Harinezumi 2

Troballa: St.Mary´s River fa 15 anys...

Anit, portada per la curiositat de remenar entre aquelles cartes que un escriu d´adolescent, vaig trobar aquest escrit entremig de la paperassa i vaig pensar que no es podia quedar allà oblidat i mig perdut en un calaix. L´escric íntegre tal qual l´he trobat.

Per posar en antecedents només diré que va ser escrit en un lloc de Florida, fa just 15 anys, prop de Jacksonville.

"Avui fa un dia esplèndid. El sol brilla en el cel i no hi ha ni un núvol. Dia net. Dia perfecte. Estic asseguda en l´embarcador, el meu lloc secret on vinc a escriure una estona i a prendre el sol. Davant, tinc l´encalmat St.Mary´s River; ample, tranquil, però a la vegada obscur i enigmàtic. A la riba els arbres s´inclinen per saludar-lo. Tot ho arrossega corrent avall. El corrent és pràcticament invisible, però si t´hi fixes bé, es nota. El sol m´acarona la pell: m´escalfa la cara, els braços, les cames. Si no fés sol, no estaria aquí. Estic tranquil.la, relaxada. De vegades penso que aquest és el lloc on haig d´estar. Aquí els actes cobren sentit:no existeix la superficialitat de les grans ciutats. No et pots refugiar en les coses superflues: el que no fas tu ningú ho farà per tu. El que tu fas és imprescindible perque tot marxi bé. Que bonic no?

Penso en els milers de pinyons que estant surant en la superfície del riu: van tots en la mateixa direcció: cap avall. Hi ha més coses que suren, però només em fixo en els pinyons, perquè de totes les coses que veig només d´ells pot brotar una nova vida. El tros de fusta que sura també, no m´interessa ara mateix. Em pregunto: on aniran a parar tots aquests pinyons? M´imagino que els que estan més a la vora de la riba potser es queden aturats a prop, i en l´època oportuna, després d´escalfar-se pel sol, potser donin un brot verd, viu, que es transformarà en un pi, que tornarà a donar pinyons. Crec que d´altres seguiran surant per molt de temps: dies, setmanes? No ho sé. Estaran plens d´aigua, tan plens que potser no serviran com a futura llavor.
M´agrada que sigui capaç d´escriure alguna cosa observant la natura. Hi ha dies en què un està especialment sensible a tot el que l´envolta. Hi ha dies en què veus un arbre sec i penses: un arbre sec. D´altre dia el veus i penses: Per què s´assecaria? Un altre dia el veus i penses: tallo aquella branca, la netejo, la tenyeixo i la restauro com a decoració. Hi ha dies per tot. M´agraden els dies com avui en què em qüestiono coses, els dies en què vaig trobant-me a mi mateixa, els dies en què el silenci és el teu aliat i un boli i un paper els teus únics instruments. Tanco els ulls i noto el vent al clatell, el sol a la cara, l´aigua m´observa des d´abaix, la fusta em manté surant. Tot sembla que necessita moure´s: les persones, l´aigua, les fulles, el sol.
Veig l´ombra dels meus cabells en els taulons de fusta: estan despentinats com les pues d´un eriçó. Tinc amb mi una fulla de pi diferent: té tres fulles enlloc de dues i són força més llargues. Em resten pocs dies d´estar aquí i tot em sembla un somni.
La tarda comença a ser ja capvespre i la tonalitat de la llum es torna esplèndida. Escolto les garses i de tant en tant algun avió, com el que en molt poc temps em tornarà de nou a l´anomenada civilització."

Res a dir...

e MOTH ionant

Qui ha dit que les papallones nocturnes no són boniques?

El passat dia 11 de setembre vaig tenir l´oportunitat de participar en les CMN d´enguany (Catalan Moth Night),organitzades per la Societat Catalana de Lepidopterologia.

Durant quatre nits consecutives, diferents voluntaris en diferents països europeus fan aquest mostreig i després posen les dades en comú, un material molt valuós per veure com evolucionen els lepidòpters nocturns a casa nostra i a tota Europa. Els lepidòpters són uns indicadors mediambientals molt importants ja que són molt sensibles als canvis climàtics.

Gràcies a l´Albert Miquel del Pinetell, vam poder col.laborar amb ell en la col.locació dels paranys de llum a la zona de les muntanyes de Prades. Gràcies Albert.

L´experiència va ser molt maca. L´endemà amb moooltíssima paciència vam "alliberar" les papallones i vam fotografiar-les i classsificar-les; bé, de fet, ho va fer l´Albert, però nosaltres li donàvem algun tipus de suport moral espero (admirable la tasca de tots els que s´hi dediquen i l´esforç i passió que mostren).

Un món inabastable al costat de casa nostra i tan desconegut.

10.000 km de silencis

Em descobreixo mig absent buscant
formes als núvols i resseguint
amb la mirada verdes muntanyes.

Em descobreixo buscant
aquella llum màgica del capvespre
que tot el que toca
ho transforma en un subtil esquitx daurat.

Em descobreixo buscant
altives palmeres que no trobo, falgueres que
no hi són, cims que estan molt lluny.

Deturo instants a la memòria.
Fico en imaginàries carpetes records esmicolats
que després extraviaré.

Estirats al llit, ens adormim
amb el cànon dels gripaus sota la celístia.
Ens despertem, lliures, amb la ronca nota del gall,
amb la sonata matinal dels moixons.

Torno amb el cor vestit de verd, l´ànima
sobreeixint nostàlgia.

La creu del Sud és l'estrella i l'estel que
se m´emporta en la foscor.
10.000 Km de blau ens separen de
l'illa verda.

10.000 Km de silencis la creu del Sud se m´emporta.

Capafonts

Capafonts


Capafonts cap al fons, rerefons, són les fonts.
Mira al fons: horitzons.
Capafonts, finestrons, molts racons, mil petons.
Capafonts, tradicions, no molts trons, un bell pont.

Ziga-zaga, zaga-zigui, munt de revolts
aigua i verd pels quatre cantons.

Segui al txiri, no es regiri,
vagi a peu, besi la creu.

Capafonts, timborinos i rodamóns,
formatges, trumfos i cagallons.

Capafonts...molts móns...en un sol tros.

Vesprada domèstica

Aquella polsereta amb el seu dofí,
em va fer feliç, em va fer feliç,
el gat sota el cotxe em va fer feliç
em va fer feliç.

Aquell poema que em vas llegir,
em va fer feliç, em va fer feliç.
El blog de Tasmània,
les gotes del cel que em mullaven,
em van fer feliç, em van fer feliç.

Aquell angelet que volava
em va fer feliç.
El paté de tres colors em va fer feliç.
La xurreria "kin cacau" em va fer feliç.
El llit esperant-me em va fer feliç, em va fer feliç.

La teva notícia de nou embaràs
em va fer feliç, em va fer feliç,
em va fer mooolt feliç.

Estem a la casa del Titllar.
Hi ha esplèndides roselles i tot llueix un verd molt brillant i tendre.
Els roures desenrotllen les seves fulles de vellut i les sargantanes, àgils, salten de pedra en pedra.
El bosc s´ha vestit de molts verds diferents i tots macos: el verd més clar és el dels roures, el més fosc el del boix grèvol, i a mig camí queden tota la resta: alzines, boixos, pins, estepes, teixos... Volen els dípters i passegen les formigues. Brillen les pedres de la tartera.
El vent mou delicadament les capçades dels arbres que dansen lliurement cadascú amb el seu ritme. Alhora sembla que tots formen part d´un tot.

També tu mous delicadament el teu coll per desencarcarar-te, i sense saber-ho participes d´aquesta dansa universal: els arbres, els insectes, les fulles, nosaltres... tots en dansa en un planeta que no cessa de girar.

I ara mateix

IV

I ara mateix uns petitíssims plançons

acabats de plantar a l´hort

m´ocupen una grandíssima part dels

meus pensaments.

V

El tic-tac del rellotge

el cruixir dels nostres intestins

l´espiració i l´inspiració,

el frec de la mà sobre el paper,

tot al mateix temps, quan sembla que no hi hagi temps.

VI

Un gos badalla davant meu

mentre tu t´endormisques al meu costat.

Afora quatre estornells volen junts

per sobre dels avellaners.

I jo ni badallo, ni m´adormo

ni volo, només miro.

VII

Passejant pels teus dits

descobreixo una nova durícia.

Fora, el vent ho escombra tot

"lo bo i lo dolent".

VIII

Dins, l´incessant so del rellotge

fora, el cant de la mallerenga.

A la meva panxa, grans d´arròs

barrejats amb pinya dolça.

" Marbé "

I

Brilla l´herba, brillen les pedres,

brilla el riu.

Ombres com fletxes

remunten les aigües,

peixos fulgurants del Brugent.


II


Peus pesants en terra ferma

però ànima lleugera

que voleia enmig del cel blau

III


Asseguda al pedrís

picant pacanes, res d´especial.

Miro les aigües verdes de la bassa

i les branques de la morera

com tentacles de pop.

Breu

L´oli essencial
rellisca entre els meus dits.
Les veus ressonen.

La imatge al mirall
retorna un cos cansat.
El llit m´espera.

MºJOSÉ CUADRA ESCAMILLA: MOROSA!

Sí, sí, així, amb majúscules i amb totes les lletres.

Aquesta persona m´ha deixat a deure 8 mesos de lloguer d´un pis a St.Feliu de Guíxols malgrat oferir-li moltes facilitats per fer els pagaments. Si una persona no pot pagar un mes o dos, bé, ho puc entendre. Si no pot continuar pagant, parlem-ne,intentem arribar a una solució,i si no,tingues dignitat: marxa, i busca ajuda en els organismes adequats. A banda d´això, també he hagut de pagar el judici per tal que marxés del pis, i és clar, fer les despeses de neteja i pintura corresponents, donat que es veu que, a més a més, no era gaire polida que diguem (sol passar això també).

No deixa de sorprendre´m la impunitat amb la què aquest tipus de persones viuen o sobreviuen. No només no compleixen reiteradament els acords pactats (i signats), sinó que aquesta situació es pot anar repetint "in aeternum" sense que aparentment passi res.

M´ha dit l´advocat que ja em puc oblidar de cobrar aquesta quantitat pendent perquè aquesta persona es considera insolvent, i no té cap aval ni propietat al seu nom per poder reclamar. Mentrestant ells van vivint a costa dels altres, van deixant deutes aquí i allà (com a les Balears, on també té uns quants deutes pendents) i donen una aparença de normalitat.

És increïble...no és la primera vegada que em passa...Dubto de si tornar a llogar el pis o no. No crec en la justícia, ho sento. M´agradaria creure-hi, però no és així. Em sap greu dir-ho. Però cada dia que passa i cada telediari que veig em va reafirmant-me en aquesta opinió.

Voilà.

L´auca de la Nuri i el Grèvol

Diumenge passat vam acomiadar-nos finalment del Grèvol, a Capafonts. Tristos i alhora contents. Barreja de sentiments.
Han estat 10 anys de molta feina i molts records per tots els que hi han treballat, i especialment per la Nuri.

Diumenge a la tarda es van preparar dues taules llargues on no va faltar de res: ni teca, ni gairebé tots els amics del Grèvol.

Van ser uns moments molt emotius.

Us deixo amb els versos que li vam recitar a la Nuri, fets especialment per l´ocasió.
Casualitats,resulta que el dia 21 de març era el dia mundial de la poesia...

L´AUCA DE LA NURI I EL GRÈVOL:

En una vall ben frondosa
hi ha un poble ben boniquet
al poble, un bar i una noia agradosa
no us els podeu perdre si sou bon gurmet!

És ben fàcil si la voleu trobar
només al Grèvol us heu d´arribar
darrere el taulell, per la Nuri demaneu
i de seguida a taula us acomodeu.

Tant si és de dia com a les nits
tant si aneu sols com amb petits
sempre us servirà beguda i un bon plat
d´aquells que us encomanen... felicitat.

Popets,cua de bou i cargols no oblidareu
ni el seu "superromesco" saborós
regat tot amb bon vi negre generós
només un pensament tindreu: quan és que tornareu?

A la sortida i amb el cor ben joiós
enfilareu el carrer agafats del bracet
l´aire, les cases, la plaça, les flors,
quina alegria de fer aquest tombet.

És "l´efecte Grèvol" que us farà enamorar
del lloc, la gent, les muntanyes, el riu
ja esteu perduts, no en podreu escapar
aquí tornareu i qui sap si per fer-hi el niu.

A tothom ens ha deixat corglaçat
la notícia que la Nuri deixa el Grèvol
malgrat el seu lloc sigui reemplaçat
de la Nuri no ens separa ni un terratrèmol!

No puc deixar de fer esment
dels qui al Grèvol tant d´esforç han dedicat
mereixen també un gran reconeixement
els anònims que entre olles han cuinat!

I és que una cosa hem après entre teca i teca
i no és qüestió d´alabances ni de xerrameca,
volem dir-te ben alt: Nuri, t´estimem!
amb Grèvol o sense amb tu seguirem!

Nuri, amics del Grèvol,
una altra etapa us espera,
que el vostre destí sigui benèvol
i no us allunyi gaire de l´era.

Passaran dies, mesos, passaran anys
el Grèvol anirà canviant de mans
sort li desitjo de tot cor
i que se l´estimin com un tresor!

I qui sap si potser un dia
ens retrobarem tots en un món més senzill
on només regni la pau i l´alegria
i compartirem de nou el pa, el vi i el mateix setrill.

El barranc

És hivern. El dia és fred i quiet.
La solitud cobreix el barranc per on
tu i jo anem lentament caminant.
Un gaig alça el vol espantat
per la nostra presència.
Les botes trepitgen les
pedres del camí.
No hi ha flors, ni papallones,
ni serps, com quan vam
passejar a l´estiu per aquest mateix lloc.
No hi ha escalfor, ni sol, ni ombres.
No hi ha tampoc ramats d´ovelles
ni homes que treballin les carboneres
ni dones que els esperin.

No, no hi ha res de tot això.

Però les cuques de riera continuen
desafiant les gèlides aigües
del rierol i s´aferren
a les roques com
els homes desesperats s´aferren
a la vida.

Tu i jo tornem en silenci
cap a casa amb un feix
de llenya sota el braç
per posar escalfor on no
n´hi ha i embadalir-nos
amb les ombres d´un foc
que no s´apagarà mai.

La tristesa

La tristesa ha fet niu en el meu cor.
L´alimento amb sopes d´aigua i sal
i sembla que ja li va bé.
Creix a bon ritme, constant i creixent.
Tot el contrari dels líquens per exemple,
que tenen un creixement lentíssim.

Estic esperant el dia de la mudança
amb entusiasme.
Crec que amb l´alba, la tristesa marxarà
empesa per l´alegria, que reclamarà el seu lloc.
Es coneixen molt bé l´alegria i la tristesa,
com dues velles amigues de la infància que
es disputen un lloc privilegiat.

L´ampolla de Norit

Sí, pot semblar sorprenent però el moment més feliç del dia d´avui ha estat el de ficar-me al llit a la nit, i abraçar l´ampolla de Norit contra el meu pit plena d´aigua calenta.
No estaves tu, i no podies donar-me la inimitable calor humana.
L´he tinguda una bona estona ben fermada contra mi, amb els ulls tancats, i notant com desprenia una agradable escalfor. Aquesta, traspassava la pell i m´arribava ben endintre.
Les mans se m´han escalfat ràpidament. Els dits s´han passejat per la nansa,per l´etiqueta una mica desenganxada. He acariciat el tap (m´imaginava que era el teu cap en petit). Per un moment he pensat que estaria bé que fóssis així de petit per una estona.
Després d´uns minuts l´he situat una mica més avall, a la part baixa del ventre.
L´ampolla de Norit verda (de les antigues i de rentat a mà), ha aconseguit que entrés en calor en uns quants minuts.
Aquesta ampolla no perd gens d´aigua,i per això és millor que d´altres i la guardo molt bé.
L´endemà, quan buido l´aigua, ja freda, a les plantes o on sigui (reciclant-la això sí), em dóna la sensació que aquella estona a través del plàstic ha hagut alguna mena d´intercanvi, alguna mena de transferència. Ella m´ha donat escalfor, i jo li he passat simultàniament alguna cosa que formava part de mi.
Aquets dies estic observant les plantes amb deteniment,aviam si noto algun efecte visible, diferent d´una simple regada amb aigua normal, que m´ajudi a comprendre una mica millor.

Ulls de cabra

Baixa barrancs, puja costers, travessa rius.
Trepitja farigola i camabrunes, s´esgarrinxa les cames
seu a terra, atura les hores, els minuts, els segons.
Mira els núvols , menja un bocí de pa, beu un glop de vi.
Estima el silenci, deixa en blanc la memòria,
abraça la quietud del moment.
Escolta el vent que s´endú totes les mentides.
Besa la pluja, acarona la calma, porta glans a la butxaca.
Viu la intimitat de la vall, serà per sempre nòmada fugitiu.

Potser, d´aquí a una eternitat, es retrobarà
amb els ulls color mel d´un ramat de cabres,
i reviurà amb un somriure als llavis,
aquell instant fugisser que tant s´assemblava a la felicitat.

És novembre

La tarda avança tranquil.la,sense imprevistos.

Els meus ulls se´n van darrera la vanessa

papallonejant entre els avellaners,

(encara en aquest mes i trobar una vanessa!)

el grup d´estornells que,tots junts se´n van a dormir.

Els detalls quotidians donen sentit a la vida,ara i aquí.

És novembre i els colors penetren en el meu iris

entrellaçant-se: el groc dels codonys, l´altre groc de

les fulles de roure, el fum que mandrós s´escapa de la xemeneia,

s´esfuma i deixa d´existir ràpidament, el vermell dels

grataculs del roser...

Has anat a donar de menjar a aquesta gosseta sense amo.

Tornaràs i t´haurà llepat la mà.

Amb aquest gest hauries d´haver après què vol dir la humilitat.

Sarment

Com un sarment que el fiquen
a la terra esperant que arreli,
així em trobeu avui
buscant on arrelar-me definitivament.
No és fàcil trobar el lloc adequat.

Llibres

Sí, feia molts dies que no em deixava veure, però m´ha passat el temps volant!
Avui però, voldria fer-vos saber les meves últimes lectures.
Us volia fer dues recomanacions literàries, que no tenen res a veure l´una amb l´altra.

"La néta del senyor Linh", d´en Phillipe Claudel, és senzillament sorprenent.Una degustació per fer-la en la intimitat;una història tan tendra(per la manera d´explicar-la) com dura (pels fets que s´estan narrant):una petita joia per descobrir.No vull afegir res més,tan sols que estigueu amb els 5 sentits ben posats cap al final de la història en què, en un tres i no res, se´ns desvela una veritat que ens serveix per quadrar tot el que hem anat llegint pàgines endarrere. Sensibilitat a flor de pell. Vull agrair especialment a la persona que em va fer possible conèixer aquest llibre tan delicat:Gràcies Sònia.

"Sense re,sense remei" d´en Pepe Sales té una especial connotació per a mi (fins i tot abans d´haver-lo llegit). Sé que es tracta d´un llibre per a un públic més minoritari. Molts ja sabeu que em dic Sales de primer cognom (primera raó). A banda d´això, aquest estiu, al poble abandonat de La Mussara, i dintre d´unes jornades poètiques, el cantant Mazoni va posar el colofó musicant uns poemes d´en Pepe Sales (que es troben recollits al llibre)i que em van sorprendre molt positivament.Va ser una nit molt especial de fet: amb pocs oients,la boira cobrint-t´ho tot, la música, la poesia, la màgia...
I la 3a raó és haver-me assabentat avui que en Pepe Sales va passar més o menys llargues temporades de retir a Vallclara, poble de la Conca de Barberà, on fa pocs anys miràvem de comprar casa el meu company i jo (finalment hem anat a parar a Capafonts,al Baix Camp,com molts de vosaltres ja sabeu).I finalment, la seva poesia és tal com raja, sense limitacions. M´agrade.

On/off Capafonts

On:
I en sec,el 13 de setembre s´acaba l´estiu.Mainada al col.legi,carrers mullats i remullats.
Avellanes a terra,formatges i patates a taula.Bolets encara sota terra,cistells impacients.
Cabres afartant-se de glans,mamelles amb llet greixosa,formatges saborosos.
Estòmacs de senglars amaguen patates dels horts i avellanes robades.
Guineus que se mos foten des de l´altra banda de la muntanya amb el seu enigmàtic riure.
La felicitat déu ser semblant a quan la Via Làctia abraça mansament la vall.Ara la Via Làctia és la felicitat i jo sóc la vall.
Els vermells grataculs del roser caní emmarquen el paisatge en les últimes fotos que prenc.
Viure.Ví.
Castanyes als castanyers,dits tacats de móres.
I una Rosita d´avellana, made in Alcover,escumeja incessant damunt la taula.
Al marxar i veure´t allà baix tan petit i recollit,
la meva alegria es fon amb la mateixa rapidesa
que l´escuma blanca de la Rosita
sota els meus llavis.
El 13 de setembre s´ha acabat l´estiu.
On/off.
Off

Abellerols a la butxaca

El sol càlid ens escalfa de tornada a casa. El temps, ingràvid, sura sobre els nostres caps.

Quatre abellerols, altíssims al cel, celebren la primavera cantussejant.

Mentrestant, als nostres peus, la ciutat blava batega un dilluns qualsevol.

Així, de lluny, sembla més petita, amb una ullada l´abastem tota.

A l´horitzó una línia difusa delimita el cel del mar.

La butxaca de la teva camisa porta un tresor inesperat:

la dotzena d´espàrrecs que ens donarem en tendra truita en arribar a casa.

O potser,

en arribar a casa una tendra truita ens donarem amb la dotzena d´espàrrecs,

un inesperat tresor porta la teva camisa, la butxaca.

La mar del cel delimita una línia difusa a l´horitzó

tot ho abastem en una ullada.

Qualsevol dilluns una ciutat blava batega,

els nostres peus celebren la primavera cantussejant altíssims al cel,

quatre abellerols suren sobre els nostres caps

ingràvid el temps ens escalfa de tornada a casa.

Distància

Vosaltres no sabeu que us penso tant.
Vosaltres seguiu el vostre ritme quotidià
sense imaginar que a dos-cents quilòmetres
hi ha un cervellet que us pensa vàries
vegades al dia.
Què és la distància realment
si el cap està aquí i el cor està allà?
La distància és elàstica, com la tija del camagroc,
com la veu que s´enfila a l´afinació de l´agut.
Distància,imaginació,elasticitat...

La segona volta

Sense adonar-nos en cada decisió triada,descartem tota la resta menys aquella.
Amb cada gest,deixem de fer un ventall immens de possibilitats.
Fem el que hem pensat,i alhora i simultàniament estem descartant múltiples opcions que ja no tenen cabuda,si més no,en aquell moment.
Observem el que mirem -amb sort-,però el que deixem de mirar és molt més que el que mirem.
Triem el silenci i alhora descartem el so.Triem el so i estem descartant el silenci.

Per quan aquella segona volta on poder viure totes les segones opcions descartades?
De tant en tant,en segons quines circumstàncies,sento fluixet unes veuetes a cau d´orella:són les segones opcions... que reivindiquen el seu moment de glòria.

La piscina

Panxa enlaire,surant a l´aigua blava

m´abandono al no-res.

Els falciots tallen el vent

amb les seves ganivetes

mentre no deixen d´alimentar-se contínuament,

els tomàquets de l´hort que toca a la piscina

són verds,però ja fan patxoca,

les tovalloles de colors pengen de les baranes

indicant que l´estiu ja és aquí.

Nedo d´esquena, i veig com els últims

rajos de sol s´amaguen darrera de la casa de poble.

Amb els braços m´impulso cap endarrera

com un d´aquells sabaters de les basses,

i segurament la meva ment en aquests moments

no és gaire més lúcida que la de qualsevol

artròpode.

Ja he arribat a la paret,ara mitja volta

i a veure l´escenari des de l´altra banda.

Les fonts

No ens enteníem.
Vas beure de les meves fonts.
Tot va tornar a fluir.
El gust de ceba
te´l trec amb els meus llavis.
Només desitjo que no s´assequi la font.
Que sempre tinguis set per beure´n.

P.D.Dedicat a Joan Vinyoli,en el dia del seu aniversari(per mi és com si hi fóssis)

Borratxera primaveral

Papallones iridescents ens reben als viaranys.

Caminem per barrancs oblidats,

dos cors-el teu i el meu-captivats.

La verdor ens envolta i del sol aclaparador neix aquesta verdor.

Bernats,marietes,saltamartins i espiadimonis penetren el meu iris.

Abraço amb delicadesa l´escorça d´un vell xiprer

i m´estremeix la seva textura.

Dos bolets ectòpics treuen el nas sota un tronc.

Tinc naturatropisme.

Sabaters als tolls,escarabats d´aigua,

arnes al capvespre,espigues als mitjons.

Pins,alzines,lligabosc,

ortigues i orquídies a les fondalades.

L´interior del label d´una orquídia em

mira directament als ulls,

més sincer que moltes persones.

Em treu la llengua sense cap vergonya.

Vanesses,rogetes,nimfes del bosc,

no pareu mai de dansar!

I el pensament que a les 15h30

tinc hora amb el quiropràctic

em desperta d´aquesta borratxera primaveral.

Vindràs avui

Tu vindràs després de la pràctica

i em trobaràs al sofà estirada escoltant Los Tellarini.

Farem l´amor.

Junts,pensarem en les petites flors

blaves,roses i grogues que ahir

ens van inundar els ulls;

i en tots els verds

que ens van embolcallar.

Menjarem els colitxos en un arrosset

i tastarem la infusió d´orenga.

Recordarem el gust dolç

de les flors de la jonça i

la no tan amargor dels brots tendres

de l´esbarzer.

La dolçor del bes efímer,i l´amargor dels comiats.

I ens abraçarem en un silenci etern

mentre mirem les engrunes de felicitat

escampades per terra.

Ulls plorosos

Ja forma part del conjunt.
Arribes al poble, i veus la seva silueta
retallada contra el cel.
Assegut al pedrís,damunt d´aquell tros d´escuma
de color indefinit,veu passar les hores,la gent.
No puc oblidar els seus ulls,
sempre plorosos,sempre vermells.
Aquella mirada abstracta resumeix en
un instant totes les vivències viscudes.
Un pou de coneixement sens fons.
Dues cames adolorides,arquejades
com les branques dels vells avellaners,
el passegen encara pel mateix escenari
d´altres temps
amb diferent decorat.
Per l´arc que formen,voleien,
juganeres,les fulles del til.ler.

Coll de la Ventosa

El sol càlid ens escalfa de tornada a casa.

Camino sense deixar la pinya resinosa,que ensumo encara.

El temps,ingràvid,sura sobre els nostres caps.

Quatre abellerols,altíssims al cel,

celebren la primavera cantussejant.

Mentrestant,als nostres peus,la ciutat

blava batega un dilluns qualsevol.

Així, de lluny,sembla més petita,

en una ullada l´abastem tota.

A l´horitzó una línia difusa delimita el cel del mar.

La butxaca de la teva camisa porta un tresor inesperat:

la dotzena d´espàrrecs que ens donarem

en tendra truita en arribar a casa.

Antre

L´antre d´en Pere continua igual que fa molts anys,
cutre,de fusta,sense repintar.
La dona vella amb mocador negre
asseguda en un racó demana una mitjana.
El seu fill li porta.
Aquesta cervesa està molt freda,diu la vella.
El fill posa la cervesa al microones
uns instants i la treu vessant escuma.
La vella,sense dir res,se l´empassa gola avall.
Una arengada sembla que se la miri amb ulls ressecs
esperant temps millors.

Somio

SOMIO


Somio amb un vent nou

que em geli la cara i em renovi l´esguard.

Amb la llavor que vola amb el vent

i acaba germinant en un terròs qualsevol.

Somio amb els camins perdedors

que encara no sé on comencen ni on acaben,

amb els espàrrecs de marge,

amb les aloses d´abril.

Somio amb els esbarzers que

m´esgarrinxen els braços,

amb els xipresos esqueixats després de la ventada.

Les cingleres,els marges,les basses,els gorgs.

Somio amb les ruïnes d´aquell llogarret :

quatre pedres dretes que s´aixequen al cel

clamant als visitants que recordem el seu passat.

Somio amb l´aigua que,després de la tempesta,

brolla arreu i s´escola barranc avall.

I somiant,somiant,m´imagino

un futur fèrtil,planer,

on res és el que sembla

però tot és el que ha de ser.

Somio amb un vent nou…

que em renovi l´esguard.

Tanco,obro

Tanco els ulls, les mans.
Lentament,em trasllado a un bosc humit,
net,venerable,lluny de tot i de tothom.
Obro els ulls, la ment,el cor.
Torno a la ingenuïtat primigènia
de quan érem uns nens.
Tanco la boca,obro la boca.
Inhalo el baf que se m´ofereix pur.
Tanco els punys,obro els punys.
Em preparo.
Obro els narius,ensumo el futur.
El rastrejo.
Oberts els porus de la pell,
m´amaro de suor,percebo el que vindrà.
Obro els ulls un instant,tanco els ulls,
escolto,flairo,exploro.
Nigromant salvatge,l´avenir ja és aquí.
Un germinat d´aglà em dóna la benvinguda
a la quimera del somnis,
en un tancar i obrir d´ulls.
Tanco,obro.

Fa temps

Fa temps que espero el moment oportú.
Ha de ser un moment tranquil,serè,clarivident.
Segur que el sabré reconèixer,
fa molt de temps que ens esperem mútuament.
Llavors,respiraré a fons,miraré al cel,tancaré els punys,
i llançaré un crit ensordidor
que trencarà la dura clova.
Per fí,seré lliure.
Fa temps que espero el moment oportú.

Nena blanca

Ahir la meva neboda em va sorprendre llegint-me una poesia escrita per ella.
Jutgeu vosaltres mateixos:té dotze anys.
Jo em vaig quedar bocabadada...

Nena Blanca

Nena blanca que llegeixes
Gata groga que la mires
Nena blanca que il.lumines
Gata groga que suspires.
Vestit vermell,cua groga
Ulls blaus cadascuna,
Mitjons de cada,
Pelatge espès,
Cabell ros,
Ungles d´acer,
llibre obert,
Nena blanca.

Nena blanca que badalles
Gata groga que vigiles
Nena blanca que camines
Gata groga que te´n cuides.
Quadern de pell
Collar molt vell
Diadema lila
Bigotis largs
Lletra torçada
Miols aguts
Quadern obert
Nena blanca.

Nena blanca que et pentines
Gata groga que tot mires
Nena blanca que estudies
Gata groga que rumies.
Veu fina
Orelles potents
Mans petites
Dents lluents
Dossier obert
Nena blanca.

Cèlia Antón

Diumenge fred a Capafonts

Són les 12h del matí i estic arrepapada al sofà de color verd del menjador.Sento les gotes d´aigua que neixen del desglaç del gel de la terrassa.També el repic dels veïns de baix.Sento el tic-tac del rellotge,tan imperturbable com sempre.Al costat,tinc la tauleta de fusta on acabo de posar un got d´aigua i un plat amb talls de préssec en almívar.Veig el blau del cel i els núvols blancs darrera les muntanyes.He estat llegint dues hores a l´Haruki Murakami.Avui no em trobo bé i he hagut de quedar-me a casa.La lectura de l´Haruki et deixa en un estat d´ànim difícil d´explicar:entre melangiós i trist,entre oníric i...no sé.
David ha marxat a caminar.No estic menys feliç per estar aquí,només és diferent.De tant en tant,em ve un d´aquells recargolaments que m´han obligat a estar on estic.He esmorzat mitja poma:no tinc gana.
Sembla que l´ànima agafi el tarannà del cos.I avui el cos està aixafat,i l´ànima no està molt diferent.Estic bé,però.A banda dels rots i el mal de panxa no em passa res més.Els peus una mica freds això sí.La Tª del menjador ja s´apropa als 20ºC i me n´alegro.

"Mi porvenir" Henri Michaux

"Acabaré de una vez por alcanzar un país de sonrisas.

Una brisa formada de carícias ya me lleva hacia él.Se me incita,está ahí, me aguardan,se sabe que llego.

Porvenir,puesto que debes,puesto que vas a invadirme,lleguemos a tiempo,escucha,más deprisa,acércate,atráeme,porvenir,puesto que debes puesto que vienes...."

Adéu,Pelai 52

Asseguda al tamboret.El rellotge diu que són les 10h42.Plou.Dia tranquil.Sembla que la gent avui està per d´altres assumptes.Demà és festiu,i alguns van a comprar al mercat,o fan preparatius si és que finalment es decideixen a passar el cap de setmana fora:el temps sembla que convidarà a estar dintre de casa,menjar castanyes calentones, i fer algun mos i glops de vi.
Però avui també passen d´altres coses.Entre elles,un quiosc petit,amb dècades d´existència al centre de BCN baixa les seves persianes per sempre.Aquest quiosc ha vist de tots colors.I el color que té des de fa temps vira de gris cap a negre.Tot té un inici i un final.I el final, li arriba avui.
Qui més podria explicar-vos records i anècdotes no és aquí amb mi.És el meu pare.El Sr.Sales ja fa uns anys que es va jubilar.Ell,i d´altres persones que han circulat per allà durant aquests anys, són els que més tenen per comentar.Queden lluny els anys fructuosos,quan es venia quasi tot.Els "lots",els bitxos de plàstic,les ulleres de sol,les bosses,els retoladors que feien arribar els paquets més ràpids,els cinturons,les carteres...Tot un món que desapareix,que ja se´n va anar fa molt de temps.Els recanvis generacionals no sempre són cap a millor.
Adéu Pelai 52.No oblidarem que a tu et devem molt del que tenim avui.Segur que quan algun dia passem pel davant, no podrem evitar mirar de reüll el lloc on estava aquell xiringuito on alguns Sales han viscut bona part de la seva existència.
Bon vent i barca nova...

