I de cop i volta, com venint d´un lloc molt llunyà i bonic, les notes van volar i s´alçaren per sobre l´ermita, per sobre el xiprer, per sobre els nostres diminuts caps, fins arribar molt a dalt, al cel blavíssim. Les pedres i tots els verds ens feien companyia. També els moixons semblaven gaudir. La música envaïa tot, i tot convidava a dansar: Un sac de gemecs, sonor i potent, la veu greu d´una noia d´aspecte fràgil que al rascar una guitarra semblava transformar-se en una ferma revolucionària de principis de segle. El conjunt tocava i cantava. Jo observava els rostres de les moltes persones allí aplegades: tots ells denotaven una serena felicitat. Felicitat que es contagiava, també a l´entorn. Tots junts, embadalits amb l´espontani regal de les cançons. (Ara sonen les campanades). El sol anava de baixa i deixava anar màgicament els seus rajos daurats, suaus, acaronant amb cura tot el que tocaven, mentre la prioratina Clavellinera omplia l´espai. Ratafies, llonganisses, pastissos i cafetons presidien les taules compartint protagonisme amb les paraules i les rialles. Vaig saber de seguida que es tractava d´un instant fugisser de felicitat en un petit racó de món. Fins i tot els grans d´arròs dintre l´estòmac dirien que s´ajuntaven per comentar la jugada. Una jugada amb una gran dosi de joia. Joia fràgil que ens visita massa poc freqüentment i que ens deixa aquell regust d´enyorança de quan érem només uns infants corrent costa avall, plens de somnis per complir.
Gira, que gira, que gira... en un esplèndid dia de primavera. Sóc l´unica que confón l´alegria amb la tristor?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada