Disset d´abril 2015

L´esterilla calenta, al clatell, i el boli Mitsubishi que escriu cap per avall, a les mans. Els Bassots "asidrat" i amb olor de pixum déu córrer ja per les venes i afecta d´alguna manera les neurones ( s´havia de provar, o no?). Tu fins fa poc assegut al meu costat. T´he acomiadat a la porta després de compartir el sopar. Surto al balcó i et llenço una flor de clavell ( com es fa amb els escollits; tu ho ets) que agafes al vol. A l´altra mà tinc una llumeta solar de color verd. Després escolto "El Alce" de McEnroe, realment hipnòtica (gràcies Maite per fer-me-la conèixer). Ara només una llibreta a les mans ( quina oportunitat intentar millorar la pàgina en blanc!) on poder escriure de tot o res. https://www.youtube.com/watch?v=e5xTjSmpv0I

Olafur Arnalds

http://www.youtube.com/watch?v=2IOyLE6b0XQ

Massa temps sense escriure

Massa temps sense escriure. No perquè no succeeixin coses, potser perquè en succeeixen massa. No les escrius tant però les vius més. I ara et trobes que no saps quina plasmar primer, a quina donar més importància, per quina començar. Busques la natura, busques el silenci, busques el verd, llegeixes sempre que pots. Has conegut la dansa lliure, on la consciència, la música i els moviments es fonen i l´ànima vola lleugera. Dansa lliure que va amb mi.Quan reposo la mirada als núvols, als arbres, les fulles, el riu, el foc, els estels... Espirals, girs, connexions, equilibri, desequilibri, immensitat, plenitud, quietud, presència, profunditat, silenci, consciència, energia. Has participat en tallers de menjar raw, de cuina natural i saludable, on has après a tractar i presentar els aliments de noves maneres. Vas a buscar aigua a la font, reculls menta dels vorals del camins, fas el teu rebost de bolets. La tardor sol ser generosa. T´agrada molt. La setmana passa volant entre animalons, assaigs corals, buscar aliments que et cuidin el cos i l´ànima. Llegir en Tolle abans d´anar a dormir sempre resulta motivador i és nou cada vegada. Magranes, codonys, moniatos fan companyia a revistes i llistes de la compra amb lletra inintel.ligible. A la nit tries "A winged victory for the sullen". Les ones sonores es fiquen al teu cos i el van relaxant de mica en mica. També la teva ment. Penses en la paraula "ostomitzat" i et sona estranya, llunyana, com si no tingués res a veure amb tu. Consciència, essència, vida. Això som tu i jo. No ens oblidem del que SOM pensant en el que tenim o en el que fem. Transitorietat, expansió, contracció. La sortida a l´exterior i la tornada a casa. No entens com les cares de moltes persones estan enganxades tant de temps a 20 cm d´una pantalla. Fes una respiració conscient ara mateix ( o dues o tres): aportarà espai a la teva vida. Espai...exterior i interior...ESPAI https://soundcloud.com/erasedtapes/a-winged-victory-requiem-pt1

Mirades prioratines i baixcampines

L´Hisop m´ha enamorat ( fins que no em demostri el contrari...)

( Imatge agafada de la seva pàgina web) Poques vegades he anat un dia a un restaurant i l´endemà he tornat amb l´ànim de repetir exactament el mateix. Bé, diria que no ho havia fet mai fins ahir. Ahir vaig descobrir amb una amiga el menú de migdia de l´Hisop i em va enamorar des del primer moment. Lloc petitet i cuidat a la part alta de Barcelona ( cohabitant amb altres grans restaurants coneguts). Matèria prima de qualitat en la seva màxima expressió. I amb el "plus" de sorprendre´t amb uns "miniaperitius" per anar fent boca i unes prepostres abans de les postres ben originals. I no s´acaba aquí perque la "festa" continua fins i tot amb els cafès, acompanyats d´uns ingredients ben originals presentats en pedres de riu! sí,sí! ( com m´agraden a mi les pedres!). Per on comencem? Pel principi doncs, que sembla que cronològicament tot surt més fàcil... Lloc discret en carrer discret. Amb numeració ben curiosa val la pena mencionar: perquè els números no van parells/imparells com normalment, sinó que van correlatius. Comencen per l´ú a la part baixa de la vorera dreta del carrer mirant a muntanya, segueixen en ordre fins a la part alta del carrer, i després continuen per l´altra vorera amb el vint-i-escaig també seguidament fins que s´acaba el carrer. Hem arribat al número 9, pujant a la dreta. Travessem la porta, mirem de deixar els problemes afora, i unes senyoretes amables (però sense pecar d´excès) ens donen la benvinguda i ens guarden l´ abric en lloc adient. L´ambient és tranquil, net, auster, sense floritures. Estovalles blanques, vasos de vidre transparents i rosa vermella natural surant en aigua nítida dins recipient decoratiu. Alguna parella benestant, alguns executius per la zona en la què estem... No hi ha xivarri sinó converses en to mesurat. Triem el menú de migdia, que segons hem sabut més tard, sol anar variant cada 3 setmanes; té un preu de 28euros més IVA més begudes. Abans de res ens presenten els pans que podem escollir. Es veuen tots artesans i ben escollits: de panses i nous, blanc o armeni. Comencem amb una mena de mousse de garoina amb suc de taronja i vermut Yzaguirre menjada amb cullera i presentada dins la mateixa garoina amb punxes: Mmm...tan breu com deliciosa. Seguim amb un dauet de cansalada amb uns minipesolets per sobre verds,verds ( denoten un punt de cocció precís), amb una textura que es desfa a la boca ( sobretot el greix) i que pot transformar una senzilla peça de porc tan quotidiana en una experiència que no te n´oblides... I ara sí, a triar un entre dos plats de primer i dos plats de segon: Triem tots dos els canalons de colomí amb "norecordoqué" de rave picant i fonoll: dir molt bons em sembla injust però ara mateix no se m´acut res més ni millor. L´altra opció és amanida amb trossets de tonyina mooolt poc feta; un plat mooolt ben fet també però pel qual avui no optem. De segon escollim també a l´uníson la "presa" ibèrica ( no he pogut trobar l´equivalent en català) amb albergínia, mousse de carxofa i una mena de salsa de pebrot vermell. Aquesta peça de carn està situada entre l´omòplat i la part craneal del coll, conté abundant greix intermuscular i és el tall de porc ibèric de més qualitat. Uau! Aquí sí que les textures de la carn arriben a la seva màxima expressió. Al punt en tots els sentits: de cocció, de presentació, de sabor...el que voldries que passés sempre quan et servissin plats d´aquesta mena. Feia molt de temps que no menjàvem presa. Potser la primera vegada que vam menjar-ne i que estava també deliciosa va ser en terres del Sud, a Cadis, d´on guardem un record gastronòmicament parlant excepcional. O sigui que el llistó ja estava bastant alt perque sabíem el que podíem esperar...Ah! L´altra opció és lluç amb acompanyament de cigrons i bledes ( l´ he vist a la taula del costat i se´ m feia la boca aigua de la tendresa amb què es desprenien les làmines de lluç!). Finalment ara sí, mirem de compartir les postres que seran d´una banda un assortit de formatges catalans i estrangers ( francès i italià) amb codonyat, i d´una altra banda gelat de maduixa i remolatxa amb caviar per sobre, trossets de maduixa, tot ell banyat amb llet d´ametlla. Ens porten primer les cunyes dels formatges degudament explicats. Volen en un tres i no-res regats amb el ví negre que hem escollit: Indígena DO Penedès, un ví natural biodinàmic a un preu molt correcte que ens fa el pes. I abans del gelat el que anomenen les prepostres: una mena de " mojito" de camamil.la amb menta, semigranissat, tot fresquet que passa la mar de bé i fa d´"impasse" abans del gelat. Compartim doncs el gelat, amb una bona presentació i que també vola ràpidament. I per finalitzar un cafè amb gel pel meu company i un trifàssic descafeïnat per a mi ( que també feia mesos que no feia). Com ja he avançat abans, fins i tot amb els cafès arriben les darreres i grates sorpreses: tres pedres de riu cadascuna d´elles amb un detallet dolç diferent per amenitzar l´estona del cafè. Sobre una d´elles unes làmines de pastanaga hàbilment enrotllada farcida de caramel, una altra amb unes làmines dolces de poma verda amb estragó també enrotllades sobre si mateixes, i l´última acull dues trufes de xocolata boníssimes que t´omplen tota la boca... El detallet més curiós de tots: olives negres d´Aragó embolcallades amb una mena de capa-crosta blanca dolça que enganya a primera vista sobre el seu contingut real. Es pot esperar més d´aquests plats? Senzillament no. Executats amb precissió mil.limètrica amb resultats moooolt interessants. Torno fix, com diu algú que coneixem " a no ser que hi hagi un cataclisme". Felicitats a tot l´ equip de l´Hisop. M´heu guanyat per l´estòmac sí.

