I ara mateix

IV

I ara mateix uns petitíssims plançons

acabats de plantar a l´hort

m´ocupen una grandíssima part dels

meus pensaments.

V

El tic-tac del rellotge

el cruixir dels nostres intestins

l´espiració i l´inspiració,

el frec de la mà sobre el paper,

tot al mateix temps, quan sembla que no hi hagi temps.

VI

Un gos badalla davant meu

mentre tu t´endormisques al meu costat.

Afora quatre estornells volen junts

per sobre dels avellaners.

I jo ni badallo, ni m´adormo

ni volo, només miro.

VII

Passejant pels teus dits

descobreixo una nova durícia.

Fora, el vent ho escombra tot

"lo bo i lo dolent".

VIII

Dins, l´incessant so del rellotge

fora, el cant de la mallerenga.

A la meva panxa, grans d´arròs

barrejats amb pinya dolça.

" Marbé "

I

Brilla l´herba, brillen les pedres,

brilla el riu.

Ombres com fletxes

remunten les aigües,

peixos fulgurants del Brugent.


II


Peus pesants en terra ferma

però ànima lleugera

que voleia enmig del cel blau

III


Asseguda al pedrís

picant pacanes, res d´especial.

Miro les aigües verdes de la bassa

i les branques de la morera

com tentacles de pop.

Breu

L´oli essencial
rellisca entre els meus dits.
Les veus ressonen.

La imatge al mirall
retorna un cos cansat.
El llit m´espera.

MºJOSÉ CUADRA ESCAMILLA: MOROSA!

Sí, sí, així, amb majúscules i amb totes les lletres.

Aquesta persona m´ha deixat a deure 8 mesos de lloguer d´un pis a St.Feliu de Guíxols malgrat oferir-li moltes facilitats per fer els pagaments. Si una persona no pot pagar un mes o dos, bé, ho puc entendre. Si no pot continuar pagant, parlem-ne,intentem arribar a una solució,i si no,tingues dignitat: marxa, i busca ajuda en els organismes adequats. A banda d´això, també he hagut de pagar el judici per tal que marxés del pis, i és clar, fer les despeses de neteja i pintura corresponents, donat que es veu que, a més a més, no era gaire polida que diguem (sol passar això també).

No deixa de sorprendre´m la impunitat amb la què aquest tipus de persones viuen o sobreviuen. No només no compleixen reiteradament els acords pactats (i signats), sinó que aquesta situació es pot anar repetint "in aeternum" sense que aparentment passi res.

M´ha dit l´advocat que ja em puc oblidar de cobrar aquesta quantitat pendent perquè aquesta persona es considera insolvent, i no té cap aval ni propietat al seu nom per poder reclamar. Mentrestant ells van vivint a costa dels altres, van deixant deutes aquí i allà (com a les Balears, on també té uns quants deutes pendents) i donen una aparença de normalitat.

És increïble...no és la primera vegada que em passa...Dubto de si tornar a llogar el pis o no. No crec en la justícia, ho sento. M´agradaria creure-hi, però no és així. Em sap greu dir-ho. Però cada dia que passa i cada telediari que veig em va reafirmant-me en aquesta opinió.

Voilà.

L´auca de la Nuri i el Grèvol

Diumenge passat vam acomiadar-nos finalment del Grèvol, a Capafonts. Tristos i alhora contents. Barreja de sentiments.
Han estat 10 anys de molta feina i molts records per tots els que hi han treballat, i especialment per la Nuri.

Diumenge a la tarda es van preparar dues taules llargues on no va faltar de res: ni teca, ni gairebé tots els amics del Grèvol.

Van ser uns moments molt emotius.

Us deixo amb els versos que li vam recitar a la Nuri, fets especialment per l´ocasió.
Casualitats,resulta que el dia 21 de març era el dia mundial de la poesia...

L´AUCA DE LA NURI I EL GRÈVOL:

En una vall ben frondosa
hi ha un poble ben boniquet
al poble, un bar i una noia agradosa
no us els podeu perdre si sou bon gurmet!

És ben fàcil si la voleu trobar
només al Grèvol us heu d´arribar
darrere el taulell, per la Nuri demaneu
i de seguida a taula us acomodeu.

Tant si és de dia com a les nits
tant si aneu sols com amb petits
sempre us servirà beguda i un bon plat
d´aquells que us encomanen... felicitat.

