Liceu: "El arte de la fuga" o l´art de no emocionar

Gran teatre del Liceu, diumenge 10 de febrer de 2013, 18h30. S´apaguen els llums. Cossos magnífics, joves i bells dansen per l´escenari mentre sona una música que et sembla fluïda a l´inici, però que amb el pas dels minuts, i a base de repetir-se, va induint-te sense adonar-te una mena d´estat d´ànim somnolent que has de vèncer amb força de voluntat dirigida cap a les conques orbitàries per mantenir les parpelles ben amunt. ( Estàs al Liceu! no et pots adormir! ). LLàstima que aquests efebus no arribin a transmetre res... ni fred ni calor. És allò que passa quan no hi ha màgia. Intento mirar-me´l per tots costats de manera objectiva ( l´espectacle ) però no tinc per on agafar-lo. L´espectacle de diumenge passat al Liceu, el qual prometia ser un dels importants de la temporada, no va arribar a l´ànima de la majoria dels espectadors. Gairebé m´atreviria a dir insuls, falta d´energia, de colors, elements a l´escenari, força, sorpresa. Molt poca capacitat de sorpresa... Només brevíssims moments de certa comicitat i alguns moments gairebé acrobàtics ( alguns dels ballarins semblaven molt atlètics). El conjunt de l´espectacle amb la coreografia i escenografia incloses no cumpleix les espectatives de cap manera. L´aventura a Barcelona del senyor Martin Schläpfer no li ha sortit gaire bé crec. Que els ballarins siguin alemanys, que el coreògraf sigui suís i que soni música de Bach (gravada, no en directe) no vol dir que ho tinguem tot fet senyories... (Només salvo el vestuari). Sempre hi haurà els que pensaran que no he entès l´espectacle: sí, sí, ja m´ho conec això... que si es tractava de ser auster en estat pur, que si hem de pensar amb mentalitat alemanya, etc... Crec que no sóc l´única amb aquesta sensació de mig buidor barrejada amb indiferència: els aplaudiments finals van semblar de cortesia cap als ballarins, però no sortien de l´interior dels que allà hi érem. Cap aplaudiment mentre els ballarins saludaven individualment va sobresortir més que un altre; senzillament tampoc hi havia força en els nostres aplaudiments: els hi tornàvem la resposta d`allò què havíem rebut. Al final, una emissió d´un so monosíl.lab per part de la ballarina Yuko Kato amb faccions japoneses i després la foscor: més semblava un error tècnic de llums que la finalització de l´obra. No goso pensar en el cost d´aquesta producció, el fet de portar-la al Liceu de Barcelona, ni tampoc goso comparar el preu objectiu que hagués posat pel que vaig "veure-viure" i sentir, respecte al que realment vaig pagar.