Un dilluns de tardor al matí. Camino per un bosc. Dia assolellat i net.
Ningú ni res que trenqui l´harmonia de l´instant.
El camí s´estén davant meu com si portés segles en el mateix lloc esperant que jo hi passés en aquest mateix moment. I potser és així.
És una llàstima no poder dialogar amb els camins, amb els arbres, amb les flors.
De sobte, un objecte es mou a l´alçada dels meus ulls. M´aturo i el contemplo sense pressa.
És la imatge més bonica i fràgil que he vist des de fa temps.
De la branca d´un majestuós pi penja un delicat fil de seda de teranyina, i a l´extrem, un trosset d´escorça es belluga, lliure, amb el vent, com un estel.
L´ombra del trosset d´escorça en moviment es projecta en el tronc talment un cavallet de mar solcant les aigües.
Aquest moviment aleatori m´hipnotitza.
És el vent? És l´escorça? És el fil?
No. No és només el vent, ni només l´escorça, ni només el fil.
És la llibertat. La llibertat del trosset d´escorça.
La llibertat que un cop més, només penja d´un fil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada