On/off Capafonts

On:
I en sec,el 13 de setembre s´acaba l´estiu.Mainada al col.legi,carrers mullats i remullats.
Avellanes a terra,formatges i patates a taula.Bolets encara sota terra,cistells impacients.
Cabres afartant-se de glans,mamelles amb llet greixosa,formatges saborosos.
Estòmacs de senglars amaguen patates dels horts i avellanes robades.
Guineus que se mos foten des de l´altra banda de la muntanya amb el seu enigmàtic riure.
La felicitat déu ser semblant a quan la Via Làctia abraça mansament la vall.Ara la Via Làctia és la felicitat i jo sóc la vall.
Els vermells grataculs del roser caní emmarquen el paisatge en les últimes fotos que prenc.
Viure.Ví.
Castanyes als castanyers,dits tacats de móres.
I una Rosita d´avellana, made in Alcover,escumeja incessant damunt la taula.
Al marxar i veure´t allà baix tan petit i recollit,
la meva alegria es fon amb la mateixa rapidesa
que l´escuma blanca de la Rosita
sota els meus llavis.
El 13 de setembre s´ha acabat l´estiu.
On/off.
Off

Abellerols a la butxaca

El sol càlid ens escalfa de tornada a casa. El temps, ingràvid, sura sobre els nostres caps.

Quatre abellerols, altíssims al cel, celebren la primavera cantussejant.

Mentrestant, als nostres peus, la ciutat blava batega un dilluns qualsevol.

Així, de lluny, sembla més petita, amb una ullada l´abastem tota.

A l´horitzó una línia difusa delimita el cel del mar.

La butxaca de la teva camisa porta un tresor inesperat:

la dotzena d´espàrrecs que ens donarem en tendra truita en arribar a casa.

O potser,

en arribar a casa una tendra truita ens donarem amb la dotzena d´espàrrecs,

un inesperat tresor porta la teva camisa, la butxaca.

La mar del cel delimita una línia difusa a l´horitzó

tot ho abastem en una ullada.

Qualsevol dilluns una ciutat blava batega,

els nostres peus celebren la primavera cantussejant altíssims al cel,

quatre abellerols suren sobre els nostres caps

ingràvid el temps ens escalfa de tornada a casa.

Distància

Vosaltres no sabeu que us penso tant.
Vosaltres seguiu el vostre ritme quotidià
sense imaginar que a dos-cents quilòmetres
hi ha un cervellet que us pensa vàries
vegades al dia.
Què és la distància realment
si el cap està aquí i el cor està allà?
La distància és elàstica, com la tija del camagroc,
com la veu que s´enfila a l´afinació de l´agut.
Distància,imaginació,elasticitat...

La segona volta

Sense adonar-nos en cada decisió triada,descartem tota la resta menys aquella.
Amb cada gest,deixem de fer un ventall immens de possibilitats.
Fem el que hem pensat,i alhora i simultàniament estem descartant múltiples opcions que ja no tenen cabuda,si més no,en aquell moment.
Observem el que mirem -amb sort-,però el que deixem de mirar és molt més que el que mirem.
Triem el silenci i alhora descartem el so.Triem el so i estem descartant el silenci.

Per quan aquella segona volta on poder viure totes les segones opcions descartades?
De tant en tant,en segons quines circumstàncies,sento fluixet unes veuetes a cau d´orella:són les segones opcions... que reivindiquen el seu moment de glòria.

La piscina

Panxa enlaire,surant a l´aigua blava

m´abandono al no-res.

Els falciots tallen el vent

amb les seves ganivetes

mentre no deixen d´alimentar-se contínuament,

els tomàquets de l´hort que toca a la piscina

són verds,però ja fan patxoca,

les tovalloles de colors pengen de les baranes

indicant que l´estiu ja és aquí.

Nedo d´esquena, i veig com els últims

rajos de sol s´amaguen darrera de la casa de poble.

Amb els braços m´impulso cap endarrera

com un d´aquells sabaters de les basses,

i segurament la meva ment en aquests moments

no és gaire més lúcida que la de qualsevol

artròpode.

Ja he arribat a la paret,ara mitja volta

i a veure l´escenari des de l´altra banda.

Les fonts

No ens enteníem.
Vas beure de les meves fonts.
Tot va tornar a fluir.
El gust de ceba
te´l trec amb els meus llavis.
Només desitjo que no s´assequi la font.
Que sempre tinguis set per beure´n.

P.D.Dedicat a Joan Vinyoli,en el dia del seu aniversari(per mi és com si hi fóssis)

Borratxera primaveral

Papallones iridescents ens reben als viaranys.

