ca&biw=1366&bih=586&prmd=imvns&tbm=isch&tbo=u&source=univ&sa=X&ei=1iW4TrODPZTc4QTLi4H9Aw&sqi=2&ved=0CEkQsAQ

PLOU

Plou.
Feia molt de temps que no plovia. Plou i les persones no sortim al carrer per celebrar-ho. Com si la pluja no anés amb nosaltres. Com si no haguéssim de beure ni de dutxar-nos ni haguéssim de posar rentadores... Plou i fóra bonic sortir tots de casa, i cantar i ballar i mullar-nos sota l´aigua purificadora; tots junts com en una gran festa. Però no... A nosaltres últimament només ens importa l´últim model d´iPhone, el twitter i el facebook, però no el que ens dóna VIDA. A nosaltres, les persones autoanomenades cultes que vivim en les grans ciutats, la pluja més aviat ens molesta perque gairebé segur trobarem retencions, ens mullarem o ens esquitxarem a l´anar a la feina (si és que en tenim...). A més, haurem d´agafar el paraigua que sempre és carregós...
Plou, i feia molt de temps que no plovia.
Tranquils, no cal que agafem paraigües ni impermeables. Ja ho som d´impermeables: ens "rellisca" tot allò que directament no ens toca d´aprop.
Feia molts dies que no plovia i avui PLOU.

I què és l´aigua si ràpidament s´escola carrer avall i es perd?

Adéu Oriol. Vola, vola...

Adéu Oriol.

M´acabo d´assabentar de la teva marxa sense avís. No et coneixia de prop, és cert, però les vegades que hem tingut ocasió de parlar hem connectat i han estat profitoses. Sé que t´agradava la música, les lletres i evidentment l´art. Recordo la primera vegada que et vaig veure: va ser a casa teva quan anàvem amb el teu fill i uns amics a celebrar algun aniversari o algun St.Joan al terrat que teníeu a dalt. Només va dir "aquest és el meu pare" i vam intercanviar uns "holes" de cortesia. Més endavant us vaig trobar a tu i a la Mercè a la biblioteca de l´Ateneu; ens vam reconèixer i vam xerrar una estona més. També en una bicicletada al passeig St.Joan de Barcelona...I sobretot, la vegada en què vaig anar a veure´t a la teva casa-taller del Poblenou per un possible projecte d´escultura pel Cor on canto des de fa anys: Vam passar una estona molt agradable xerrant de futurs projectes i col.laboracions i vaig poder endevinar la versatilitat de la teva personalitat.

També sabia de tu pel teu blog. Quan feies un nou post ens enviaves un mail i així ens anaves posant al dia del teu dia a dia.

Ahir va ser l´últim comiat. Cerimònia senzilla i emotiva. Poesia delicada i música encertada. Paraules càlides per una persona càlida. La llum tènue d´un crepuscle de tardor. Una bona època per recollir-se per sempre. Els dípters afora volaven erràticament i prenien presència gràcies a la llum. Aquell mateixa llum enlluernadora que dóna títol al teu últim llibre: "Llums que en altre temps m´enlluernàreu". El vaig veure a la llibreria Laie fa aproxidament un mes. Volia comprar-lo i que me´l signéssis però aquell dia no ho vaig fer i ara, veus! ja no estic a temps...
Algú, però, m´ha dit que tindré la sort de poder comptar amb un exemplar (me´l llegiré amb molta cura...Per mi, com per tu, la poesia és una manera de viure).
Les capçades dels arbres dansaven mentre nosaltres, quiets i en silenci, t´acompanyàvem en l´últim adéu. Al sortir un ventet fresc i agitat semblava voler endur-se la tristesa i deixar només un record viu i transparent.

Serenament t´has marxat i serenament t´acomiadem.

Quedaran això sí, les teves escultures, els teus poemes, els teus quadres, la teva música... impertèrrits al pas d´aquest temps tan efímer que omple el que anomenem vida. Els que restem aquí encara tenim feina en anar trenant la nostra trena...

P.D.Per cert, no m´havia fixat en el teu nom i cognoms complets tan suggeridors: Oriol (Aire) Rius (Aigua) i Camps (Terra). El quart element, el Foc, el devies portar molt endintre...

Caquiers, cornicabres i més

Caquier trobat a tocar d´un camí a la Conca de Barberà: senzillament magnífic, un espectacle de colors i en aquest cas també de sabors...



Pistacia terebinthus: Noguerola. M´encanta trobar-me-la a la muntanya. En aquesta foto s´entèn molt bé el perquè d´un dels noms amb què se la coneix: cornicabra. De les seves branques s´ha extret durant molt de temps l´essència de trementina. En període vegetatiu se li formen aquesta mena de neoformacions, anomenades cecidis, produïdes per un insecte de la familia dels àfids: Baizongia pistaciae. Segurament si l´haguéssim obert hauríem vist en el seu interior el causant diminut de tal formació. Aquestes "banyes" serveixen per tenyir, són riques en resina i es poden cremar com si fossin encens. És un arbust d´origen mediterrani. Pel que veig els seus principis actius són subjectes fins i tot de tesis doctorals farmacològiques. "LANOSTANOIDES Y OLEANANOS, PRINCIPIOS ANTIINFLAMATORIOS DE PISTACIA TEREBINTHUS Y PHORIA COCOS .
Autor: Giner Larza Eva M..Año: 2000.Universidad: Valencia.Centro de lectura: Farmacia.Centro de realización: Farmacia.




Caquis: A banda d´estèticament maquíssims wiquipèdia diu d´ells: "Molt bons per a la salut; contenen carotè i criptoxantina, ambdós amb activitat de provitamina A. També tenen un alt contingut en vitamina C. Són rics en potassi, sucres i glucosa. Amb la seva activitat antioxidant amb efectes beneficiosos que disminuïxen el risc de determinades malalties degeneratives (càncer, cataractes, problemes cardiovasculars, etc.). És una bona fruita per a combatre la diarrea i la colitis.
També es pot consumir com melmelada, crema gelada, sorbet, flams, pastissos, púdings, o begudes refrescants." Originariament venien de la Xina i el Japó. Ara el país valencià és un gran productor.

Albes i crepuscles

Encara era fosc. El bosc l´ha cridat en silenci i ella s´ha llevat. Els moixons ja cantaven i volaven. Quietud. Observa el poble adormit apinyadet en un petit turó, amb les seves ànimes adormides també. Els pollancres daurats, apuntaven al cel amb una decisió poc comuna. El paisatge era un mosaic enlluernador amb una pàl.lida pàtina rosada. Ha arribat al riu color verd alga i quiet com una làmina argentada. Els peixos, sorpresos, han sortit com fletxes buscant aigües més profundes. Caçadora d´instantànies, de moments inoblidables només amb la retina. La seva ànima, pensa, també és fàcilment impressionable. Ella continua caminant, trepitjant pedres, observant tot el que l´envolta com si acabés d´aterrar en aquest camí després d´un llarg viatge en l´espai. S´ajup a recollir una poma gran, groga i taronja, sembla un Júpiter petit a les seves mans. A mossegades se la menja tota. És fresca, dolça i aromàtica. Cada mossegada és millor que l´anterior. Escolta en estèreo dos picots fent "tuc-tuc-tuc" simultàniament al tronc d´un pi. A partir d´aquell passeig només va voler viure en la llum càlida i fràgil de les primers albades i en el color encès dels crepuscles.

Terrània 2011, Montblanc. Fang per admirar... i tocar

Felicitat femenina desenfadada



Textures, formes, colors, sensacions...




No deixem mai de voler arribar fins al final en les nostres aspiracions...

Exèresi

Ha començat per la més petita. Ha agafat la fulla de bisturí i després d´uns segons d´observació ha fet un moviment ràpid i net arran de berruga, tot estirant-la una mica. Ha notat una petita i breu coïssor, en cap cas dolor. Ha agafat el petit tros de carn ja separat del seu cos, l´ha fet rodolar entre els dits mentre se´l mirava i l´ha llençat a la paperera del bany. Ha fet pressió uns minuts mentre desinfectava amb alcohol el punt minúscul que sagnava. Seguidament ha repetit l´operació amb una altra berruga de la mida d´un gra d´arròs inflat. Ídem, però amb una mica més de sang. L´ha sorprès veure que la sang era ben vermella. Ha tornat a agafar la fulla de bisturí, platejada, brillant, tan potencialment letal, i tot just abans de guardar-la s´ha mirat les venes del canell esquerre. Ha imaginat com de profund i quina força seria necessària per fer un tall que arribés còmodament a les venes. S´ha imaginat el terra d´un blanc impol.lut del bany tacat de sang. Com a les pel.lis ha pensat. Serenament ha guardat la fulla de bisturí i ha anat a beure aigua a la cuina per prendre´s mitja pastilla de relaxant muscular. La cervicàlgia va a menys però no se´n refia. "El mapa i el territori" de Houllebecq l´esperava al llit.

