Ja està. Tot ha anat com estava previst, excepte que els sentiments han aflorat amb força en l´últim moment. No hi ha hagut estridències, ni ensurts, ni dolor. El sol de primera hora del matí ja entrava al menjador i el teus cabells brillaven sota els seus rajos. No feia fred, tampoc calor. Mica en mica el líquid rosat anava inundant tot el teu cos i entraves en un son cada vegada més profund. Nosaltres t´acompanyàvem. En poca estona dormies per ja no despertar-te més. Encara semblaves viu, però ja no ho estaves. Descansaves a sobre del teu coixí. T´has marxat com un senyor, "míster". Millor que molts humans en una habitació asèptica i freda, envoltats de persones desconegudes després d´un deteriorament físic i psíquic implacable. Et recordarem esclar. No pot ser d´una altra manera...
(Ara començo a sentir una mena d´alleujament estrany, com si el teu descans fos també el meu descans. Com si aquesta tensió acumulada els últims dies comencés a esvair-se i deixés pas a una mena de pau interior...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada