Desil.lusió

"Et llegiré,i et publicitaré...Escriu-me més"Doncs,ni et llegiré,ni et publicitaré,ni et contestaré a alguns mails...La primera vegada per quedar bé i punt.Ja sospitava que ,de vegades,la gent et diu les coses perque sí,sense tenir intenció de fer-les realment.I,efectivament,no m´he equivocat.Però jo,sempre innocent, m´havia confiat.Pensava que podia creure en el què et diuen,però un cop més,la realitat et torna la indiferència d´algú que et va fer pensar en una possibilitat.
I no obstant això,llegeixo el seu blog a diari,pràcticament.
Encara que amb alguns dels seus posts no combrego gaire,de vegades en trobo d´altres,fets pel seus altres "jo",especialment sensibles i emotius,però començo a pensar que potser posa l´automàtic i li surten així com a xurros,pel costum d´haver fet tants.
Deu ser com aquelles relacions o amistats que saps que no et portaran enlloc,però alhora no saps com trencar-les.O com la peli de la tele que,ni és tan dolenta com per aixecar-te, ni tan bona com per continuar mirant-la, però allà et quedes,escarxofat al sofà.
Companys,sospiteu quan una persona que ja està " a les altes esferes" sembla que sigui proper.Desenganyeu-vos,tenim uns altres valors,encara que puguem coincidir parcialment en "cosetes".

Apadrinem paraules i Rhamnus

Apadrinar paraules està molt bé i ha estat una iniciativa molt ben rebuda crec.En el nostre cas,a més,acabem d´apadrinar quatre exemplars d´espina cervina de fulla petita (sí,un nom força llarg) o el que és el mateix:Rhamnus saxatilis.Es tracta d´un arbust autòcton molt semblant a l´aranyoner,dels fruits del qual,els aranyons,en fan el conegut licor "pacharán".

L´atzar va voler que fa dos diumenges anéssim a deixar el cotxe al pàrquing del Coll de la Ventosa,a Collserola.I allà ens vam trobar amb diferents exemplars a terra d´espina cervina i de llentiscle sense test,però amb el seu pa d´arrels.Vam pensar que moririen si es quedaven allà sense plantar i finalment els vam ficar al cotxe,els hem regat,posat terra nova,i ja estan a punt per anar al seu emplaçament definitiu:la població de Capafonts.

De moment estaran en un test gran fins que poguem plantar-los a la terra.

Em va emocionar veure´ls a casa com quatre germanets,compartint terrassa.Hi ha qui adopta nenes xineses,n´hi ha que adoptem espines cervines...Intentaré donar-los el millor jo també.

I si us plau,no deixem morir cap ésser viu ni cap paraula.

Siguem persones abans que res.

Cadis "poquetailobiu"

Moltes vivències en pocs dies.Molt secret,molt de verd,molta "presa" ibèrica( que no pressa),molt de vi,molts clics,molt pins,moltes flors,molt gadità,molta mar,molts xoriguers,moltes canyetes,molta figuera de moro,molta amabilitat,moltes cases encalcinades,molts carrers costeruts,molts núvols amb formes divertides,molta sorra,molt de pantaló mini i mitges de reixa i sabates de taló,moltes vaques retintes,molt palmar,molta alzina surera,algunes cigonyes,algun conill,gavines i estornells.
Molt de Kiko,molta Amparo,molt de vosaltres,molt de nosaltres,molt de tots junts,molt de molt..."Ezo é Cai".
I també,molta tranquilitat,espais oberts,una plaça que t´acull,una palmera que et dóna ombra,una carretera per la que et perds,unes olives alinyades espectaculars.Bona gent.Una font que alegra les teves oïdes,una cantonada,un racó...

Era demanar massa

Era demanar massa que rebéssis amb il.lusió
el teu aniversari i el teu regal.
Era demanar massa que estiguéssis content de bon matí.
Era demanar massa que m´esperéssis mitja hora en un bar.
Es veu que era demanar massa...
I sense demanar-ho,em vas donar l´ànim
que em fa regalimar llàgrimes,
em vas regalar aquella angúnia tan difícil
de marxar.
Em vas regalar una altra cicatriu al cor encongit,
ja fibrosat de tantes que en té.
I aquí em tens, de nou,estimant aquell
altre percentatge de tu que no em fereix.
Després de llegir-ho,
has empassat saliva com a mínim?

