Lentament,la meva ma acarona el teu cap.
Els teus cabells tan curts
em fan pessigolles al palmell,
i jo dono voltes i voltes
amb la ma al teu cap.
I tanco els ulls, i em sembla
que el teu cap és la Terra,
i jo l´acaricio amb cura.
Ella em transmet
tot el seu saber de mil.lenis.
Obro els ulls i veig una clariana.
Em preocupa com s´estan
desforestant els boscos últimament.
4 comentaris:
És el pas del temps.
Inexorable, en diuen...
Però els anys també (diuen) donen saviesa. Només cal saber utilitzar-la abans no sigui massa tard.
Saviesa...Això és el que caldria per actuar de la millor manera.
La "teva" clariana no em preocupa(me n´alegro de compartir-la),la dels boscos és més greu.
La saviesa ve de la mà del temps i la reflexió. Viure és evolucionar, canviar i transmutar, encara què, aparentment, no sempre sigui bo però tampoc sigui dolent.
Tens raó Nicodem,jo de gran,vull ser sàvia( no emrefereixo tant a coneixments sinó a experiències viscudes).
Publica un comentari a l'entrada