Caminem per barrancs oblidats,

dos cors-el teu i el meu-captivats.

La verdor ens envolta i del sol aclaparador neix aquesta verdor.

Bernats,marietes,saltamartins i espiadimonis penetren el meu iris.

Abraço amb delicadesa l´escorça d´un vell xiprer

i m´estremeix la seva textura.

Dos bolets ectòpics treuen el nas sota un tronc.

Tinc naturatropisme.

Sabaters als tolls,escarabats d´aigua,

arnes al capvespre,espigues als mitjons.

Pins,alzines,lligabosc,

ortigues i orquídies a les fondalades.

L´interior del label d´una orquídia em

mira directament als ulls,

més sincer que moltes persones.

Em treu la llengua sense cap vergonya.

Vanesses,rogetes,nimfes del bosc,

no pareu mai de dansar!

I el pensament que a les 15h30

tinc hora amb el quiropràctic

em desperta d´aquesta borratxera primaveral.

Vindràs avui

Tu vindràs després de la pràctica

i em trobaràs al sofà estirada escoltant Los Tellarini.

Farem l´amor.

Junts,pensarem en les petites flors

blaves,roses i grogues que ahir

ens van inundar els ulls;

i en tots els verds

que ens van embolcallar.

Menjarem els colitxos en un arrosset

i tastarem la infusió d´orenga.

Recordarem el gust dolç

de les flors de la jonça i

la no tan amargor dels brots tendres

de l´esbarzer.

La dolçor del bes efímer,i l´amargor dels comiats.

I ens abraçarem en un silenci etern

mentre mirem les engrunes de felicitat

escampades per terra.

Ulls plorosos

Ja forma part del conjunt.
Arribes al poble, i veus la seva silueta
retallada contra el cel.
Assegut al pedrís,damunt d´aquell tros d´escuma
de color indefinit,veu passar les hores,la gent.
No puc oblidar els seus ulls,
sempre plorosos,sempre vermells.
Aquella mirada abstracta resumeix en
un instant totes les vivències viscudes.
Un pou de coneixement sens fons.
Dues cames adolorides,arquejades
com les branques dels vells avellaners,
el passegen encara pel mateix escenari
d´altres temps
amb diferent decorat.
Per l´arc que formen,voleien,
juganeres,les fulles del til.ler.

Coll de la Ventosa

El sol càlid ens escalfa de tornada a casa.

Camino sense deixar la pinya resinosa,que ensumo encara.

El temps,ingràvid,sura sobre els nostres caps.

Quatre abellerols,altíssims al cel,

celebren la primavera cantussejant.

Mentrestant,als nostres peus,la ciutat

blava batega un dilluns qualsevol.

Així, de lluny,sembla més petita,

en una ullada l´abastem tota.

A l´horitzó una línia difusa delimita el cel del mar.

La butxaca de la teva camisa porta un tresor inesperat:

la dotzena d´espàrrecs que ens donarem

en tendra truita en arribar a casa.

Antre

L´antre d´en Pere continua igual que fa molts anys,
cutre,de fusta,sense repintar.
La dona vella amb mocador negre
asseguda en un racó demana una mitjana.
El seu fill li porta.
Aquesta cervesa està molt freda,diu la vella.
El fill posa la cervesa al microones
uns instants i la treu vessant escuma.
La vella,sense dir res,se l´empassa gola avall.
Una arengada sembla que se la miri amb ulls ressecs
esperant temps millors.

Somio

SOMIO


Somio amb un vent nou

que em geli la cara i em renovi l´esguard.

Amb la llavor que vola amb el vent

i acaba germinant en un terròs qualsevol.

Somio amb els camins perdedors

que encara no sé on comencen ni on acaben,

amb els espàrrecs de marge,

amb les aloses d´abril.

Somio amb els esbarzers que

m´esgarrinxen els braços,

amb els xipresos esqueixats després de la ventada.

Les cingleres,els marges,les basses,els gorgs.

Somio amb les ruïnes d´aquell llogarret :

quatre pedres dretes que s´aixequen al cel

clamant als visitants que recordem el seu passat.

Somio amb l´aigua que,després de la tempesta,

brolla arreu i s´escola barranc avall.

I somiant,somiant,m´imagino

un futur fèrtil,planer,

on res és el que sembla

però tot és el que ha de ser.

Somio amb un vent nou…

que em renovi l´esguard.