Jo també vivia bé

"A casa meva vivia bé; tenia tantes nines i tants ninos com volia, menjava sempre cervellets de colomí i plats de crema cremada, bevia sempre que tenia set orxata d'ametlla tendra, dormia fins que se m'acabava la son i tenia temps de sobres de somiar que era peix, que era ocell, que era serp, que era hiena... però una nit vaig somiar que les flors de llessamí em cridaven; volien que les collís jo i només jo. S'obrien de mica en mica i del foradet que tenen al mig sortia una veueta que era la meva i deia baixet mentre jo dormia: «Volem que la nena que ho té tot vingui a collir-nos abans que l'abella faci mel de nosaltres».

Mercè Rodoreda

Molt bonic... No coneixia aquest text... "Jo també vivia bé.Menjava entrepans de carn salada que assecava la mare,jugava al pati i corria molt,i gairebé ningú em podia agafar.A la nit sopava sopes de llet i escrivia el meu diari secret.Somiava que viatjava pel món,i cuidava animals salvatges,i podia parlar amb tots els animals.Jugava al terreny fent forats amb pedres,pals,i agafava la bicicleta,i aquell era el meu món.De nit em gratava les picades de mosquit i veia ombres amb formes fantasmagòriques a la roba que havia deixat a sobre la cadira.De vegades somiava que una bruixa em perseguia i jo no podia córrer,com si anés a càmera lenta.M´imaginava contes.Ah!I teníem un llessamí que feia flors oloroses com les que tu dius.Fa uns anys es va assecar, però sempre que passo pel costat del lloc on era,recordo l´olor que feien sobretot a les nits d´estiu.Jo també vivia bé. Miràvem els estels i el primer que en veia un de fugaç cridava i avisava als altres que,gairebé mai estàvem a temps de veure´l.Quan plovia anàvem a buscar cargols amb una galleda i una llanterna,i acabàvem amb les mans totes bavoses.M´agradava veure les erugues,i els colors i formes tan vistosos que tenien.A la mare,no li agradaven tant,amb el temps ja vaig saber per què.La mare em va ensenyar a reconèixer els bolets bons dels que no ho són,les flors,les plantes,els arbres.Tot el que sabia m´ho ensenyava.Jo també vivia bé Mercè." MªJosé Sales

14 de juliol

14 de juliol,dia nacional de França.
Llevar-se a les 11h30.Esmorzar formatge fresc de cabra fet per l´Eva i el Sergi de Capafonts,amb melmelada feta per mi d´albercocs tocadets del terreny.Suc de pera fresc.CD de Ben Harper al moble del menjador.Tornar al llit.Besar-te,tocar-nos,acoblar-nos sense suar.Quin privilegi al mes de juliol.Relax.A la dutxa.No hi ha gana:no dinem.Mires internet.Rego plantes i trec fulles seques.
Marxo abans que tu.Arribo a la consulta.Pressupost de l´aparell d´aire condicionat sota la porta.Preparatius per operar una gata de piometra.Arribes.Operem la gata,exitosament sembla.
Rentar a la Nela,la gossa marroneta de la veïna del 1r 4a.Posar el xip a Coco,el nou cadell d´American Staffordshire.Vendre pipetes i d´altres productes antiparasitaris.Visitar al Panxo xafat pel tractament contra Leishmaniosi.Netejar la banyera,escombrar.Passa el de MRW per recollir mostres de sang i d´orina de dos gossos diferents.La Isabel passa a recollir paperassa per fer l´Iva i l´IRPF del trimestre:a pagar un bon pessic dintre de res.I encara,agafar el cotxe i passar a recollir la gossa ingressada el cap de setmana i portar-la a la seva mestressa.Se n´ha sortit:estupend!Xerrar amb David i Victòria.Conec a la Lilí,el seu nou cadell,una preciositat de tres mesos.Són les 22hores,arribo a casa.Et penso però ja he apagat el mòbil i no t´escric sms.Fantàstica la doble finestra que tenim ara oi?Me n´alegro molt.Demà més.

"Pa gozar"

Em creia que,de retruc, m´havia ficat en una d´aquestes pàgines eròtiques que tant abunden en la xarxa.Però creiu-me,només buscava un bon exemplar de gos de mida petita per informar a una clienta.M´havia comentat que buscava o bé un canitx o bé "un bichón" maltès(disculpeu però no he pogut trobar el nom en català).Així que enllaçant enllaçant he anat a parar a una pàgina de criadors de vàries races,on els exemplars tenen noms tan suggestius com:"Señores faltaba yo","Sabrosura","Divina de la muerte","Escándalo","Orgàsmica","Olé mi niño","Lo más","Garbosa",etc.Potser poden donar idees a algunes fèmines de quin sobrenom posar-se,o de com aconseguir atraure totes les mirades.Amb aquests tupès que he vist us asseguro que no et deixen indiferent.
M´he posat a pensar en com devien desfilar aquestes beutats per les pasarel.les canines i deuen ser tot un exemple d´elegància i refinament,en fi,el súmmum.Potser no sabeu que ja n´hi ha spas per gossos en els quals s´aplica tractaments terapèutics a la pell,com argila vermella amb ginko biloba,etc.Es veu que aquestes bombolletes relaxen i mimen la pell com,de moment cap altre tractament tòpic l´ha pogut fer.Aquestes esveltes de quatre potes semblen adaptar-se molt bé a les nostres vides humanes.Així que ja ho sabeu,si sou uns amants del sibaritisme caní aquests són sens dubte els vostres exemplars.

