Perruques als plataners

Els plataners que fa unes setmanes estaven nus han estrenat unes perruques verdes al capdamunt de les branques que els hi escauen molt bé.

Dedicat a en Francesc Alió

Benvolgut,

Cent cinquanta anys ens separen.
Vostè, un mestre. Jo... ningú conegut, només una persona inquieta.
Vostè no em coneix. Jo intento conèixe´l des de fa un temps tot el que puc.
De tant remenar papers, llegir textos, imprimir articles, seleccionar revistes antigues, confesso que li he començat a agafar estimació.
Respecte ja li tenia des de l´inici.
Estic aprenent molt "de" i "amb" vostè.
Faré tot el que estigui en la meva mà per dignificar la seva figura: N´és mereixedor.
(Avui sense anar més lluny m´he deixat caure a Sancho de Ávila per veure si em deien en quin cementiri reposen les seves despulles).
Vostè, un indiscutible músic pioner de la Renaixença. Jo,renaixent cada dia per inventar la "tornada" de la meva vida. El mantindré al corrent de tot.

Molt atentament, s´acomiada de vós una cantaire del segle XXI.


P.D.Potser li agradarà saber que aquesta nit passada l´equip del Barça de futbol ha passat a la final de Wembley, derrotant el Madrid (o potser no).

La terrassa

Tot just davant, les quatre branques nues del plataner, tan a prop que podria penjar-hi collarets si volgués. A tots els plataners del carrer els han deixat quatre branques excepte a un, que li han deixat tres, com si fos una forquilla encarada al cel on encara no s´ha punxat res.
A terra, a un metre de mi, una vespa, immòbil durant una bona estona, sembla que s´hagi escalfat i aixeca el seu abdomen d´un costat a un altre, com en una classe de dansa del ventre, mentre dirigeix les seves ales cap endavant. Una mica més enllà els vianants amunt i avall, amb semblants no gaire expressius. Encara una mica més enllà , un cop travessat el carrer, el col.legi, amb els seus xiscles i corredisses. A uns metres del col.legi, les dues palmeres altives, elegants, brillen amb el sol de la tarda. Travessant el pas de vianants dues dones agafades de la mà, amb vestits clàssics. La més gran amb cabells blancs ben pentinats. La del costat, més jove, fent passetes curtes i ràpides par tal de seguir el pas.
Un cotxet de la compra grinyola, una bossa de patates s´enlaira amb el ventet que s´ha aixecat, una llavor que vola i cau dintre la paperera com si hagués fet cistella.
Miro de nou la vespa que s´ha dirigit cap a mi, però resta quieta. Jo sé que ella porta el verí dintre seu. No sé si ella sabrà com d´enverinades poden arribar a ser les persones de vegades.

Líquids alimentaris

Al menjador, les vetes de fusta semblen les cames d´un saltimbanqui molt prim i artròsic; però fins avui no m´hi havia fixat.
Amb tanta informació que arriba de totes bandes començo a oblidar determinades coses. Però hi ha coses que no m´agradaria oblidar i per això crec que és millor escriure-les.
És millor escriure que la lluna anit era grandiosa, màgica i fantàstica. I així en un futur poder intentar tornar a imaginar-me-la. Que ahir vaig recordar després de molt temps l´especial triangle de les Bermudes, no el de veritat, sinó el que tenies d´adolescent (i deus tenir) al teu turmell dret: tres grans pigues marrons com illes, formant el que vam anomenar "El triangle de les Bermudes". És millor escriure que fa dos dies vaig plantar esparregueres i les vaig regar amb aigua de lluna, que ja fa un temps que escric, que avui en sis hores hem fet dues vegades l´amor (per fer mitjana, com tu dius).
És millor escriure que ens vam enamorar d´un poble petit vist des del cim d´una muntanya. Volíem buscar pau, silenci i tranquil.litat. Hi vam fer cap i aterràrem com dos nouvinguts extraterrestres, forasters.
De mica en mica vam fer coneixences perque l´atzar així ho va voler. Vam mig arrelar-nos. Hem conegut grans persones, també misèries i enveges. Hem viscut les absències d´alguns i l´arribada d´uns altres. Hem escoltat els que critiquen i els que són criticats. Hem vist els que treballen i els que només ho fan veure. Nosaltres només volíem buscar pau i tranquil.litat en un poble petit. Ens vam enamorar des del cim d´una muntanya.

No se m´ha d´oblidar d´escriure que no se m´ha d´oblidar d´escriure que...

"El pèl públic" de l´ Haruki Murakami:1Q84

Escrit enviat a editorial Empúries.

Benvolguts,

Sóc una lectora habitual en català. No em dedico a rastrejar els llibres per trobar faltes ortogràfiques, però aquest tipus de faltes que he trobat en l´edició en català del llibre 1Q84, de l´Haruki Murakami, editat per Narrativa Empúries, són molt greus i crec que no m´havia passat mai abans.

"Suant la cansada", "el pèl public semblava un herbassar", "es va servir un got... i se´l va veure tot sol". Errors ortogràfics que podeu trobar a les pàgines 174, 215 i 253 per citar uns exemples només. I encara vaig per la pàgina 289 només, de 780 que en té.

No sé què pensar...sincerament. Potser les presses de tenir a punt un supervendes, potser les limitacions d´un corrector automàtic... se´m fa difícil d´entendre.

Perque... l´Haruki de ben segur que l´ha escrit bé, el Sr. Jordi Mas, traductor, molt probablement ha fet bé la seva feina... I doncs? Com és possible que finalment es passi a la impremta un text amb aquestes errades? Qui hauria d´haver estat l´última persona en donar el vist-i-plau a les 780 pàgines? Per què va fallar?

Em desconcerta. No li trobo explicació lògica.

Us agrairé que em donessiu una resposta. Oi que em treureu aquest neguit? Ara per ara, gairebé parlo més d´aquests detalls que no pas de la història que s´explica al llibre, que d´una altra banda, em té molt enganxada.

Atentament,

Encants amagats

Cola Cao

De tant en tant prens un Cola Cao i deixes la tassa a tocar del cendrer, on les puntes de les cigarretes, totes ben juntetes, semblen dones que volguessin fer amistat.
T´acompanya la bata, ben abotonada, el foc a terra, i molt segurament algun pensament al cap.
I m´agrada quan m´expliques com amb una mica de Cola Cao en pols i dues cullerades d´oli, mesclant-ho bé, fèieu una mena de succedani de Nocilla. I també m´imagino les sortides en autocar fins Andorra en aquells temps... Déu n´hi do!
Ara arriba el guapíssim amb un feix de llenya als braços i olor de cabrum.
Darrera la finestra, el silenci, el fred, la límpida nit.
Junts, anem cremant les hores, els oblits, les pors, mentre una fumera d´esperances es va escampant per tot el poble.

Per un moment

Per un moment m´he imaginat que
en acabar de remullar-me els peus
una persona silenciosa, vindria i retiraria
el cossi amb aigua, i eixugaria delicadament
els meus peus fumejants perfumats.

Per un moment m´he imaginat que seia a la cadira
i unes mans expertes, no fredes, vindrien lentament
per darrera, sense incomodar-me gens,
i començarien a amassar els meus trapezis contracturats.

Per un moment he pensat que els plats bruts
després de sopar ja es recollirien sols,
es rentarien sols, es col·locarien sols.

Per un moment m´he imaginat que tot seguit
descansaria al sofà i una veu desconeguda
però que no em resultaria estranya
em llegiria uns poemes molt bonics.

Per un moment m´he imaginat que la pluja
es contindria al cel
i no es deixaria caure, suïcida.
M´he imaginat una mirada que fa segles que em busca
i encara no m´ha trobat.

Ni per un moment m´he imaginat...

Que no m´ha trobat encara una mirada suïcida continguda al cel.
Que la pluja sí que cau, que uns poemes desconeguts
descansen al sofà molt bonic.
Que tu i jo ens col.locaríem sols, ens rentaríem sols,
soparíem sols, contracturats en uns trapezis sense incomodar-nos.
Ni per un moment m´he imaginat que delicadament
em perfumaries els peus acabats de remullar
en l´aigua fumejant.

Per un moment... m´he imaginat...

Brots d´hivern i suc d´oliva

Gebre, pedres, fang. Boira blava cobrint- ho tot. Fred. Fonts, oliveres, ametllers i ceps. Oli verd al paladar, costers del Segre al nas, ens anem buscant, ens anem trobant. Bevem el pòsit dels vins, espremem el suc de les olives del camí, mengem raïm hipermadurat de ceps congelats vora els marges... i ens anem tornant una mica més feréstecs. Caminant, trescant, trepitjant el terreny, som cada vegada una mica més indígenes.
Escoltant en Roger Mas a tot volum després de l´àpat garriguenc somiarem amb braços de gitano regats amb xarrups celestials.
Cabanes de pedra seca, pous de gel que ens murmuren, no donem l´abast. Conills i senglars esquius s´amaguen entre romanins perfumats.
Riurem a cada cantonada, les galtes i el nas gelats, el cor negat de glòria. Tot s´esborra, tot es perd. I tu i jo... cada vegada una mica més indígenes...

A qui li importa?

A qui li importa que m´agradin les lloses de pedra, i les busqui i les remeni, i en triï una amb molta cura per posar-la no se sap a on?

A qui li importa que tingui "Bigott-obsession"?

A qui li importa que vulgui pintar de blau i taronja els quatre costats d´unes fustes primetes i després les disposi verticalment com si fos un bosc de coloraines?

A qui li importa que ara vulgui penjar testos cap per avall o a les parets?

A qui li importa que miri la closca d´una nou i vegi un petit cap de persona tallat en fusta?

A qui li importa la "carinyitopènia"? estat anímic en què es troba un ésser viu quan li manca el nivell d´afecte que necessita?

A qui li importa saber que estic fascinada per les papallones i les orquídies?

El vent s´agita, les passes d´un gos, bolets amagats, les trufes soterrades, els núvols que avancen...

A qui li importa que somiï amb cons de vent multicolors?

Fil de seda

Un dilluns de tardor al matí. Camino per un bosc. Dia assolellat i net.
Ningú ni res que trenqui l´harmonia de l´instant.
El camí s´estén davant meu com si portés segles en el mateix lloc esperant que jo hi passés en aquest mateix moment. I potser és així.
És una llàstima no poder dialogar amb els camins, amb els arbres, amb les flors.

De sobte, un objecte es mou a l´alçada dels meus ulls. M´aturo i el contemplo sense pressa.

És la imatge més bonica i fràgil que he vist des de fa temps.

De la branca d´un majestuós pi penja un delicat fil de seda de teranyina, i a l´extrem, un trosset d´escorça es belluga, lliure, amb el vent, com un estel.
L´ombra del trosset d´escorça en moviment es projecta en el tronc talment un cavallet de mar solcant les aigües.

Aquest moviment aleatori m´hipnotitza.

És el vent? És l´escorça? És el fil?
No. No és només el vent, ni només l´escorça, ni només el fil.

És la llibertat. La llibertat del trosset d´escorça.
La llibertat que un cop més, només penja d´un fil.

"Semillas de mielga" paraules que es van perdent...

Harinezumi 2

Troballa: St.Mary´s River fa 15 anys...

Anit, portada per la curiositat de remenar entre aquelles cartes que un escriu d´adolescent, vaig trobar aquest escrit entremig de la paperassa i vaig pensar que no es podia quedar allà oblidat i mig perdut en un calaix. L´escric íntegre tal qual l´he trobat.

Per posar en antecedents només diré que va ser escrit en un lloc de Florida, fa just 15 anys, prop de Jacksonville.

"Avui fa un dia esplèndid. El sol brilla en el cel i no hi ha ni un núvol. Dia net. Dia perfecte. Estic asseguda en l´embarcador, el meu lloc secret on vinc a escriure una estona i a prendre el sol. Davant, tinc l´encalmat St.Mary´s River; ample, tranquil, però a la vegada obscur i enigmàtic. A la riba els arbres s´inclinen per saludar-lo. Tot ho arrossega corrent avall. El corrent és pràcticament invisible, però si t´hi fixes bé, es nota. El sol m´acarona la pell: m´escalfa la cara, els braços, les cames. Si no fés sol, no estaria aquí. Estic tranquil.la, relaxada. De vegades penso que aquest és el lloc on haig d´estar. Aquí els actes cobren sentit:no existeix la superficialitat de les grans ciutats. No et pots refugiar en les coses superflues: el que no fas tu ningú ho farà per tu. El que tu fas és imprescindible perque tot marxi bé. Que bonic no?

Penso en els milers de pinyons que estant surant en la superfície del riu: van tots en la mateixa direcció: cap avall. Hi ha més coses que suren, però només em fixo en els pinyons, perquè de totes les coses que veig només d´ells pot brotar una nova vida. El tros de fusta que sura també, no m´interessa ara mateix. Em pregunto: on aniran a parar tots aquests pinyons? M´imagino que els que estan més a la vora de la riba potser es queden aturats a prop, i en l´època oportuna, després d´escalfar-se pel sol, potser donin un brot verd, viu, que es transformarà en un pi, que tornarà a donar pinyons. Crec que d´altres seguiran surant per molt de temps: dies, setmanes? No ho sé. Estaran plens d´aigua, tan plens que potser no serviran com a futura llavor.
M´agrada que sigui capaç d´escriure alguna cosa observant la natura. Hi ha dies en què un està especialment sensible a tot el que l´envolta. Hi ha dies en què veus un arbre sec i penses: un arbre sec. D´altre dia el veus i penses: Per què s´assecaria? Un altre dia el veus i penses: tallo aquella branca, la netejo, la tenyeixo i la restauro com a decoració. Hi ha dies per tot. M´agraden els dies com avui en què em qüestiono coses, els dies en què vaig trobant-me a mi mateixa, els dies en què el silenci és el teu aliat i un boli i un paper els teus únics instruments. Tanco els ulls i noto el vent al clatell, el sol a la cara, l´aigua m´observa des d´abaix, la fusta em manté surant. Tot sembla que necessita moure´s: les persones, l´aigua, les fulles, el sol.
Veig l´ombra dels meus cabells en els taulons de fusta: estan despentinats com les pues d´un eriçó. Tinc amb mi una fulla de pi diferent: té tres fulles enlloc de dues i són força més llargues. Em resten pocs dies d´estar aquí i tot em sembla un somni.
La tarda comença a ser ja capvespre i la tonalitat de la llum es torna esplèndida. Escolto les garses i de tant en tant algun avió, com el que en molt poc temps em tornarà de nou a l´anomenada civilització."