Tanco,obro

Tanco els ulls, les mans.
Lentament,em trasllado a un bosc humit,
net,venerable,lluny de tot i de tothom.
Obro els ulls, la ment,el cor.
Torno a la ingenuïtat primigènia
de quan érem uns nens.
Tanco la boca,obro la boca.
Inhalo el baf que se m´ofereix pur.
Tanco els punys,obro els punys.
Em preparo.
Obro els narius,ensumo el futur.
El rastrejo.
Oberts els porus de la pell,
m´amaro de suor,percebo el que vindrà.
Obro els ulls un instant,tanco els ulls,
escolto,flairo,exploro.
Nigromant salvatge,l´avenir ja és aquí.
Un germinat d´aglà em dóna la benvinguda
a la quimera del somnis,
en un tancar i obrir d´ulls.
Tanco,obro.

Fa temps

Fa temps que espero el moment oportú.
Ha de ser un moment tranquil,serè,clarivident.
Segur que el sabré reconèixer,
fa molt de temps que ens esperem mútuament.
Llavors,respiraré a fons,miraré al cel,tancaré els punys,
i llançaré un crit ensordidor
que trencarà la dura clova.
Per fí,seré lliure.
Fa temps que espero el moment oportú.

Nena blanca

Ahir la meva neboda em va sorprendre llegint-me una poesia escrita per ella.
Jutgeu vosaltres mateixos:té dotze anys.
Jo em vaig quedar bocabadada...

Nena Blanca

Nena blanca que llegeixes
Gata groga que la mires
Nena blanca que il.lumines
Gata groga que suspires.
Vestit vermell,cua groga
Ulls blaus cadascuna,
Mitjons de cada,
Pelatge espès,
Cabell ros,
Ungles d´acer,
llibre obert,
Nena blanca.

Nena blanca que badalles
Gata groga que vigiles
Nena blanca que camines
Gata groga que te´n cuides.
Quadern de pell
Collar molt vell
Diadema lila
Bigotis largs
Lletra torçada
Miols aguts
Quadern obert
Nena blanca.

Nena blanca que et pentines
Gata groga que tot mires
Nena blanca que estudies
Gata groga que rumies.
Veu fina
Orelles potents
Mans petites
Dents lluents
Dossier obert
Nena blanca.

Cèlia Antón

Diumenge fred a Capafonts

Són les 12h del matí i estic arrepapada al sofà de color verd del menjador.Sento les gotes d´aigua que neixen del desglaç del gel de la terrassa.També el repic dels veïns de baix.Sento el tic-tac del rellotge,tan imperturbable com sempre.Al costat,tinc la tauleta de fusta on acabo de posar un got d´aigua i un plat amb talls de préssec en almívar.Veig el blau del cel i els núvols blancs darrera les muntanyes.He estat llegint dues hores a l´Haruki Murakami.Avui no em trobo bé i he hagut de quedar-me a casa.La lectura de l´Haruki et deixa en un estat d´ànim difícil d´explicar:entre melangiós i trist,entre oníric i...no sé.
David ha marxat a caminar.No estic menys feliç per estar aquí,només és diferent.De tant en tant,em ve un d´aquells recargolaments que m´han obligat a estar on estic.He esmorzat mitja poma:no tinc gana.
Sembla que l´ànima agafi el tarannà del cos.I avui el cos està aixafat,i l´ànima no està molt diferent.Estic bé,però.A banda dels rots i el mal de panxa no em passa res més.Els peus una mica freds això sí.La Tª del menjador ja s´apropa als 20ºC i me n´alegro.

"Mi porvenir" Henri Michaux

"Acabaré de una vez por alcanzar un país de sonrisas.

Una brisa formada de carícias ya me lleva hacia él.Se me incita,está ahí, me aguardan,se sabe que llego.

Porvenir,puesto que debes,puesto que vas a invadirme,lleguemos a tiempo,escucha,más deprisa,acércate,atráeme,porvenir,puesto que debes puesto que vienes...."

Adéu,Pelai 52

Asseguda al tamboret.El rellotge diu que són les 10h42.Plou.Dia tranquil.Sembla que la gent avui està per d´altres assumptes.Demà és festiu,i alguns van a comprar al mercat,o fan preparatius si és que finalment es decideixen a passar el cap de setmana fora:el temps sembla que convidarà a estar dintre de casa,menjar castanyes calentones, i fer algun mos i glops de vi.
Però avui també passen d´altres coses.Entre elles,un quiosc petit,amb dècades d´existència al centre de BCN baixa les seves persianes per sempre.Aquest quiosc ha vist de tots colors.I el color que té des de fa temps vira de gris cap a negre.Tot té un inici i un final.I el final, li arriba avui.
Qui més podria explicar-vos records i anècdotes no és aquí amb mi.És el meu pare.El Sr.Sales ja fa uns anys que es va jubilar.Ell,i d´altres persones que han circulat per allà durant aquests anys, són els que més tenen per comentar.Queden lluny els anys fructuosos,quan es venia quasi tot.Els "lots",els bitxos de plàstic,les ulleres de sol,les bosses,els retoladors que feien arribar els paquets més ràpids,els cinturons,les carteres...Tot un món que desapareix,que ja se´n va anar fa molt de temps.Els recanvis generacionals no sempre són cap a millor.
Adéu Pelai 52.No oblidarem que a tu et devem molt del que tenim avui.Segur que quan algun dia passem pel davant, no podrem evitar mirar de reüll el lloc on estava aquell xiringuito on alguns Sales han viscut bona part de la seva existència.
Bon vent i barca nova...

