Ja forma part del conjunt.
Arribes al poble, i veus la seva silueta
retallada contra el cel.
Assegut al pedrís,damunt d´aquell tros d´escuma
de color indefinit,veu passar les hores,la gent.
No puc oblidar els seus ulls,
sempre plorosos,sempre vermells.
Aquella mirada abstracta resumeix en
un instant totes les vivències viscudes.
Un pou de coneixement sens fons.
Dues cames adolorides,arquejades
com les branques dels vells avellaners,
el passegen encara pel mateix escenari
d´altres temps
amb diferent decorat.
Per l´arc que formen,voleien,
juganeres,les fulles del til.ler.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada