12 de gener 2012

Primer dia de l´any



Sortírem de casa ja amb el sol ben alt. Encara no sabíem de la placidesa d´aquest camí però alguna cosa va fer que triéssim aquest i no un altre. Les pedres no eren cap entrebanc. N´hi havia de llises, de brillants, d´anguloses. De grises, sobretot. Al camí verdejava una herbeta curta impròpia d´aquests paratges a l´hivern. Ens va transportar a un altre moment i fins i tot a una altra estació.
Tanco els ulls i ens abracem. Sentim les ombres, les llums, el brogit de l´aigua, els picots. El silenci i el xiu-xiu dels petits ocells.
Els troncs nus platejats a sobre la tartera semblen escultures fugides d´un museu d´art contemporani. I el sol escalfant-nos la pell de la cara. Encaixàvem perfectament en aquell lloc i moment. Que sapigueu que tot aquell temps vaig ser enormement feliç. Ens veníem sobtadament impulsos d´afecte, sense més i deixàvem fluir el temps i l´aire límpid a través dels nostres cossos.

I de sobte... aquell magnífic paó de dia, solitari, brillant com un estel de colors en un fons gris.