La Mort

Feia temps que no anava a serveis funeraris.Ahir,dia del pare,va morir el meu tiet,germà del meu pare.Mentre nosaltres fem el dia a dia,la Senyora Mort també fa el seu dia a dia.I ahir va ser el meu tiet qui va rebre la visita.No ha estat sobtada.Diguem-ne que era una mort anunciada i previsible.Però mai saps en quin moment just arribarà i et donarà l´esglai que aquella persona, físicament ja no estarà amb tu.
Abraçades,encaixades de mans,ulls plorosos...no és fàcil fer-se a la idea.
Ara sí, tu descansa definitiva i eternament,que nosaltres anirem tornant al nostre estat de tranquilitat i de serena indiferència, de mica en mica,així sense adonar-nos...perque així és la vida.

Dijous

Els dijous,dia de paella als menús dels restaurants.Dia groc al Mercat:"compri molt i pagui poc".
Dia que m´agrada perque ja encara la setmana cap el cap de setmana.
Fa un dia bo,ennuvolat.No fa "un día de perros",però aquí cada dia és dia de gossos.
Ja he arreglat a un petit yorki de 1,500kg,i s´ha anat perfumat de la consulta.Amb les ungles tallades,la caca del cul enganxada fora,les glàndules anals buides, i els nussos que també s´han quedat aquí.Però l´halitosi se l´emporta una altra vegada cap a casa.Està molt coquetó però li fa mal alè la boca.Quina llàstima!Un altre dia li farem una neteja bucodental i llavors sí que rebrem amb gust aquests petons.
Sona el timbre,algun client em reclama de nou.Fins després.

Plastificat

Avui he somniat que em neixia un nen mort.
Només un instant i dos homes el ficaven
dintre d´una bossa blava d´escombreries, i al congelador.
No era un nen de veritat.Era plastificat de color malva.
Jo,després,amb llàgrimes als ulls,
em refugiava als braços d´un home negre desconegut,
que m´estrenyia amb força per consolar-me.
Em desperto a mitjanit.
No estic embarassada.
No estic plastificada.
No conec a cap home negre.
Després rumio.
No estic embarassada?No ho sé.
No estic mig plastificada?
I sí que conec a un home negre.
Ve a recollir els gossos que sacrifico,
se´ls duu a un congelador,
i després els incinera ecològicament.

Fòssil

És una pedra.No,és el cap d´un peix.
És una pedra rara.Bé,me l´emporto.
Aquell vespre d´estiu
en aquella platja solitària,
vaig trobar-me el fòssil
entre un munt de còdols.
Jo me´l miro i veig el cap d´un peix.
Ara descansa sobre la taula del despatx
entremig de la resta d´andròmines i minerals.
Però ell és l´únic que té òrbites
i que em mira mentre escric.
I l´únic que inspira pels narius alhora que jo inspiro.
I manté la boca oberta
mentre jo l´escolto a cau d´orella.
I jo l´acaricio el front amb una delicadesa inhumana.
Li he fet una promesa.

Comprenen ara que no vull que l´estudiïn mai?

Em captiven

Per on començo?
Per l´eclipsi de lluna que em va tenir l´altra nit enganxada als prismàtics mirant amunt?Per l´emoció de rebre,per fi,les claus del nostre refugi a la muntanya?Pel cometa que va travessar el cel amb la seva cua blava?
Pel conill amb patates que transforma el dinar d´avui en un moment únic?
Per la teva abraçada i mirada silencioses que van dir molt més que moltes boques que no paren de xerrar?