Popets,cua de bou i cargols no oblidareu
ni el seu "superromesco" saborós
regat tot amb bon vi negre generós
només un pensament tindreu: quan és que tornareu?

A la sortida i amb el cor ben joiós
enfilareu el carrer agafats del bracet
l´aire, les cases, la plaça, les flors,
quina alegria de fer aquest tombet.

És "l´efecte Grèvol" que us farà enamorar
del lloc, la gent, les muntanyes, el riu
ja esteu perduts, no en podreu escapar
aquí tornareu i qui sap si per fer-hi el niu.

A tothom ens ha deixat corglaçat
la notícia que la Nuri deixa el Grèvol
malgrat el seu lloc sigui reemplaçat
de la Nuri no ens separa ni un terratrèmol!

No puc deixar de fer esment
dels qui al Grèvol tant d´esforç han dedicat
mereixen també un gran reconeixement
els anònims que entre olles han cuinat!

I és que una cosa hem après entre teca i teca
i no és qüestió d´alabances ni de xerrameca,
volem dir-te ben alt: Nuri, t´estimem!
amb Grèvol o sense amb tu seguirem!

Nuri, amics del Grèvol,
una altra etapa us espera,
que el vostre destí sigui benèvol
i no us allunyi gaire de l´era.

Passaran dies, mesos, passaran anys
el Grèvol anirà canviant de mans
sort li desitjo de tot cor
i que se l´estimin com un tresor!

I qui sap si potser un dia
ens retrobarem tots en un món més senzill
on només regni la pau i l´alegria
i compartirem de nou el pa, el vi i el mateix setrill.

El barranc

És hivern. El dia és fred i quiet.
La solitud cobreix el barranc per on
tu i jo anem lentament caminant.
Un gaig alça el vol espantat
per la nostra presència.
Les botes trepitgen les
pedres del camí.
No hi ha flors, ni papallones,
ni serps, com quan vam
passejar a l´estiu per aquest mateix lloc.
No hi ha escalfor, ni sol, ni ombres.
No hi ha tampoc ramats d´ovelles
ni homes que treballin les carboneres
ni dones que els esperin.

No, no hi ha res de tot això.

Però les cuques de riera continuen
desafiant les gèlides aigües
del rierol i s´aferren
a les roques com
els homes desesperats s´aferren
a la vida.

Tu i jo tornem en silenci
cap a casa amb un feix
de llenya sota el braç
per posar escalfor on no
n´hi ha i embadalir-nos
amb les ombres d´un foc
que no s´apagarà mai.

La tristesa

La tristesa ha fet niu en el meu cor.
L´alimento amb sopes d´aigua i sal
i sembla que ja li va bé.
Creix a bon ritme, constant i creixent.
Tot el contrari dels líquens per exemple,
que tenen un creixement lentíssim.

Estic esperant el dia de la mudança
amb entusiasme.
Crec que amb l´alba, la tristesa marxarà
empesa per l´alegria, que reclamarà el seu lloc.
Es coneixen molt bé l´alegria i la tristesa,
com dues velles amigues de la infància que
es disputen un lloc privilegiat.

L´ampolla de Norit

Sí, pot semblar sorprenent però el moment més feliç del dia d´avui ha estat el de ficar-me al llit a la nit, i abraçar l´ampolla de Norit contra el meu pit plena d´aigua calenta.
No estaves tu, i no podies donar-me la inimitable calor humana.
L´he tinguda una bona estona ben fermada contra mi, amb els ulls tancats, i notant com desprenia una agradable escalfor. Aquesta, traspassava la pell i m´arribava ben endintre.
Les mans se m´han escalfat ràpidament. Els dits s´han passejat per la nansa,per l´etiqueta una mica desenganxada. He acariciat el tap (m´imaginava que era el teu cap en petit). Per un moment he pensat que estaria bé que fóssis així de petit per una estona.
Després d´uns minuts l´he situat una mica més avall, a la part baixa del ventre.
L´ampolla de Norit verda (de les antigues i de rentat a mà), ha aconseguit que entrés en calor en uns quants minuts.
Aquesta ampolla no perd gens d´aigua,i per això és millor que d´altres i la guardo molt bé.
L´endemà, quan buido l´aigua, ja freda, a les plantes o on sigui (reciclant-la això sí), em dóna la sensació que aquella estona a través del plàstic ha hagut alguna mena d´intercanvi, alguna mena de transferència. Ella m´ha donat escalfor, i jo li he passat simultàniament alguna cosa que formava part de mi.
Aquets dies estic observant les plantes amb deteniment,aviam si noto algun efecte visible, diferent d´una simple regada amb aigua normal, que m´ajudi a comprendre una mica millor.

