07 de juliol 2011

No em cal


No em cal mirar el rellotge: sé que ja fa estona que és fosc quan veig els peixets de plata caminant per les rajoles. Sé també que cada matí des de fa sis mesos em desperto a les 7h15 espontàniament.

No em cal mirar el calendari: Ja fa una pila d´anys que no et veig i des de llavors tots els dies es precipiten els uns sobre els altres com fitxes de dominó esperant canviar el color de la meva vida.

No em cal mesurar el temps: El meu cos nu davant el mirall em recorda l´edat que tinc. Al mirar el paisatge hauria de saber en quina estació estem. El meu estómac m´avisa que ja és hora de dinar. Els meus ulls s´acluquen quan necessiten descans.
Probablement tot el que artificialment està alterant aquest ritme de les coses no m´és favorable/saludable.

No em caldrà mesurar més el temps, el temps és sempre aquí. D´aquí a que em mori... ningú no ho sap. Quan mori, tindré tota l´eternitat per endavant.

I mentre escric això l´aire fresc de la nit refresca els meus llavis vaginals oberts com una cloïssa amarada amb la brisa suau del Pacifíc.