Poesia bengalí: extractes

Extractes de diferents poemes de poetes bengalís contemporanis que, per una raó o per una altra, m´han cridat l´atenció:

"Si el entorno es tranquilo ¿Por qué el corazón es turbio?"

"Tengo sed en el desierto y es que había menos agua de reserva de la que esperaba"

"Por tus faltas de interés me volví más pálida cada día"

"En el estanque perezoso de la luz, este país es como un corcho que flota ligero"

"La manzana está durmiendo en el amanecer, despiértala con tus dientes"

"El cielo es enorme, está lleno aún de aire, sopla el viento, se pelea con el viento opuesto. Siempre hay una turbulencia en una u otra parte del mundo."

"Rompiendo estos conflictos, las inquietudes inciertas, todavía crece el pino recto como el deseo verdadero hacia el relámpago del cielo"

"Nunca estoy solo. Me quedo conmigo mismo."

"Dos ranas están sentadas debajo de una higuera sagrada con algas azules por todo el cuerpo".

"Fui la primera en saber que el subir conlleva bajar al otro lado" (Lo dice Eva, la mujer de Adán).

"Alguien echó semillas en el campo estéril no se sabe cuándo".

"En esta tierra pequeña se necesitan aves de corral para comenzar el día con un huevo medio hervido".

"Muchas veces ha olvidado la escalera colocada sobre el árbol de frutas y se ha quedado dormido: un hombre raro. ¿Es verdad? ¿Te parece que tú eres menos raro?

RAMON FRANQUET RAMOLA MORÓS

Ramón Franquet Ramola no paga el que deu. Bé, només volia que hi constés en algun lloc que aquesta persona no es mereix que se li llogui un habitatge, local, etc... ni que se li fiï diners. Al cap d´un temps ha desaparegut del mapa de Nou Barris deixant un deute prou ampli per haver d´escapar-se força lluny. Deu diners a força persones: proveïdors, persones físiques, empreses, etc. Ni contesta a les trucades telefòniques ni passa a pagar el que deu. Aquí feia treballs de paleta i reformes. Ara no sé què deu fer.Bé,l´última notícia és que li ha muntat un restaurant al seu fill a Reus (es veu que per això sí que té de pasta...)

Així que si algú per casualitat arriba a aquesta informació que si més no li pugui ser útil.

De núvols i cloud-computings

Tornen a haver-hi núvols blancs al cel. Són grans, esponjosos, amb els límits difuminats i avui es desplacen cap a la dreta. D´un núvol anònim s´escapça com si res una porció petita que ràpidament s´ajunta a la massa cotonosa que té al costat. Al cap de poc temps, tot el primer núvol (el "donant" de la porció) ha acabat fusionant-se amb el del costat, en un acte sense estridències, tan natural com la indiferència dels humans que caminen alguns quilòmetres per sota.

La "mantisreligiosa-branquetadelplataner" continua mirant-me, com anit, amb la mateixa curisositat amb la què jo la miro a ella. Té un cap com d´ET, mig transformat, i d´un lateral del seu cos, que és la branqueta, surten dos petits braços més curts amb una mena de manyoples-munyons rebregats a l´extrem, que són les petites fulles ben arrugades. Si li hagués de posar un nom científic li posaria Pseudomantis platanera subespècie ET.

Els núvols són com les persones: es desplacen, es fusionen, descarreguen quan ja no poden més, canvien de color segons les circumstàncies, de vegades semblen ramats escampant-se per un camp immens, d´altres els hi agrada estar-s´hi als cims de les muntanyes... Fins i tot la xarxa sencera, gràcies a la qual escric aquestes línies, està en un meganúvol al qui algú ha anomenat cloud-computing, i els recursos, penjant d´un "no-fil", diuen que ens fan més lleugera la vida.

Mas de Sant Blai, Bonrepòs

Érem en un racó ben amagat d´aquest món.

Senyorívol mas envoltat només de silenci.
Les branques salvatges havien guanyat molt de terreny.
La bassa, la font, dos teixos imponents.
1817.
Miràvem les llavors que volaven lliurement com angelets
per sobre les vinyes. Flors dioiques.
Un estol d´abellerols com pensaments es dispersava per l´espai.
Un roure sèssil treia reverències dels humans sensibles.
Al camí les Hipparchia i els saltamartins de colors saltaven a cada pas.
Un ramat de cabres amb un gran boc singular pasturava el rostoll en un camp de conreu daurat.
Olor de curry al nas i al cap.
La nostra pell salada semblava agraïda d´estar aquí.
Dos falcons xisclen.

Les capsetes de tabac ja no resten abandonades a la vora de la carretera.


Priorat, agost 2011 Mas de Sant Blai, Bonrepòs

No em cal

No em cal mirar el rellotge: sé que ja fa estona que és fosc quan veig els peixets de plata caminant per les rajoles. Sé també que cada matí des de fa sis mesos em desperto a les 7h15 espontàniament.

No em cal mirar el calendari: Ja fa una pila d´anys que no et veig i des de llavors tots els dies es precipiten els uns sobre els altres com fitxes de dominó esperant canviar el color de la meva vida.

No em cal mesurar el temps: El meu cos nu davant el mirall em recorda l´edat que tinc. Al mirar el paisatge hauria de saber en quina estació estem. El meu estómac m´avisa que ja és hora de dinar. Els meus ulls s´acluquen quan necessiten descans.
Probablement tot el que artificialment està alterant aquest ritme de les coses no m´és favorable/saludable.

No em caldrà mesurar més el temps, el temps és sempre aquí. D´aquí a que em mori... ningú no ho sap. Quan mori, tindré tota l´eternitat per endavant.

I mentre escric això l´aire fresc de la nit refresca els meus llavis vaginals oberts com una cloïssa amarada amb la brisa suau del Pacifíc.

"Litocares"

In hora mortis

Caminàvem per la muntanya, com en tantes d´altres ocasions.
Hem arribat a un punt on ja no podíem avançar més (com en tantes d´altres ocasions), una mena de cinglera. Molt abaix, inaccessible, vèiem un replà rocós de color gris.
Lluny, a la nostra dreta, amb l´ajuda dels prismàtics, hem vist un grup d´escaladors preparat per fer un salt assegurat amb cordes.
Tot ha estat molt ràpid i brutal.
Has deixat la motxilla a terra i sense dir res t´has llençat al buit.
En pocs segons he vist com xocaves sordament contra el fons i un esclat de sang s´escampava pels aires amb una força descomunal. M´he quedat xocada.
Després, m´he trobat sense saber com al punt d´inici, on un noi del grup d´escaladors m´ha dit: " Ho sento". L´he mirat als ulls totalment commocionada i l´he dit: "Però... és veritat?". "Home, no es podia caminar més i ell ha saltat". He esclatat a plorar, se m´ha enfonsat el món i encongit el cor tot alhora. Sembla que encara em pregunta: "Li havien diagnosticat al.lèrgia? Molt sorpresa per la pregunta i perplexa li he respost: "Ell sempre havia estat convençut que en tenia".

El molí de Més Amunt

Un lloc on hi ha un grup d´orquídies potser es podria dir un "orquidar", no ho sé.
En cas que sigui així, aquesta tarda he caminat a la vora d´un orquidar silvestre d´un llampant color rosa. Al seu costat hi havia les ruïnes d´un antic molí fariner: quatre parets sense sostre. A dins, continuava la pedra del molí, amb el seu forat al mig, abandonada i tota envoltada d´un herbassar. També he vist les dues finestres petites, per on es veia un cel blavíssim. El sanguinyol s´arrapava amb molta força a la pedra. Hi havia també teules trencades, deixades allà. Les he tocades. He sentit la rugositat i he pensat en el temps en què aquest molí estaria habitat. M´ha vingut un sentiment de nostàlgia, nostàlgia no sé exactament de què. Dins meu creixia una pau estranya. El paisatge que m´envoltava el trobava únic i irrepetible. Els ulls estaven contents de mirar i el cor se m´eixamplava. He descobert un cargol abraçat a una branqueta i l´he fotografiat. He fotografiat tot el que em cridava l´atenció, en silenci, com si fos l´únic testimoni d´un lloc i un moment que estigués a punt de desapàrèixer.

P.D.Ara ja sé que no existeix el mot "orquidar" però a mi m´agrada com sona.

Petit poble formatger: St.Cugat de formatgins

Damunt la taula
poble petit fet amb formatge. A estones m´agradaria viure en ell.

A les orelles
dues copes buides de vi
ressonen com campanes al cel.