Ulls de cabra

Baixa barrancs, puja costers, travessa rius.
Trepitja farigola i camabrunes, s´esgarrinxa les cames
seu a terra, atura les hores, els minuts, els segons.
Mira els núvols , menja un bocí de pa, beu un glop de vi.
Estima el silenci, deixa en blanc la memòria,
abraça la quietud del moment.
Escolta el vent que s´endú totes les mentides.
Besa la pluja, acarona la calma, porta glans a la butxaca.
Viu la intimitat de la vall, serà per sempre nòmada fugitiu.

Potser, d´aquí a una eternitat, es retrobarà
amb els ulls color mel d´un ramat de cabres,
i reviurà amb un somriure als llavis,
aquell instant fugisser que tant s´assemblava a la felicitat.

És novembre

La tarda avança tranquil.la,sense imprevistos.

Els meus ulls se´n van darrera la vanessa

papallonejant entre els avellaners,

(encara en aquest mes i trobar una vanessa!)

el grup d´estornells que,tots junts se´n van a dormir.

Els detalls quotidians donen sentit a la vida,ara i aquí.

És novembre i els colors penetren en el meu iris

entrellaçant-se: el groc dels codonys, l´altre groc de

les fulles de roure, el fum que mandrós s´escapa de la xemeneia,

s´esfuma i deixa d´existir ràpidament, el vermell dels

grataculs del roser...

Has anat a donar de menjar a aquesta gosseta sense amo.

Tornaràs i t´haurà llepat la mà.

Amb aquest gest hauries d´haver après què vol dir la humilitat.

Sarment

Com un sarment que el fiquen
a la terra esperant que arreli,
així em trobeu avui
buscant on arrelar-me definitivament.
No és fàcil trobar el lloc adequat.

Llibres

Sí, feia molts dies que no em deixava veure, però m´ha passat el temps volant!
Avui però, voldria fer-vos saber les meves últimes lectures.
Us volia fer dues recomanacions literàries, que no tenen res a veure l´una amb l´altra.

"La néta del senyor Linh", d´en Phillipe Claudel, és senzillament sorprenent.Una degustació per fer-la en la intimitat;una història tan tendra(per la manera d´explicar-la) com dura (pels fets que s´estan narrant):una petita joia per descobrir.No vull afegir res més,tan sols que estigueu amb els 5 sentits ben posats cap al final de la història en què, en un tres i no res, se´ns desvela una veritat que ens serveix per quadrar tot el que hem anat llegint pàgines endarrere. Sensibilitat a flor de pell. Vull agrair especialment a la persona que em va fer possible conèixer aquest llibre tan delicat:Gràcies Sònia.

"Sense re,sense remei" d´en Pepe Sales té una especial connotació per a mi (fins i tot abans d´haver-lo llegit). Sé que es tracta d´un llibre per a un públic més minoritari. Molts ja sabeu que em dic Sales de primer cognom (primera raó). A banda d´això, aquest estiu, al poble abandonat de La Mussara, i dintre d´unes jornades poètiques, el cantant Mazoni va posar el colofó musicant uns poemes d´en Pepe Sales (que es troben recollits al llibre)i que em van sorprendre molt positivament.Va ser una nit molt especial de fet: amb pocs oients,la boira cobrint-t´ho tot, la música, la poesia, la màgia...
I la 3a raó és haver-me assabentat avui que en Pepe Sales va passar més o menys llargues temporades de retir a Vallclara, poble de la Conca de Barberà, on fa pocs anys miràvem de comprar casa el meu company i jo (finalment hem anat a parar a Capafonts,al Baix Camp,com molts de vosaltres ja sabeu).I finalment, la seva poesia és tal com raja, sense limitacions. M´agrade.