Dues ànimes i un paisatge

Dues ànimes i un paisatge. Dues ànimes que recullen els aliments que la terra ens ofereix ufanosa. Terra de secà: caquis, Diospyros kaki: ‘foc’ (pyros), ‘diví’ (Dio), raïm, avellanes i nous. També l´ aigua de la font que ens duem cada dia a la boca. D´altres aliments més elaborats caldrà anar a cercar-los expressament: ví de la Conca de Barberà i coca de codony. Els moments de felicitat que produeixen compensen amb escreix. Dues ànimes (sí, ànimes, perque al cap i a la fi els cossos són només un vehicle que tenim en aquest món físic per desenvolupar-nos i evolucionar ) que miren d´entendre el món que els envolta, que observen, que miren de ser conscients dels seus actes. Dues ànimes i un paisatge que els té el cor robat, miren de donar el millor de si mateixes.

Poesia tardoral

Tardor: Colors taronges de carbasses, granatosos de magranes, grocs de pomes i de raïm moscatell... cremetes, guisats que ens escalfen el cos. Per escalfar l´ànima una poesia plenament tardoral és la que ens ofereix Georg Trakl, un dels poetes més decisius i alhora més desconeguts de les lletres alemanyes. Us deixo amb un poema extret del llibre "Obra poètica" editat per la col.lecció Adesiara. Helian (extracte) Durant les hores solitàries de l´esperit és bell caminar al sol seguint els murs grocs de l´estiu. Sonen tènues les passes dintre l´herba. Al vespre a la terrassa, ens ha embriagat el vi fosc. Rogenc guspireja el préssec entre el fullatge, dolça sonata, riure alegre. Bella és la calma de la nit. A l´alta plana ombrívola ens topem amb pastors i blanques estrelles. Quan la tardor ha arribat, es mostra dins el bosc una claredat sòbria. Apaivagats errem vora parets vermelles i els ulls rodons segueixen el vol dels ocells. De nit cau l´aigua blanca en urnes mortuòries. El cel fa festa en els brancatges nus. Amb les mans netes, el camperol porta pa i vi, i pacífics maduren els fruits al cambró assolellat. Oh, que greu és el rostre dels morts estimats. Mes l´ànima es complau en la justa visió. P.D.Imatge del quadre Quatre arbres d´Egon Schiele

Setembre a Capafonts

Fantàstic!

El perfil d´algunes cases de poble amb les seves finestres situades talment com dos ulls i una boca m´agrada. El xiprer verdfosc puja erecte cap a la nit fosca com una fletxa. Tot això ho veig gràcies al reflex de la llum d´un fanal. Un fanal en un petit poble. Un poble que ara roman en silenci, només algun lladruc de gos i el raucar d´alguna granota. Només se sent el vent pentinant i despentinant els salzes i els freixes. No hi ha cap ànima més per despentinar. Fantàstic!

Cor de Cambra Impromptu i .... a vibrar!!

Bé, el concert de fi de curs ja ha passat però encara cuegen els seus efectes... En teníem mooooltes ganes d´aquest concert, i això, finalment es va notar. Un públic entregat que feia ple absolut, un escenari ben bonic, un director que ens va portar amb mestria, uns cantaires ansiosos de donar el millor d´ells mateixos, dues parts ben contrastades per copsar estils musicals ben diferents... final feliç amb uns girasols que van afegir també la seva nota de color estiuenca. Viure-ho en directe va ser magnífic! Gràcies a tots els que ho vau fer possible. Perquè escriure més si el més important ja està dit?

Energia, energia i més energia

Ja fa gairebé un mes des què vam passar aquell cap de setmana ventossíssim de mestral en companyia d´uns amics osonencs al Baix Camp. Primer vam començar a xerrar mentre anàvem cap a la Foradada de Mont-ral. Sense adonar-nos vam passar dues hores drets al costat del bellíssim arc natural xerrant de temes diversos però força profunds (avui en dia cosa insòlita no parlar d´esports, crisi o dels temes més comentats per un telenotícies). Exemplar l´actitut dels fills adolescents durant aquesta estona... Després vam continuar parlant mentre dinàvem plegats a la seva autocaravana. Fins aquí res d´especial. Però el que va succeir aquell cap de setmana ha tingut i està tenint unes repercusions alimentàries ( i més enllà) en la nostra vida quotidiana com no podíem haver imaginat. Vam sentir parlar per primera vegada de la cuina energética i vam poder gaudir plegats d´un menú saludable dintre de l´autocaravana magníficament orquestrat per la MªÀngels. Gràcies MªÀngels. I així, com qui no vol la cosa vam començar a parlar d´alimentació, d´estats d´ànim, de salut, de la vida, de la felicitat, del què volem, d´on volem anar a parar... Van passar les hores i el sol va declinar donant aquella llum pàlida tan bonica dels capvespres; després d´estar encara una estona junts i tastar l´exòtica gingerbeer, parlar de papallones, orquídies i veure l´àlbum de fotos de Tasmània ens vam acomiadar amb un "a reveure". Aquell a reveure ja s´ha fet realitat una altra vegada, perquè dissabte passat ens vam desplaçar fins a Folgueroles per participar d´un taller de cuina on tothom vam contribuir a elaborar els plats que més tard menjaríem compartint taula amb la nostra estimada mestressa, la MªÀngels. No sé on ens portarà tot això però de moment ja hem notat els seus efectes en positiu. I es pot dir que tot just comencem... Yin-yan, gomasio, cocció nituqué, miso, ja no són uns desconeguts... Que bonic és poder compartir experiències que ens enriqueixen a tots i ens fan més persones: la vida al cap i a la fi no és tan complicada com ens la volen fer veure. Tenim una gran oportunitat: la llibertat d´escollir. Fem-ho!

Liceu: "El arte de la fuga" o l´art de no emocionar

Gran teatre del Liceu, diumenge 10 de febrer de 2013, 18h30. S´apaguen els llums. Cossos magnífics, joves i bells dansen per l´escenari mentre sona una música que et sembla fluïda a l´inici, però que amb el pas dels minuts, i a base de repetir-se, va induint-te sense adonar-te una mena d´estat d´ànim somnolent que has de vèncer amb força de voluntat dirigida cap a les conques orbitàries per mantenir les parpelles ben amunt. ( Estàs al Liceu! no et pots adormir! ). LLàstima que aquests efebus no arribin a transmetre res... ni fred ni calor. És allò que passa quan no hi ha màgia. Intento mirar-me´l per tots costats de manera objectiva ( l´espectacle ) però no tinc per on agafar-lo. L´espectacle de diumenge passat al Liceu, el qual prometia ser un dels importants de la temporada, no va arribar a l´ànima de la majoria dels espectadors. Gairebé m´atreviria a dir insuls, falta d´energia, de colors, elements a l´escenari, força, sorpresa. Molt poca capacitat de sorpresa... Només brevíssims moments de certa comicitat i alguns moments gairebé acrobàtics ( alguns dels ballarins semblaven molt atlètics). El conjunt de l´espectacle amb la coreografia i escenografia incloses no cumpleix les espectatives de cap manera. L´aventura a Barcelona del senyor Martin Schläpfer no li ha sortit gaire bé crec. Que els ballarins siguin alemanys, que el coreògraf sigui suís i que soni música de Bach (gravada, no en directe) no vol dir que ho tinguem tot fet senyories... (Només salvo el vestuari). Sempre hi haurà els que pensaran que no he entès l´espectacle: sí, sí, ja m´ho conec això... que si es tractava de ser auster en estat pur, que si hem de pensar amb mentalitat alemanya, etc... Crec que no sóc l´única amb aquesta sensació de mig buidor barrejada amb indiferència: els aplaudiments finals van semblar de cortesia cap als ballarins, però no sortien de l´interior dels que allà hi érem. Cap aplaudiment mentre els ballarins saludaven individualment va sobresortir més que un altre; senzillament tampoc hi havia força en els nostres aplaudiments: els hi tornàvem la resposta d`allò què havíem rebut. Al final, una emissió d´un so monosíl.lab per part de la ballarina Yuko Kato amb faccions japoneses i després la foscor: més semblava un error tècnic de llums que la finalització de l´obra. No goso pensar en el cost d´aquesta producció, el fet de portar-la al Liceu de Barcelona, ni tampoc goso comparar el preu objectiu que hagués posat pel que vaig "veure-viure" i sentir, respecte al que realment vaig pagar.

Voltes

.

Asseguda, dono voltes a la cullera dintre del got de les herbes. Les dono en el sentit de les agulles del rellotge. Escolto una música relaxant recent descoberta que no puc parar d´escoltar. Amb el peu dono voltes a una pilota de goma, trobo millora en la part plantar si ho faig amb constància. La melodia acaba de passar a mode major, se m´eleva l´esperit (o com cadascú li digui) i penso que aquest instant és el més feliç del dia. Cada vegada sóc més feliç en solitud, i amb menys. Miro la cara-pedra de Didier, ella també em mira. Avui també li he donat un quart de volta. Sé que aquests dies són estranys i profunds. Voltes a la cullera, voltes a la pilota... la vida...voltes i més voltes.

Ymedioteatro

Aquest diumenge al vespre, i ja gairebé "in extremis", vam fer un cop de cap amb el David i ens vam dirigir al Passatge Insòlit, a tocar del Museu Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet. Havia rebut la informació gràcies a l´Ateneu de Nou Barris i fent un cop d´ull ràpid ja em va semblar que podria haver-hi propostes interessants. Per l´hora que vam arribar només vam poder veure dos espectacles. Destaco els 20 minutets intimistes de la companyia Ymedioteatro amb la què vam gaudir d´una bona estona amb una posada en escena treballada, original i amb sentit de l´humor. L´escenari que ens envoltava tot petit, folrat de tela com si fos un mini-teatret també acompanyava. Me n´alegro que propostes d´aquesta mena tinguin cabuda en circuits periòdics i que tots poguem gaudir d´un retorn a l´origen del teatre senzill que ens fa viure històries formidables.

www.sócuntiràs.com

Aquest seria el nom en català de la companyia MOPA, www.soyunamopa.com, companyia andalusa de dansa contemporània amb una interessantíssima trajectòria ( de la qual m´acabo d´assabentar...). Ahir vaig poder comprovar-ho de primera mà al teatre Tantarantana de Barcelona amb el seu darrer espectacle: "Mala suerte o falta de talento". Haig de dir ben clar que ni una cosa ni l altra. És un espectacle que enganxa des del primer moment. Fresc, divertit, amb molta força, sorprenentment proper. Amb moments per la disbauxa però també per la intimitat: Una genialitat. I és que potser els aires del sud són una altra cosa... No pots més que deixar-te seduir per aquesta colla d´ undergrounds amb molt de talent...Enhorabona! No cal dir que intentaré no perdre´m els propers espectacles que facin per Catalunya.

Festa major a Capafonts

Lladrucs de gossos. La claror d´una espelma damunt la taula. Els horts i les piscines són llocs de culte a l´estiu. També el xiri-vip. Onze campanades. Els marrecs pels carrers no deixen dormir. Els gats persegueixen ratolins encara que siguin de peluix. Un estol de noietes disfressades d´animals (bigotis, plomes, orelletes...) animen els carrers costeruts. Els nois imiten calamars, però amb els vestits llargs i tibants semblen més aviat maldestres pingüins que una altra cosa. Samfaines acabades de fer sorprenen els paladars. All-i-olis "rezumantes" vessen de morters de pedra mentre es parla de pellets i gasificadors, clofolles i troncs. Una amanida de tomàquet i ceba presideix la taula. L´acompanyen unes D.O. Costers del Segre: Llebre i Auzells, bonics noms per dues ampolles de vi. Què dius? Que el suc de raïm blanc és igual que el suc de figa? Munts de caca d´oreneta s´acumulen davant una casa llunyana i la gossa que va boja pels ous de les gallines. Ruscus vol sucar el melindro però no hi ha manera, la patrulla humana ha vingut de nou a buscar-lo. Lo cotxe d´incendis gairebé fosforito encara està quiet al bell mig del passeig. És maco. L´Argentera pertany a ??? Les gates tricolors són sempre femelles. Un faristol dialoga en silenci amb la boira...

Vint-i-cinc

Estirada al llit panxa enlaire. Estirats els braços en forma de creu, creu asimètrica, com alguna d´un quadre del Tàpies. Encara és fosc, són les 5h45. Mira cap a la finestra. No pot evitar comptar-les. Compta les estretes franges de llum perfectament alineades a la cortina, reflexes de la llum del fanal que entra pels foradets de la persiana. N´hi ha vint-i-cinc. Pensa en si aquest vint-i-cinc pot tenir algun sentit per a ella, però no li sap trobar. No té vint-i-cinc anys, no fa anys un vint-i-cinc de mes ( encara que algú molt proper a ella sí), el vint-i-cinc no és el seu número favorit, no és el vint-i-cinquè aniversari de res... De cop es sorprèn pensant... seran els anys que li queden per viure? Desitjaria poder viure una mica més de vint-i-cinc anys ( sempre que sigui en bones condicions és clar). Encèn el llum de la tauleta, ja no es veuen les franges de llum. Deixa d´escriure. Els pensaments de matinada ja tenen aquestes coses... Ara pensa en en el plat de llenties que dinarà avui en companyia del seu pare quan vagi de visita a veure´l.