Res a dir...

e MOTH ionant

Qui ha dit que les papallones nocturnes no són boniques?

El passat dia 11 de setembre vaig tenir l´oportunitat de participar en les CMN d´enguany (Catalan Moth Night),organitzades per la Societat Catalana de Lepidopterologia.

Durant quatre nits consecutives, diferents voluntaris en diferents països europeus fan aquest mostreig i després posen les dades en comú, un material molt valuós per veure com evolucionen els lepidòpters nocturns a casa nostra i a tota Europa. Els lepidòpters són uns indicadors mediambientals molt importants ja que són molt sensibles als canvis climàtics.

Gràcies a l´Albert Miquel del Pinetell, vam poder col.laborar amb ell en la col.locació dels paranys de llum a la zona de les muntanyes de Prades. Gràcies Albert.

L´experiència va ser molt maca. L´endemà amb moooltíssima paciència vam "alliberar" les papallones i vam fotografiar-les i classsificar-les; bé, de fet, ho va fer l´Albert, però nosaltres li donàvem algun tipus de suport moral espero (admirable la tasca de tots els que s´hi dediquen i l´esforç i passió que mostren).

Un món inabastable al costat de casa nostra i tan desconegut.

10.000 km de silencis

Em descobreixo mig absent buscant
formes als núvols i resseguint
amb la mirada verdes muntanyes.

Em descobreixo buscant
aquella llum màgica del capvespre
que tot el que toca
ho transforma en un subtil esquitx daurat.

Em descobreixo buscant
altives palmeres que no trobo, falgueres que
no hi són, cims que estan molt lluny.

Deturo instants a la memòria.
Fico en imaginàries carpetes records esmicolats
que després extraviaré.

Estirats al llit, ens adormim
amb el cànon dels gripaus sota la celístia.
Ens despertem, lliures, amb la ronca nota del gall,
amb la sonata matinal dels moixons.

Torno amb el cor vestit de verd, l´ànima
sobreeixint nostàlgia.

La creu del Sud és l'estrella i l'estel que
se m´emporta en la foscor.
10.000 Km de blau ens separen de
l'illa verda.

10.000 Km de silencis la creu del Sud se m´emporta.

Capafonts

Capafonts


Capafonts cap al fons, rerefons, són les fonts.
Mira al fons: horitzons.
Capafonts, finestrons, molts racons, mil petons.
Capafonts, tradicions, no molts trons, un bell pont.

Ziga-zaga, zaga-zigui, munt de revolts
aigua i verd pels quatre cantons.

Segui al txiri, no es regiri,
vagi a peu, besi la creu.

Capafonts, timborinos i rodamóns,
formatges, trumfos i cagallons.

Capafonts...molts móns...en un sol tros.

Vesprada domèstica

Aquella polsereta amb el seu dofí,
em va fer feliç, em va fer feliç,
el gat sota el cotxe em va fer feliç
em va fer feliç.

Aquell poema que em vas llegir,
em va fer feliç, em va fer feliç.
El blog de Tasmània,
les gotes del cel que em mullaven,
em van fer feliç, em van fer feliç.

Aquell angelet que volava
em va fer feliç.
El paté de tres colors em va fer feliç.
La xurreria "kin cacau" em va fer feliç.
El llit esperant-me em va fer feliç, em va fer feliç.

La teva notícia de nou embaràs
em va fer feliç, em va fer feliç,
em va fer mooolt feliç.

Estem a la casa del Titllar.
Hi ha esplèndides roselles i tot llueix un verd molt brillant i tendre.
Els roures desenrotllen les seves fulles de vellut i les sargantanes, àgils, salten de pedra en pedra.
El bosc s´ha vestit de molts verds diferents i tots macos: el verd més clar és el dels roures, el més fosc el del boix grèvol, i a mig camí queden tota la resta: alzines, boixos, pins, estepes, teixos... Volen els dípters i passegen les formigues. Brillen les pedres de la tartera.
El vent mou delicadament les capçades dels arbres que dansen lliurement cadascú amb el seu ritme. Alhora sembla que tots formen part d´un tot.

També tu mous delicadament el teu coll per desencarcarar-te, i sense saber-ho participes d´aquesta dansa universal: els arbres, els insectes, les fulles, nosaltres... tots en dansa en un planeta que no cessa de girar.