Aiguabarreig

Amb les cervicals encarcarades
miro de reüll el coixí que m´espera.
Desig del merescut descans després del treball.
Amb les mans àvides d´escriure
llisco pel paper com l´infant pel tobogan.
Robo temps al meu son
i m´enfilo a la descripció del breu poema.
Però el coixí,insistent,m´insta
des del llit estant.
I finalment,cedeixo al seu reclam.
Ara sí,el meu cap cansat, reposa.
Durant la nit,les idees i els pensaments
formaran un sediment incrustat a l´occipital.
I demà, al llevar-me,començarà de nou,l´aiguabarreig.

De regal

Un bon regal pot venir qualsevol dia.Inesperadament.No cal que sigui el teu aniversari,ni el dia dels enamorats,ni Sant Jordi.De fet,millor si no és així.
Pot venir d´una manera tan senzilla com és rebre unes línies d´una persona a la que t´adreces per primer cop.
Una mica d´inquietud,il.lusió i també de neguit i ja tenim els ingredients per l´emoció i la sorpresa.
Me n´alegro que encara rebi aquests detalls amb il.lusió.
Me n´alegro que en aquesta societat en que vivim trobem persones que es comporten com persones.
Me n´alegro que la poesia crei enllaços invisibles.
A on arriba el poder de la poesia?I de les opinions,i de les idees,i de la música...
Arriba tan i tan lluny que ,per sort,mai el podrem abraçar.

Segons es miri...

Segons es miri...així sóc.
Puc ser la que tenia minicrisis intermitents,
la que somniava dormida i desperta.
La miop acneica,
o la jove simpàtica.

Continuo sent la que és de vida.La que camina.
La que pren trifàssics,la que escriu,la que canta.
La que no acaba de trobar el seu lloc en aquest panorama.
La que busca.La que troba.
L´aficionada a les plantes i als bolets.
La que li agrada que li gratin l´esquena fort.
La que sap posar-se insolent.
Puc ser una gateta mimosa
o un corcó incisiu.

Espero ser algun dia
una dona de cabells blancs,serena,
amb les mans entrellaçades a les teves,
mentre mirem com el sol es pon,un vespre més,
darrere les blaves muntanyes.
Després ens mirarem,i somriurem.
Com el seu resplendor il.lumina el perfil de la muntanya,
durant només uns segons,
igual d´efímer és el nostre pas per la vida.

Pluja de febrer

Un,dos,tres.Un,dos.
Un.Pausa.Un,dos,tres,
quatre.Un.Un,dos.Pausa.
Un,dos,tres,quatre,cinc.
Un.
Són els cops intermitents
de les gotes de pluja
colpejant la silent teulada.
La pluja ens visita poc últimament.
Té arrítmia.
Cuidem-la,o qualsevol dia
ens quedarem sense ella.
Amb els ulls secs.Cecs d´ignorància.

Per A.H.P.

Cada cop et somio menys.I crec que al final arribarà el dia que dubtaré de si realment vas existir.
I ja van divuit anys,sense veure´t,ni parlar-te,ni escriure´t.Matisso,jo sí t´he escrit,però tu mai l´has rebut.M´ho he quedat jo.Potser, el que he fet, és escriure´m a mi mateixa per no oblidar.Per no oblidar-te.No t´he pogut parlar, però sí t´he pensat.I molt.
Ara,la veritat,cada vegada menys.No perque ho trii així,sinó perque és així.
Abans,quan passejava pel carrer,pensava que podies aparèixer en qualsevol moment,com un espectre.Ara,ja no.
Que sàpigues que,com sempre,et desitjo el millor.No em penedeixo de res.Vaig ser feliç amb tu en aquells temps.Els nostres temps...
Que siguis feliç i "Que Dios reparta suerte".
Un apunt:Encara conservo el flascó de colònia que tant t´agradava,la de roure:olor a fusta,densa,atraient...S´estarà convertint en un "reserva" després de tants anys en la foscor,quieta,envellint amb el pas dels dies.
I ploro,de tant en tant,pensant en tu,llàgrimes celestials.