La cisterna

Mes de juny. Terol. Dia assolellat. Tres dones i un home arriben després d´una bona caminada a una masia enlairada on ja fa molts anys que no viu ningú. Al voltant, un magnífic bosc de pi roig. Se´n van directes a l´antiga cisterna. La dona més gran obre la vella porteta de fusta. Hi ha aigua: se n´alegren, encara que saben que sempre hi ha hagut aigua en aquella cisterna. Les tres donen treuen aigua de pluja (o potser és de neu?) fresquíssima, amb l´ajuda d´una petita gerra de fang esberlada i molt fràgil (quants anys farà que viu en la foscor?). Tots beuen i es refresquen. Només la més gran (que alhora és la més vella) llença el petit càntir amb una força diferent, com més concentrada, creant un so únic i profund. Sap que si no es llença amb prou força, la gerra no s´enfonsarà i no podrà pujar l´aigua. Només la més gran sap que si introdueix una mica d´aigua per un lloc concret on comença un tubet, l´aigua surt per un forat a l´exterior. Ho prova, encara funciona. Fa molts anys ficaven a sota el raig d´aigua un "gamellón" que s´omplia per beure els animals de casa. Només la més gran entra dins la casa i va a buscar el niu de culroig que durant generacions ha fet niu al mateix lloc. El niu, enguany, no està. Només ella es fixa en la canal per recollir l´aigua: està trencada. Caldrà canviar-la si es vol que la cisterna continui tenint aigua. Només ella pensa que si, mentre treu l´aigua, caigués a dins, alguns encara dirien que s´ha llençat voluntàriament. Tres dones, un home i una cisterna dialoguen sense paraules sobre la mort i la vida, sobre el present, el passat i el futur. Només la més gran se n´adona del color vermell que s´entreveu fugaçment, allunyant-se, volant cap a la immensa vastitud.

Facebook: AHP

Google: AHP. Facebook. Una dona atractiva asseguda al sofà del que sembla casa seva clava els seus ulls marrons en els meus. No puc apartar la vista de la seva mirada durant uns quants minuts. Sí, no hi ha dubte, és ella. No és joveneta però continua provocativa i manté la sensualitat. Vint anys han passat des que aquests ulls no han tornat a mirar-me. Els recordava més verds però igual m´equivoco. Vint anys de silenci. Vestit curt, brillant, que deixa veure perfectament unes cames llargues, encreuades, en primer pla. Destaquen per l´efecte d´unes mitges també brillants i transparents que atrauen la mirada de l´espectador. És la imatge que em retorna la pantalla, sense més. Estàs sola. No hi ha homes, ni dones, ni criatures. Tampoc plantes ni animals. Ets al centre de la imatge amb tot el teu cos insinuant i elegant. Han pasat els anys però es nota que no has perdut la personalitat. Jo tampoc. Ara tinc moltes opcions: puc veure´t cada dia un minut o dos i deixar que la memòria revisqui els moments que vam viure juntes. Puc oblidar-te, l´opció més poc probable, ja veus que ha passat molt de temps i encara mereixes la meva atenció. Fins i tot podria contactar amb tu... però crec que potser no seria molt oportú. Així que de moment continuaràs vivint en la meva memòria, on guardo molts dels moments importants de la meva vida. No m´importaria veure´t si així ho desitgessis: ja saps que sóc a l´altra banda de la pantalla. Si vols, escriu-me i ens posem al dia. No tinc por. Vint anys donen per molt. Molta sort en el teu camí per la vida. P.D. La poesia m´agrada.

Membre

No vull el teu membre dur. No vull la gota que et vessa de dins. No vull el teu cos ebri de desig. No vull els teus espasmes i gemecs. No. Ara no. Ara només voldria que amb un dit tendra i delicadament em freguessis a penes la pell mentre jo tanco els ulls i m´imagino com de mica en mica el teu membre humit es va tornant cada vegada més i més dur, i de dins et vessa una gota de diamant que jo no deixaria caure, i com fortament abraçats i en el clímax tots dos gemeguem i ens convulsionem com dues feres assedegades. I quedar units només per aquest membre que em falca a tu com un efiçaç tirabuixó. I després... aquella mirada serena i profunda que ens uneix tantíssim de manera invisible sense ni tan sols tocar-nos.