29 de novembre 2007

Fàstic


Cada dia que passa intento comprendre algunes actituds,diguem-ne humanes, que no les considero gens humanes.I no me´n surto.I cada dia menys.
I cada dia em donen més exemples.
Només cal mirar els diaris o veure la televisió,per exemple...
Però ja ni això.
En el nostre entorn més immediat,només que facis una vida mínimament activa, te´n trobes gent d´aquesta que ara us explicaré.Però alguns d´ells/es tenen tanta astúcia,tanta retòrica, que trigues mesos,i fins i tot anys a adonar-te de la seva malignitat.
Són persones que no dialoguen,només ho fan veure,que no escolten de veritat,només exposen i imposen la seva raó .Gent molt curta de mires,gent molt pobra per dintre,però molt ben camuflada dintre de la societat,i sovint ben posicionada.
Gent que te la dóna per darrera.Que no li importa el temps,els esforços,la il.lusió que els hi has dedicat.
Gent que s´empara en "no tinc temps" ,o "ara no"per això o per allò altre,que precisament per tu és l´important.
És gent que sovint s´envolta de molta gent,però van canviant perque al final fan pudor i,per sort, algunes persones els "calen" i s´allunyen d´ells.
Gent que té còmplices,sense els quals no són ningú.
És gent que creix ella a base de fer petits als que té al costat fent-los veure que creixeran amb ells,a base d´anul.larlos,però això sí, aprofitant-se d´ells.I realment només creixen ells i els seus projectes cada vegada més grandiloqüents.Et dirigeixen cap a on ells volen,i sinó... fora.
Gent que des de fora sembla que tira del carro,però que el carro realment és tirat per persones com tu,o com jo.
Gent que només vol acaparar,aixafar els altres,engrandir el seu ego,utilitzar per després llençar.
És gent a la que sense adonar-te acabes dedicant molt del teu temps,per malauradament després penedir-te,i molt.
Actituds de prepotència,d´egoisme.
Actituds de maquiavel.lisme, de cinisme,de manipulació.

A on us porta això?Al poder?Qui us heu pensat que sou?
Us oblideu que no sou més que un més?Que no teniu més drets sobre els altres que la resta?
Us oblideu que hi ha regles no escrites de consciència,de dignitat que tothom sap quines són, i no cal dir-les,però sí cumplir-les.

Només espero,i ho desitjo fervorosament, que tot això us retorni com una gran bola de neu lliscant per un pendent.Millor encara, que es faci una megapilota i us esclafi com un escarabat d´aquells negres brillants.És la pilota de tota la merda que heu anat escampant arreu,i que ara fa un canvi de direcció,es reorganitza, i us aixafa amb tot el seu pes,com la cosa més insignificant del món.
Com el que sou en realitat.
Encara que us dolgui molt.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Llegint aquest escrit m'he quedat gelada! M'ha vingut ràpidament a la memòria un capítol molt trist i penós de la meva vida del que ara m'avergonyeixo i del que vaig aprendre una gran lliçó. No sé si en el teu cas es tracta del mateix però pel que dius em sembla que, si més no, és comparable.

Ara llegeixo les teves paraules i, tot i que en un altre temps possiblement jo mateixa les hagués pronunciat convençuda, no veig que hi hagi res tan greu ni tan imperdonable, ni sé que t'han fet aquestes persones a les que tan detestes però, vols dir que hi ha per tant? No creus que tenir aquesta mena de desitjos cap als altres no és massa saludable ni diu massa de tu?

Si em permets un consell d'amiga et diré que el millor que pots fer és desfer-te de l'odi cap als altres, t'ho dic per experiència:

Jo mateixa quan em vaig separar del meu ex-marit vaig estar molt de temps odiant-lo, i no va ser fins que el vaig perdonar i vaig deixar de pensar en el que tenia de dolent aquella persona, que pensar en ell va deixar de fer-me mal. Ara només li puc agraïr el molt que m'ha donat (un fill molt estimat, entre d'altres coses) i les bones coses que vam compartir. He vist que jo no sóc millor que ell per jutjar-lo i sentenciar-lo, perquè jo mateixa tinc molts defectes, i segur que ell també m'ha de perdonar moltes coses.

Així que el millor que podem fer pels altres i per nosaltres mateixos és no jutjar-los continuament perquè nosaltres no som superiors. És molt més reconfortant la comprensió que el despreci d'una sentència, per això cal mirar d'entendre les motivacions i raons dels altres, i fer que els altres mirin d'entendre les nostres. Si no ho fas per ells fes-ho per tu. Sense odi viuràs millor.

Quan vaig tenir la capcitat d'entendre una cosa tan senzilla com aquesta i em vaig desfer de l'odi no saps el pes que em vaig treure de sobre, perquè l'odi et podreix per dintre i et torna una persona amargada amb la que ningú s'hi vol estar. Qui pensa mogut per l'odi, qui jutja mogut per l'odi, qui actua mogut per l'odi sempre s'equivoca i contamina d'infelicitat i amargor tot el seu entorn. És per això que lamento molt veure com t'estàs equivocant. M'agradaria pensar que tindràs la mateixa sort que jo mateixa vaig tenir quan vaig poder desfer-me d'aquest sentiment tant negatiu.

Abans d'acomiadar-me de tu et voldria dir una altra cosa, i és que no entenc que hi trobes de dolent en la complicitat dels altres. En una frase del teu escrit dius "...Gent que té còmplices,sense els quals no són ningú..."
Crec que no està gens malament que la gent tingui "còmplices" per tirar endevant la seva vida i els seus projectes, ja que la complicitat és un molt bon síntoma de sintonia entre les persones.
Més que envejar les complicitats dels altres potser seria millor que cadascú miri per les seves. Sense odi i amb complicitat amb els que t'estimes segurament seràs millor persona i viuràs millor.

Espero que això que t'escric no et fereixi i, si pot ser, que t'ajudi a veure les coses d'una altra manera. T'ho desitjo de tot cor.

Laura P.

Esojairam ha dit...

Benvolguda Laura,
T´agraeixo de tot cor el que m´escrius.M´ho he llegit detingudament.
No sóc una persona rancuniosa,malgrat que aquest escrit,ho faci pensar.
Per sort,estic envoltada de gent que m´estima i me l´estimo,i aquest post, és un dels pocs de la meva vida, en que podem dir, que he vomitat tot el que tenia dintre en aquell moment.
Ha passat el temps,i és clar,ara ja no és el mateix.Ho veig amb retrospectiva i,ja no l´escriuria tal qual.
La complicitat de que tu parles és magnífica i fa sentir-nos molt a gust.Però quan la complicitat és només per fer mal als altres,o anul.lar-los,llavors ja és un altre tema.
M´agradaria que t´enduguéssis de mi la visió d´una persona vital,amb força,pacífica,enamorada de la vida i la natura,però que,com la majoria dels mortals,quan és ferida, pot transformar-se en una altra criatura amb baixos instints a flor de pell.
Et desitjo un felicíssim 2008 amb 366 dies plens de felicitat.