Cara

Dibuixo un òval al paper.
Amb un sol gest, ràpid, traço el cabell.
Després una cella.
Amb un altre traç l´altra cella i el nas.
Començo a dibuixar l´ull esquerre i
m´espanto de la força que pot arribar a
tenir un ull mirant-te fixament des d´un tros de paper.
Superat aquest moment continuo amb l´altre ull.
Finalment m´atreveixo amb els llavis, mig somrients,
donant un aire enigmàtic a tota la cara.

Ara, la cara de línies simples i jo
ens mirem mútuament compartint un secret.

Perruques als plataners

Els plataners que fa unes setmanes estaven nus han estrenat unes perruques verdes al capdamunt de les branques que els hi escauen molt bé.

Dedicat a en Francesc Alió

Benvolgut,

Cent cinquanta anys ens separen.
Vostè, un mestre. Jo... ningú conegut, només una persona inquieta.
Vostè no em coneix. Jo intento conèixe´l des de fa un temps tot el que puc.
De tant remenar papers, llegir textos, imprimir articles, seleccionar revistes antigues, confesso que li he començat a agafar estimació.
Respecte ja li tenia des de l´inici.
Estic aprenent molt "de" i "amb" vostè.
Faré tot el que estigui en la meva mà per dignificar la seva figura: N´és mereixedor.
(Avui sense anar més lluny m´he deixat caure a Sancho de Ávila per veure si em deien en quin cementiri reposen les seves despulles).
Vostè, un indiscutible músic pioner de la Renaixença. Jo,renaixent cada dia per inventar la "tornada" de la meva vida. El mantindré al corrent de tot.

Molt atentament, s´acomiada de vós una cantaire del segle XXI.


P.D.Potser li agradarà saber que aquesta nit passada l´equip del Barça de futbol ha passat a la final de Wembley, derrotant el Madrid (o potser no).

La terrassa

Tot just davant, les quatre branques nues del plataner, tan a prop que podria penjar-hi collarets si volgués. A tots els plataners del carrer els han deixat quatre branques excepte a un, que li han deixat tres, com si fos una forquilla encarada al cel on encara no s´ha punxat res.
A terra, a un metre de mi, una vespa, immòbil durant una bona estona, sembla que s´hagi escalfat i aixeca el seu abdomen d´un costat a un altre, com en una classe de dansa del ventre, mentre dirigeix les seves ales cap endavant. Una mica més enllà els vianants amunt i avall, amb semblants no gaire expressius. Encara una mica més enllà , un cop travessat el carrer, el col.legi, amb els seus xiscles i corredisses. A uns metres del col.legi, les dues palmeres altives, elegants, brillen amb el sol de la tarda. Travessant el pas de vianants dues dones agafades de la mà, amb vestits clàssics. La més gran amb cabells blancs ben pentinats. La del costat, més jove, fent passetes curtes i ràpides par tal de seguir el pas.
Un cotxet de la compra grinyola, una bossa de patates s´enlaira amb el ventet que s´ha aixecat, una llavor que vola i cau dintre la paperera com si hagués fet cistella.
Miro de nou la vespa que s´ha dirigit cap a mi, però resta quieta. Jo sé que ella porta el verí dintre seu. No sé si ella sabrà com d´enverinades poden arribar a ser les persones de vegades.

Líquids alimentaris

Al menjador, les vetes de fusta semblen les cames d´un saltimbanqui molt prim i artròsic; però fins avui no m´hi havia fixat.
Amb tanta informació que arriba de totes bandes començo a oblidar determinades coses. Però hi ha coses que no m´agradaria oblidar i per això crec que és millor escriure-les.
És millor escriure que la lluna anit era grandiosa, màgica i fantàstica. I així en un futur poder intentar tornar a imaginar-me-la. Que ahir vaig recordar després de molt temps l´especial triangle de les Bermudes, no el de veritat, sinó el que tenies d´adolescent (i deus tenir) al teu turmell dret: tres grans pigues marrons com illes, formant el que vam anomenar "El triangle de les Bermudes". És millor escriure que fa dos dies vaig plantar esparregueres i les vaig regar amb aigua de lluna, que ja fa un temps que escric, que avui en sis hores hem fet dues vegades l´amor (per fer mitjana, com tu dius).
És millor escriure que ens vam enamorar d´un poble petit vist des del cim d´una muntanya. Volíem buscar pau, silenci i tranquil.litat. Hi vam fer cap i aterràrem com dos nouvinguts extraterrestres, forasters.
De mica en mica vam fer coneixences perque l´atzar així ho va voler. Vam mig arrelar-nos. Hem conegut grans persones, també misèries i enveges. Hem viscut les absències d´alguns i l´arribada d´uns altres. Hem escoltat els que critiquen i els que són criticats. Hem vist els que treballen i els que només ho fan veure. Nosaltres només volíem buscar pau i tranquil.litat en un poble petit. Ens vam enamorar des del cim d´una muntanya.