Els problemes i el frontó

Als problemes hem d´esperar-los com quan esperem una pilota de frontó per colpejar-la amb força contra la paret.
Ells venen,no se sap per on,ni com,i nosaltres hem d´estar ben posicionats per donar-los el cop més magistral que puguem.
Ells tornen,i nosaltres,tornem-hi.
Al final,passa,que els problemes,de fet,
els passem a un altre,o bé se´ns escapen fora del camp.
Si se´ns escapen hem de fer tot el possible per trobar-los,perque sinó tenim un problema no resolt que dormita en algun lloc perdut,i se´l trobarà una altra persona.
I aquell era el nostre problema i l´hem de resoldre nosaltres.
De vegades el cop és tan fort que el problema no pot aguantar-lo i mor.
I nosaltres,masoquistes,anem a buscar un altre problema per estar entretinguts una estona més.

Els impossibles

Un petit vaixell de paper solca el desert
damunt les daurades dunes.
Jo,m´immerso en un mar cristal.lí
per jugar tot el dia amb els cavallets de mar.
Ara,rodolo avall avall pels amables turons verds
dels camps anglesos.
Amarada,m´arrebosso en l´àuria sorra del Sàhara
i brillo com un peixet fulgurant.
Em faig lil.liputenca i em refrego en la molsa humida
en un bany de carícies.
Sempre m´han agradat els impossibles.
T´estimaré sempre.Tu,no ho sé.
Només a tu,no ho sé.

Enyoro

Enyoro els dies que buscava fòssils vora el camí,
els dies que remenava petxines a la platja.
Enyoro els entrepans de carn salada de la mare,
enyoro les partides "a pichi" del pati,
enyoro quan se´m surtia la cadena de la bici
i tornava amb els dits negres.
Enyoro les nits de tempesta.

Enyoro la innocència de la infantesa,
i el meu coixí de llana.
Enyoro les sopes de llet per sopar.
Enyoro els xuxos únics de la pastisseria.
Enyoro els dies que fèiem volar l´estel al camp de blat,
enyoro les nits que comptàvem els altres estels al cel.
Enyoro la meva primera guitarra.
Enyoro el meu primer plor
i la meva primera rialla.
Enyoro el sabor dolç de la pruna claudia
agafada de l´arbre.
Enyoro la tovallola al cap
i l´olor dels bafs d´eucaliptus al nas.
Enyoro el xou de les meves germanes
abans d´anar a dormir.
Enyoro tots els records que tenia
i que,ara,se m´han oblidat,i ja no sé quins són.
Enyoro la meva pluma de fusta
per escriure al paper en blanc.
Enyoro el soroll caòtic de les antigues màquines d´escriure.
Enyoro el quatre llaunes vermell
que em va donar llibertat.
O més aviat,enyoro els temps de l´R-4.
Enyoro la meva gorra verd caqui
que es desfeia de tant rentar-la.
O més ben dit,enyoro els dies
que jo portava aquella gorra cremada del sol.
Enyoro les seves mans als meus cabells
pentinant-me i fent-me cues.
Enyoro les tardes de cinema,
al cinema del barri,avui inexistent.
Enyoro, encara, les nits de tempesta.
Enyoro les enyorances.
Enyoro,enyoro...

D´anada i tornada

Silenci.
Neixo,m´obro,em direcciono,em desenvolupo,vaig a més,creixo,em tenso...MÀXIM!!M´AGUANTO...i...
ja torno,em tanco,vaig a menys,afluixo,em mantinc,
una última alenada en un puntet que em trobo i...
finalment em relaxo,i desapareixo...
Desapareixo però encara estic.Ja no.
Silenci.
Ja he aconseguit emocionar.
És la meva vida.
La vida d´una nota musical.

Capterra

Lentament,la meva ma acarona el teu cap.
Els teus cabells tan curts
em fan pessigolles al palmell,
i jo dono voltes i voltes
amb la ma al teu cap.
I tanco els ulls, i em sembla
que el teu cap és la Terra,
i jo l´acaricio amb cura.
Ella em transmet
tot el seu saber de mil.lenis.
Obro els ulls i veig una clariana.
Em preocupa com s´estan
desforestant els boscos últimament.

El teu cap innocent
sobre el meu pit reposa.
Els meus dits compten hores
vagant pels teus cabells.
Tota la teva vida
depèn de mi.M´enfonso
pel cotó fluix dels somnis.

Narcís Comadira