Jo també vivia bé

"A casa meva vivia bé; tenia tantes nines i tants ninos com volia, menjava sempre cervellets de colomí i plats de crema cremada, bevia sempre que tenia set orxata d'ametlla tendra, dormia fins que se m'acabava la son i tenia temps de sobres de somiar que era peix, que era ocell, que era serp, que era hiena... però una nit vaig somiar que les flors de llessamí em cridaven; volien que les collís jo i només jo. S'obrien de mica en mica i del foradet que tenen al mig sortia una veueta que era la meva i deia baixet mentre jo dormia: «Volem que la nena que ho té tot vingui a collir-nos abans que l'abella faci mel de nosaltres».

Mercè Rodoreda

Molt bonic... No coneixia aquest text... "Jo també vivia bé.Menjava entrepans de carn salada que assecava la mare,jugava al pati i corria molt,i gairebé ningú em podia agafar.A la nit sopava sopes de llet i escrivia el meu diari secret.Somiava que viatjava pel món,i cuidava animals salvatges,i podia parlar amb tots els animals.Jugava al terreny fent forats amb pedres,pals,i agafava la bicicleta,i aquell era el meu món.De nit em gratava les picades de mosquit i veia ombres amb formes fantasmagòriques a la roba que havia deixat a sobre la cadira.De vegades somiava que una bruixa em perseguia i jo no podia córrer,com si anés a càmera lenta.M´imaginava contes.Ah!I teníem un llessamí que feia flors oloroses com les que tu dius.Fa uns anys es va assecar, però sempre que passo pel costat del lloc on era,recordo l´olor que feien sobretot a les nits d´estiu.Jo també vivia bé. Miràvem els estels i el primer que en veia un de fugaç cridava i avisava als altres que,gairebé mai estàvem a temps de veure´l.Quan plovia anàvem a buscar cargols amb una galleda i una llanterna,i acabàvem amb les mans totes bavoses.M´agradava veure les erugues,i els colors i formes tan vistosos que tenien.A la mare,no li agradaven tant,amb el temps ja vaig saber per què.La mare em va ensenyar a reconèixer els bolets bons dels que no ho són,les flors,les plantes,els arbres.Tot el que sabia m´ho ensenyava.Jo també vivia bé Mercè." MªJosé Sales

14 de juliol

14 de juliol,dia nacional de França.
Llevar-se a les 11h30.Esmorzar formatge fresc de cabra fet per l´Eva i el Sergi de Capafonts,amb melmelada feta per mi d´albercocs tocadets del terreny.Suc de pera fresc.CD de Ben Harper al moble del menjador.Tornar al llit.Besar-te,tocar-nos,acoblar-nos sense suar.Quin privilegi al mes de juliol.Relax.A la dutxa.No hi ha gana:no dinem.Mires internet.Rego plantes i trec fulles seques.
Marxo abans que tu.Arribo a la consulta.Pressupost de l´aparell d´aire condicionat sota la porta.Preparatius per operar una gata de piometra.Arribes.Operem la gata,exitosament sembla.
Rentar a la Nela,la gossa marroneta de la veïna del 1r 4a.Posar el xip a Coco,el nou cadell d´American Staffordshire.Vendre pipetes i d´altres productes antiparasitaris.Visitar al Panxo xafat pel tractament contra Leishmaniosi.Netejar la banyera,escombrar.Passa el de MRW per recollir mostres de sang i d´orina de dos gossos diferents.La Isabel passa a recollir paperassa per fer l´Iva i l´IRPF del trimestre:a pagar un bon pessic dintre de res.I encara,agafar el cotxe i passar a recollir la gossa ingressada el cap de setmana i portar-la a la seva mestressa.Se n´ha sortit:estupend!Xerrar amb David i Victòria.Conec a la Lilí,el seu nou cadell,una preciositat de tres mesos.Són les 22hores,arribo a casa.Et penso però ja he apagat el mòbil i no t´escric sms.Fantàstica la doble finestra que tenim ara oi?Me n´alegro molt.Demà més.