No se m´ha d´oblidar d´escriure que no se m´ha d´oblidar d´escriure que...

"El pèl públic" de l´ Haruki Murakami:1Q84

Escrit enviat a editorial Empúries.

Benvolguts,

Sóc una lectora habitual en català. No em dedico a rastrejar els llibres per trobar faltes ortogràfiques, però aquest tipus de faltes que he trobat en l´edició en català del llibre 1Q84, de l´Haruki Murakami, editat per Narrativa Empúries, són molt greus i crec que no m´havia passat mai abans.

"Suant la cansada", "el pèl public semblava un herbassar", "es va servir un got... i se´l va veure tot sol". Errors ortogràfics que podeu trobar a les pàgines 174, 215 i 253 per citar uns exemples només. I encara vaig per la pàgina 289 només, de 780 que en té.

No sé què pensar...sincerament. Potser les presses de tenir a punt un supervendes, potser les limitacions d´un corrector automàtic... se´m fa difícil d´entendre.

Perque... l´Haruki de ben segur que l´ha escrit bé, el Sr. Jordi Mas, traductor, molt probablement ha fet bé la seva feina... I doncs? Com és possible que finalment es passi a la impremta un text amb aquestes errades? Qui hauria d´haver estat l´última persona en donar el vist-i-plau a les 780 pàgines? Per què va fallar?

Em desconcerta. No li trobo explicació lògica.

Us agrairé que em donessiu una resposta. Oi que em treureu aquest neguit? Ara per ara, gairebé parlo més d´aquests detalls que no pas de la història que s´explica al llibre, que d´una altra banda, em té molt enganxada.

Atentament,

Encants amagats

Cola Cao

De tant en tant prens un Cola Cao i deixes la tassa a tocar del cendrer, on les puntes de les cigarretes, totes ben juntetes, semblen dones que volguessin fer amistat.
T´acompanya la bata, ben abotonada, el foc a terra, i molt segurament algun pensament al cap.
I m´agrada quan m´expliques com amb una mica de Cola Cao en pols i dues cullerades d´oli, mesclant-ho bé, fèieu una mena de succedani de Nocilla. I també m´imagino les sortides en autocar fins Andorra en aquells temps... Déu n´hi do!
Ara arriba el guapíssim amb un feix de llenya als braços i olor de cabrum.
Darrera la finestra, el silenci, el fred, la límpida nit.
Junts, anem cremant les hores, els oblits, les pors, mentre una fumera d´esperances es va escampant per tot el poble.

Per un moment

Per un moment m´he imaginat que
en acabar de remullar-me els peus
una persona silenciosa, vindria i retiraria
el cossi amb aigua, i eixugaria delicadament
els meus peus fumejants perfumats.

Per un moment m´he imaginat que seia a la cadira
i unes mans expertes, no fredes, vindrien lentament
per darrera, sense incomodar-me gens,
i començarien a amassar els meus trapezis contracturats.

Per un moment he pensat que els plats bruts
després de sopar ja es recollirien sols,
es rentarien sols, es col·locarien sols.

Per un moment m´he imaginat que tot seguit
descansaria al sofà i una veu desconeguda
però que no em resultaria estranya
em llegiria uns poemes molt bonics.

Per un moment m´he imaginat que la pluja
es contindria al cel
i no es deixaria caure, suïcida.
M´he imaginat una mirada que fa segles que em busca
i encara no m´ha trobat.

Ni per un moment m´he imaginat...

Que no m´ha trobat encara una mirada suïcida continguda al cel.
Que la pluja sí que cau, que uns poemes desconeguts
descansen al sofà molt bonic.
Que tu i jo ens col.locaríem sols, ens rentaríem sols,
soparíem sols, contracturats en uns trapezis sense incomodar-nos.
Ni per un moment m´he imaginat que delicadament
em perfumaries els peus acabats de remullar
en l´aigua fumejant.

Per un moment... m´he imaginat...