Perifèrics

No passarà un dia sense que descobreixis alguna cosa més.I avui li ha tocat als "perifèrics".
Perifèric:Relatiu a la perifèria.
Perifèria:Contorn o superfície exterior d´un cos i la part que s´hi acosta.
Doncs resulta que jo no en tenia ni idea que un teclat o un ratolí podia ser un perifèric,però es veu que es poden dir així.Sí,encara tinc uns coneixements molt limitats de temes informàtics i relacionats.
La qüestió és que he entrat en una botiga d´aquestes que compren objectes de segona ma(que en aquest cas era nou) a vendre un teclat Dell nou de trinca,però m´han dit que ja no compren perifèrics.I és clar,jo m´he quedat,a banda de amb un pam de nas,amb una d´aquelles cares característiques de quan saps que s´està escapant alguna informació que no controles.
Llàstima!
Per cert,si algú li interessa un teclat Dell nou de trinca i multimèdia,que ho digui.Ho deixo a bon preu.

Miro i no trobo

Miro i no trobo.I quan trobo no és quan miro.
És quan acuclo els ulls que veig el que m´agrada.
Se m´enfonsen els peus en les misèries del món
i cada vegada em costa més avançar en aquesta realitat.
L´ombra del món em cega mentre intento recordar la teva nuesa.
Avui ningú m´acarona l´ànima ni es gronxa en el meu cor.
Avui ningú ha abraçat la foscor de la nit.
Avui els altres cossos eren autòmats dirigits per radiocontrol.
Avui ningú m´ha parlat de les mirades que ballen tangos solitaris.
Em deleixo per un tros de verd.
Avui és ja fa mil anys.
Avui m´ha besat l´aigua de pluja.

Cercles

Capvespre.Moment tranquil,al costat del Pont Vell.
L´aigua avança,sinuosa,sota la teva arcada.
Els cants dels ocells,repetitius i insistents
fan un cànon constant i infinit.
El "pedale" de la remor de l´aigua no cessa.
La primavera arrasa.Tot esclata.
La natura és viva.
Els sabaters,a l´aigua,fan carreres a contracorrent
sense que,aparentment,hagin d´obtenir cap premi.
Els cercles que deixen sobre l´aigua,
se superposen fent subconjunts,
com aquells que estudiàvem a matemàtiques, temps enrere.
Semblen banyistes en una gran piscina
sota l´atenta mirada del socorrista.
Aliens a la meva presència(o així m´ho sembla),
són lliures.
Aquí,i ara és com millor estan.
Com millor estem.
Fer,com si ningú et mirés,però estar espectant de tot.
Ara copço el millor de cada moment.
La felicitat ve sola,sense pressa,
quan menys t´ho esperes.

Shh!silenci

El capvespre ha deixat,lentament,pas a la nit.
La foscor abraça completament la vall.
A la vall viu el poble,i en el poble,avui,nosaltres.
Negra nit.S´ha apagat la llum del mas del Dineral,
s´han callat definitivament els estornells.
Massa fred pel cric-cric dels grills.
Avui no hi ha ponentada.
Ni un ànima al carrer.
Shh!Silenci absolut.
Ara,el meu cap descansa sobre els teus genolls,
i rep delerós el teu palmell obert.
El temps passa i no passa.
Els ulls se´m tanquen mandrosos
mentre l´insconscient troba el seu moment.
Shh!Silenci.
Si-len-ci.

Auvèrgne,març 2008

Estem encantats de trobar aquest rètol per aquestes terres.Es nota que,qui sigui,va insistir en que aparegués Catalunya ben gran,i en primer lloc!!


Lac Pêcher


Col de la Sèrre,1363m



Accès a Puy Violent

Empelta´t en mi

Empelta´t en mi.

Acobla´t fermament i esperem la saba nova.

Pausadament,i com un miracle,

floriran de nou les primaveres.

Empelta´t en mi.

Les Virtuts

Diumenge de febrer assolellat.

Només xiprers,brucs,llentiscles i matabous

acompanyen aquestes pedres blanques.

Només les mallerengues i el brunzit de les mosques

trenquen el silenci.

Només nosaltres,ara,asseguts en aquest banc de fusta improvisat.

Ni set,ni gana.

Sí que té alguna virtut aquest lloc si saps apreciar-la.

Encararem de nou el camí,i la vida,

igual que les Virtuts encara el seu futur.

Tant de bo no perdi res d´aquest encant que ara li trobo.

Coordinació,comunicació i altres

No em pensava fa uns anys,que més endavant,m´hauria anat tan bé saber més de conceptes com comunicació,mediació i coordinació.
Que de boca meva sortirien tantes vegades paraules com consens,diàleg,unió.
Que m´estaria hores discutint,dialogant ,amb d´altres persones sobre el futur d´una trajectòria,d´un projecte.
No em pensava que una assemblea fos tan important.
Que necessitaria saber més d´economia,de subvencions,de legislació.
Que hauria de parlar i negociar amb advocats.
Que em caldria tant comunicar i que em comuniquessin.
Que es necessita coordinació" a tempo" per que tot rutlli bé.
Que els mails podrien convertir-se en una arma de dos tallants.
Que estigués tant de temps pendent d´una pantalleta només per que em comunica alguna notícia nova.
No em pensava que el debat i les diferències em podrien enriquir de la manera en què ho han fet.
Però ara que ho penso bé...era previsible que tot això em fes falta en algun moment...
Intentaré esforçar-me per fer, el que depèn de mi, el millor possible.
Que així sigui...