On/off Capafonts

On:
I en sec,el 13 de setembre s´acaba l´estiu.Mainada al col.legi,carrers mullats i remullats.
Avellanes a terra,formatges i patates a taula.Bolets encara sota terra,cistells impacients.
Cabres afartant-se de glans,mamelles amb llet greixosa,formatges saborosos.
Estòmacs de senglars amaguen patates dels horts i avellanes robades.
Guineus que se mos foten des de l´altra banda de la muntanya amb el seu enigmàtic riure.
La felicitat déu ser semblant a quan la Via Làctia abraça mansament la vall.Ara la Via Làctia és la felicitat i jo sóc la vall.
Els vermells grataculs del roser caní emmarquen el paisatge en les últimes fotos que prenc.
Viure.Ví.
Castanyes als castanyers,dits tacats de móres.
I una Rosita d´avellana, made in Alcover,escumeja incessant damunt la taula.
Al marxar i veure´t allà baix tan petit i recollit,
la meva alegria es fon amb la mateixa rapidesa
que l´escuma blanca de la Rosita
sota els meus llavis.
El 13 de setembre s´ha acabat l´estiu.
On/off.
Off

Abellerols a la butxaca

El sol càlid ens escalfa de tornada a casa. El temps, ingràvid, sura sobre els nostres caps.

Quatre abellerols, altíssims al cel, celebren la primavera cantussejant.

Mentrestant, als nostres peus, la ciutat blava batega un dilluns qualsevol.

Així, de lluny, sembla més petita, amb una ullada l´abastem tota.

A l´horitzó una línia difusa delimita el cel del mar.

La butxaca de la teva camisa porta un tresor inesperat:

la dotzena d´espàrrecs que ens donarem en tendra truita en arribar a casa.

O potser,

en arribar a casa una tendra truita ens donarem amb la dotzena d´espàrrecs,

un inesperat tresor porta la teva camisa, la butxaca.

La mar del cel delimita una línia difusa a l´horitzó

tot ho abastem en una ullada.

Qualsevol dilluns una ciutat blava batega,

els nostres peus celebren la primavera cantussejant altíssims al cel,

quatre abellerols suren sobre els nostres caps

ingràvid el temps ens escalfa de tornada a casa.

Distància

Vosaltres no sabeu que us penso tant.
Vosaltres seguiu el vostre ritme quotidià
sense imaginar que a dos-cents quilòmetres
hi ha un cervellet que us pensa vàries
vegades al dia.
Què és la distància realment
si el cap està aquí i el cor està allà?
La distància és elàstica, com la tija del camagroc,
com la veu que s´enfila a l´afinació de l´agut.
Distància,imaginació,elasticitat...

La segona volta

Sense adonar-nos en cada decisió triada,descartem tota la resta menys aquella.
Amb cada gest,deixem de fer un ventall immens de possibilitats.
Fem el que hem pensat,i alhora i simultàniament estem descartant múltiples opcions que ja no tenen cabuda,si més no,en aquell moment.
Observem el que mirem -amb sort-,però el que deixem de mirar és molt més que el que mirem.
Triem el silenci i alhora descartem el so.Triem el so i estem descartant el silenci.

Per quan aquella segona volta on poder viure totes les segones opcions descartades?
De tant en tant,en segons quines circumstàncies,sento fluixet unes veuetes a cau d´orella:són les segones opcions... que reivindiquen el seu moment de glòria.

La piscina

Panxa enlaire,surant a l´aigua blava

m´abandono al no-res.

Els falciots tallen el vent

amb les seves ganivetes

mentre no deixen d´alimentar-se contínuament,

els tomàquets de l´hort que toca a la piscina

són verds,però ja fan patxoca,

les tovalloles de colors pengen de les baranes

indicant que l´estiu ja és aquí.

Nedo d´esquena, i veig com els últims

rajos de sol s´amaguen darrera de la casa de poble.

Amb els braços m´impulso cap endarrera

com un d´aquells sabaters de les basses,

i segurament la meva ment en aquests moments

no és gaire més lúcida que la de qualsevol

artròpode.

Ja he arribat a la paret,ara mitja volta

i a veure l´escenari des de l´altra banda.

Les fonts

No ens enteníem.
Vas beure de les meves fonts.
Tot va tornar a fluir.
El gust de ceba
te´l trec amb els meus llavis.
Només desitjo que no s´assequi la font.
Que sempre tinguis set per beure´n.

P.D.Dedicat a Joan Vinyoli,en el dia del seu aniversari(per mi és com si hi fóssis)